El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

25 may 2024

Tor a TV3: mort, qui t’ha mort?

Josep-Maria Ureta
Ve d’una tradició medieval andorrana la cerimònia prèvia al aixecament d’un cadàver. Per confirmar que és mort, un funcionari judicial li pregunta tres vegades, “Mort, ¿qui t’ha mort? La justícia et reclama”. Si no hi ha resposta, queda confirmat el decés.

Ara bé, si hi ha un cas de tenacitat en el seguiment d’uns fets que
s’arrosseguen de fa quasi tres dècades, cap supera el de Carles Porta i la difusió que ha fet per TV3 i Catalunya Ràdio dels fets luctuosos al petit poble de Tor, al Pallars Sobirà.

El reporter hi va anar el 1995 per cobrir un succés puntual d’assassinat en una comunitat d’una quinzena d’habitants. Primer va ser una crònica al 'Telenotícies', poc després un reportatge al '30 minuts' i des de fa uns anys és un tema recurrent en la diversitat de programes de ràdio i televisió que duen la marca associada de Carles Porta i la invitació (i el necessari polsim de morbo) a posar llum a la foscor de temes truculents.

Dues prèvies. Primera, que els temes triats per Porta son o han estat difosos en el seu temps, i després el seu desenllaç judicial. Per tant, son notícia. Segona, que el tractament audiovisual que se n’ha fet ha evitat fins on ha pogut la truculència innecessària. Un mèrit de l’autor i de l’emissora.

El cas dels assassinats al poble muntanyenc de Tor, una barreja ben amanida d’enfrontaments personals, interessos econòmics i sordidesa ambiental, ha retornat a TV3 en format de diversos capítols i seguint l’estela emergent de programes de televisió a tot el món (siguin canals convencionals o de plataformes de sèries i documentals d’entreteniment) i que responen tots al mateix format: un crim que fou notícia d’àmplia difusió i que al marge de la resolució judicial sempre hi ha elements que mereixen (¿segur?) més explicacions.

Tot el que s’ha emès fins ara sobre el cas de Tor respon molt més al què va passar l’any 1995 y tot el que se’n derivà que no pas al que seria la base d’un legítim interès informatiu de lo més clàssic, que hi hagi qualsevol novetat rellevant. Si hi fos, després de quatre capítols encara no s’ha sabut, tot i que el promotor de la sèrie ens digui de tant en tant “ho sabrem més endavant”. Dubte: això pot ser vàlid per un film d’intriga, però ¿per a un documental que es presenta com d’interès informatiu? La resposta ara per ara es que no i, de passada, pot crear rebuig entre no pocs espectadors.

Val la pena aportar aquí la valoració que el passat 19 de maig va fer de la sèrie una de les més reconegudes analistes de programes de televisió a Catalunya, Mònica Planas. Primer reconeix que “la sèrie alimenta encara més la llegenda d’una muntanya marcada pel cop de destral* del déu Thor. Tor enganxa com una mala cosa i aquesta última producció n’ha forçat la poètica i sofisticat el simbolisme”.

Però Planas també avisa de dues debilitats flagrants. Primera, l’excés de protagonisme del narrador, impròpia de un documental en que els protagonistes son els altres, no l’autor: “Aquesta simbiosi entre història i narrador té una part indiscutible d’ego”, avisa Planas, que rebla el clau amb el dubte de si som davant d’un documental, tot avisant als espectadors que de moment no hi ha res de nou respecte al reportatge del '30 minuts' que el mateix Porta va fer el 1997. També la crítica de televisió es pregunta quines aportacions ha fet el gran desplegament de la sèrie que emet TV3. Una, ja se sap: Tor ja ha estat destinació d’una variant del turisme de desgràcies que té tants seguidors, siguin unes inundacions, un incendi o, a partir d’ara, l’escenari d’uns crims.

