Pel compromís amb la societat i contra la governamentalització dels mitjans públics

Discurs pronunciat per Joan Brunet, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2004 al 2006, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Les meves primeres paraules han de ser de felicitació, de record i de reconeixement. De felicitació per aquests 35 anys de vida col·legial i per la tasca que des d’aquesta casa es fa al servei de la nostra professió. Paraules de record i de reconeixement envers les persones que han dedicat temps i esforços en mantenir viu el projecte del Col·legi i que avui, malauradament, ja no es troben entre nosaltres. Record i reconeixement degut, a moltes persones, però que entendreu que personalitzi en els tres degans estats absents (Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas) i d’una manera especial en la que fou la primera degana del Col·legi (la Montserrat Minobis) que va ser, a més, qui em va precedir en el càrrec, de qui tan n’havia d’aprendre i amb qui tantes complicitats vaig establir a l’hora de desplegar el programa de govern que ella va liderar i que a mi em va correspondre completar en els dos anys i escaig que vaig estar al capdavant del Col·legi.

(...) 35 anys de vida col·legial donen molt de sí. I encara més en els

Els participants en l'acte commemoratiu
celebrat el 27 d'abril al Col·legi
de Periodistes. (Foto: Jordi Salinas)

temps convulsos que vivim, que ho són també pels periodistes i pel periodisme. (Per cert, que sobre això en podríem fer un munt de reflexions). Atès, però que se’ns ha demanat brevetat, no hi entraré i em limitaré a fer un balanç succint dels quatre anys de mandat col·legial que sota un mateix projecte encapçalàrem la Montserrat Minobis i jo. Quatre anys que es van veure marcats per una mena de “tempesta perfecta” que havia de trasbalsar l’exercici de la professió i que fins i tot havia de condicionar la vida col·legial, no només dels quatre anys del nostre mandat, sinó que també la dels anys que després varen venir. “Tempesta perfecta” que al meu entendre es va desfermar per la coincidència en el temps de diversos factors dels que solament en destacaré dos.

El primer, la doble crisi, tecnològica i econòmica, que començava a planar sobre les empreses periodístiques i que es va veure agreujada per la crisi econòmica del 2008. Una doble crisi que apuntava cap a unes noves relacions laborals i professionals entre periodistes i empreses –tal com es posà de manifest en el Llibre blanc de la professió--, mentre afloraven noves casuístiques en l’exercici de la professió, amb el rerefons del debat etern sobre qui és i qui no és periodista, sovint més centrat en el des d’on s’exerceix la professió que no pas en el com deontològicament s’exerceix.

El segon, el debat sobre l’Estatut del periodista, reclamat des d’alguns sectors de la professió, però que no comptava amb el suport de la Junta de Govern a l’entendre que, en tot cas, allò que calia protegir no eren tant els drets dels periodistes sinó els drets de la ciutadania a una informació veraç, lliure, de qualitat i independent. Uns drets que l’Estat havia de ser el primer en fer prevaler però que requerien d’un desenvolupament normatiu que els garantís, com també que ho fes amb el dret a la dignitat i a la independència dels periodistes.

Obvio altres fets que durant el mandat col·legial de la Montserrat i meu tingueren a veure amb el moment polític que vivíem. A tall d’exemple i com a dues cares d’una mateixa moneda, citaré el Fòrum de les Cultures del 2004 en el seu anvers, i el 'cas Carmel' en el que el Col·legi quedà situat enmig d’un foc creuat entre administracions i mitjans de comunicació, en el seu revers.

Però tot això ja és història i cal que el Col·legi miri endavant. D’aquí que no voldria acabar aquestes meves paraules sense refermar-me en tres conviccions.

La primera: la vigència del Codi Deontològic del 1992 com a norma de bones pràctiques periodístiques i de compromís amb la societat, i també com a garant de que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que estableix la diferència amb el periodisme 'low cost', aprofitat sovint per arribistes sense escrúpols.

La segona: el compliment de la Llei de Transparència Informativa, sobretot per part de les administracions públiques, com a garant de l’accés dels periodistes a totes les dades i a tots els documents. Sense transparència, no hi pot haver qualitat d’informació.

La tercera: que cal persistir en la lluita contra la precarietat laboral, també la dels periodistes.

I ara sí, per acabar, davant la creixent governamentalització i instrumentalització dels mitjans de comunicació públics, no em puc estar de reclamar més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i, sobretot, més dret a una informació veraç, de qualitat, plural i independent.

¡Felicitats a la Junta per la iniciativa d’aquest acte que ara estem celebrant i llarga vida al Col·legi!

Moltes gràcies per la vostra atenció.