El cabasset del Rubiales

Josep-Maria Ureta

El diumenge 20 d’agost ens va arribar una noticia inesperada des de l’altre hemisferi i que a sobre era positiva per a una munió de gent que, tot i que els agradava el futbol –i estava de vacances— tampoc era com per esverar-se. No era el Gamper de fa unes quantes dècades que permetia als culers de l’època el retorn a casa abans d’hora. El cap de família, i alguna filla, comunicava als de tota la casa i a aquelles hores intempestives que ¡havien guanyat el Mundial de Futbol! (lo de femení venia després).

Un retrat en blanc i negre, certament, però que a la majoria dels

aficionats als esports en general, primer, als del futbol després i, a les que segueixen les gestes de l’esport femení, tenia més de gesta individual que col·lectiva. Tot i que a Barcelona 92, tot s’ha de recordar, ja vàrem tenir el gran salt al futur de l’esport femení, tant individual com d’equips.

D’aquella eclosió dels triomfs esportius de gent d’aquí, soles o en equip, que es va consolidar el 1992, la següent referència més destacada va ser el Mundial de Futbol celebrat a Sudàfrica el 2010 guanyada per la selecció espanyola masculina de futbol dirigida per un castellà digníssim i admirable com Vicente del Bosque i acompanyat per una colla de jugadors catalans o que jugaven a equips catalans com el Barça i l’Espanyol.

¿I des de llavors què? En futbol res. Millor dit, en futbol masculí, res. De fa anys, tots aquells narradors de ràdio i televisió de gestes esportives d’equips masculins, que omplien les seves emissores de queixes o de l’habitual ¡llàstima! ben subjectiu, han substituït la narració objectiva i necessàriament amable dels partits per la militància sense embuts. Tot per ocultar fracassos.

És en aquests context que a les estructures més pregones de l’esport espanyol hi apareix un fet inesperat. Les jugadores de futbol femení, moltes de les quals provenien de guanyar ja uns quants trofeus europeus i mundials de clubs i seleccions (en categories reservades a equips de menor edat), tot i passar vicissituds tan agreujants com poc reconegudes i divulgades en públic, van i guanyen el mundial de futbol femení jugat a Austràlia i Nova Zelanda.

I a partir d’ací, aflora a la superfície un submarí carregat de desenes de vexacions, maltractaments, obvietats ocultades i tota la cua que es vulgui.

Ressentiment de les jugadores? Nooo!!! I heus ací el seu mèrit i la glosa que es vol fer en aquest text.

Tesi: com que el que han fet no era lo esperat/programat, els qui ho havien programat/esperat estaven tan desconcertats que varen començar a desbarrar tant que ara ja no saben què fer, llevat del recurs també clàssic de revertir el discurs que s’anava imposant i encara subsisteix. Síntesi interessada: han guanyat les dones perquè ho han aconseguit les decisions dels homes que manen en el futbol espanyol. Aquest era el fil conductor del discurs de Luis Rubiales, ja prou descrit als mitjans.

Qui és la víctima?

Ara és el moment de buscar si el món del periodisme ha fet la feina que havia de fer. Després de les imatges, prou comentades, del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, enlairant a la jugadora Jennifer Hermoso i que grapant la seva cara li va clavar un petó no previst per part d’ella. També aquí deixo de banda la reiterada –i llepa per part dels mitjans centralistes— explicació que se n’ha fet.

Aquest text que proposo per fer anàlisi periodístic es basa en la intervenció pública que va fer Rubiales. Només dos antecedents: unes declaracions en una escala del viatge de tornada en què apuntava un intent de disculpa, i la difusió d’una nota de premsa segons la qual la futbolista afectada assegurava que el morreig vist per milions d’espectadors de tot el món era una efusió pròpia de la ocasió.

En la declaració des de l’avió de tornada, en Rubiales empra una expressió prou coneguda: “Si el meu comportament ha ofès a algú...”

Alto ací! Qualsevol disculpa que vagi introduïda per un “si...” condicional només és traduïble per “si t’has ofès, allà tu”.

En paraules del gran filòsof Daniel Innerarity: “Disculpar-se si algú ha pogut sentir-se ofès pel que un ha dit és una manera de culpabilitzar l’ofès, perquè es podria no haver sentit ofès”. Hi afegeixo: quan Rubiales diu (mentint) que el petó va ser consentit i unes quantes coses més està ja anticipant l’argument que més agrada els advocats que han de defensar a un agressor sexual: tot era consentit. ¿Potser és el moment de recordar a Dani Alves?