No es pas nou que els assassinats i fets similars tenen el seu espai a les televisions. Son, fins i tot, una especialitat, amb la inevitable presència de l’anglès: els 'true crime'. Sobre fets reals s’han basat centenars de films. També hi ha molt bons documentals, ben estructurats, sobre casos que han commogut o indignat arreu del mon, amb una acurada barreja d’imatges passades i presents. Alguns, pura sang i fetge, però també hi ha desenes de documentals que son modèlics en forma, fons i qualitat professional.

Pel que estem veient fins ara, la sèrie sobre Tor no respon a cap més criteri que estirar el misteri sobre uns fets mai esclarits. No hi ha recerca periodística rellevant que aporti més dades, allò que se’n diu periodisme d’investigació.

I deixem de banda un recurs, cada cop més extès, de substituir la manca d’imatges reals: ninotets, cotxes de joguina i paisatges que semblen tots extrets dels pessebres que per Nadal s’exposen a casals i esglésies. ¿Enginyós? Sincerament, en un documental o un reportatge, hi ha recursos millors.

Caldrà veure si els qui vetllen pels interessos dels espectadors, especialment dels canals públics, donaran pautes útils per evitar que es confongui la informació amb aquesta nova tendència que se suma al inevitable 'true crime' i que ara en diuen 'infortainment', neologisme que ja no distingeix entre informació i entreteniment. ¿Inofensiu? Com a mínim, una nova rebaixa de l’exigència de la credibilitat informativa, que ja va prou barata.

Un darrer tema que mereix reflexió i que ja sovinteja a les televisions hispàniques: les series basades en crims tan horrorosos com d’ampli seguiment públic en els quals fins i tot ara s’entrevista als autors condemnats que son a la presó.

Arriba així la moda dels documentals sobre crims reals i sovint detestables que incorporen entrevistes al criminal, una nova manifestació que potser encara no ha tingut prou ressò públic però que va mancat, al menys, d’anàlisi des del punt de vista de la ètica periodística. Cal precisar que hi ha redactors que saben evitar l’empatia amb el delinqüent.

Un exemple inquietant. El 2018, a Almeria, va morir assassinat el nen Gabriel Cruz, de 8 anys. L’autora, Ana Julia Quezada, era llavors la parella del pare del nano. Doncs bé, ara se’n fa (o s’intenta fer) un documental sobre el crim, amb entrevistes incloses a Quezada. La mare del nen, Patrícia Ramírez, ha demanat compungida i abatuda que s’impedeixi el documental, per raons òbvies de respectar el seu dolor, encara ben present.

Qui aturarà aquest disbarat? ¿Hi haurà qui reclami la llibertat de creació audiovisual, menystenint que els fets son un autèntic 'true crime'? De debò que el tema s’ha de debatre?

La tradició andorrana descrita al principi sembla que té una manera original d’acabar l’interrogatori sense resposta. Reacciona l’agutzil: “Ni ou ni castanya. Es ben mort”.

Hi ha debats sobre els límits del periodisme que no haurien de ser de si ou o castanya.

*En la llegenda, el deu Thor duu un martell.

1 comentario:

  1. En realitat estem davant d'una barreja de gèneres cinematogràfics. la sèrie està ben feta -el que s'ha d'agrair- i va obrint-se camí entre preguntes. pensem que els crims no estan encara resolts.
    jo he estat allí, he dinat el que em va donar la Pilar i he parlat amb el seu manso. això no em dona cap autoritat, però sí puc dir que viure a la muntanya és molt dur i que el Carles ho representa d'alló més bé.
    hi ha pistes que no ha seguit el Carles, per exemple la del contrabàn. hi haurà un moment en que el Palanca acompanya a TV3 camí amunt, cap a Andorra, hi troben una llevaneus amb un tipus d'allò més suspitós que li diu al càmera: "baja la càmara" i el periodista es caga.
    aquí hi ha fil a seguir, però el Porta s'ha quedat una mica a mitges en aquest sotscapítol.

    ResponderEliminar