Primer avís que motiva aquest article: després hem sabut que Jenny Hermoso no només es va negar a comparèixer juntament amb Rubiales en el vídeo de justificació, si no que l’equip de premsa de la federació va tenir la immensa barra de difondre un text POSAT ENTRE COMETES, en que suposadament treia importància a l’escena del morreig i convertir-ho en “piquito” en termes de discoteca de matinada.

Vull destacar aquí una falta d’ètica professional sense precedents: el gabinet de comunicació de la federació es presta a entabanar als periodistes esportius dient que la Jenny havia fet declaracions i posar-les entre cometes. ¿On sou els periodistes que treballeu a tota mena de gabinets de comunicació públics i privats denunciant aquest abús d’atribucions? Allà vosaltres si després us posen en dubte.

I tot seguit ve el gran triomf del senyor Rubiales. Es proclama víctima d’una jugadora que sempre li havia estat propera, empàtica i una pila de coses més. ¿Quan? ¿On? ¿Hi ha proves escrites, gravacions, imatges?

L’heroi és ell?

Passem ara al que des del periodisme més serè i reflexiu cal proposar-se a l’hora d’analitzar tot el què ha passat des del 20 d’agost i el triomf imprevist d’una colla de jugadores de futbol d’un nivell extraordinari des de fa anys, al que s’hi han de sumar aquelles que varen anticipar-se (i renunciar a seguir-li el joc) al que era l’ambient tòxic creat per Rubiales i tots/totes qui l’envolten de fa anys.

Ací vull retornar a la lectura d’un dels llibres més clarificadors que he llegit els darrers anys. Un assaig curt (menys de 200 planes) d’un professor de literatura a Bérgamo i que respon exactament al títol: 'Crítica de la víctima', escrita per Daniele Giglioli.*

Tres frases del llibre per introduir prèviament la conclusió d’aquest

text.

Primer, de l’autor:

“La víctima es el héroe de nuestro tiempo. Ser víctima otorga prestigio, exige escucha, promete y fomenta reconocimiento, activa un potente generador de identidad, de derecho, de autoestima. Inmuniza contra cualquier crítica, garantiza la inocencia más allá de todo lo razonable...”.

Segon, de Max Weber:

“El mundo està para que goces de él; no te sometas a la ley del otro; cree en tu imaginario como en la cosa más verdadera y justa que pueda haber. Tienes derecho a ello y si se te niega, eres una víctima”.

Tercer, de Pasolini:

“Las personas más adorables son las que saben que no tienen derechos; también son adorables las que, a pesar de saber que los tienen, renuncian a ellos; y también son suficientemente simpáticas las personas que luchan por los derechos de los demás, sobre todo por aquellos que no saben que los tienen”.

Un altre cas judicial

Per si ningú no se n’ha adonat, hi ha un fil molt directe entre el què es va conèixer d’un altre futbolista a principis d’any, Dani Alves, i la seva relació “no consentida” amb una noia que acabava de conèixer a la discoteca Sutton de Barcelona i com s’ha anat rectificant la versió a mesura que han aparegut les “togues daurades” de l’univers judicial català.

Rubiales, advocat del sector ”picapleitos”, va fer una bona compareixença a la reunió de la RFEF que ell havia convocat i que havia organitzat acuradament com un bon programa de televisió, realitzat íntegrament pel seu gabinet de comunicació (aporto ara i aquí una altra pregunta als periodistes: ¿per què accepten que realitzi les imatges la TV de Rubiales i no ho adverteixen als seus lectors, oients, espectadors de qui realitza les imatges segons li convingui?).

Es clar que de tot plegat ens queda una imatge degenerativa del que

és el món del futbol, del periodisme, dels qui estan més propers als directius i jugadors del futbol... i dels qui dirigeixen els grans mitjans de comunicació.

Ja fa molts anys, l’encara enyorat Joaquim Maria Puyal, el millor narrador d’un partit de futbol fossis de quin equip que fossis, va utilitzar una expressió per descriure la part del cos dels jugadors que estava a l’entrecuix: en deia “el cabasset de les eines”.

Y queda clar ara que al cabasset de les eines del Rubiales i no pocs dels qui l’acompanyen al món del futbol només hi ha un martell desgastat i una barrina torçada i inoperant.

* 'Crítica de la víctima', de Daniele Giglioli, 2017. Edició espanyola de Herder, dirigida per Manuel Cruz.