El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

10 nov 2011

El meu país i la meva professió

Enric Arqués
Si el meu país és petit, el món del periodisme polític a Catalunya encara ho és més. En els pobles se sol dir que tothom sap de quin peu calça cadascú, perquè les famílies es coneixen entre elles i, ja se sap, qui no té feina el gat pentina, vaja, que parlar dels altres és una gran afició.
Entre els periodistes catalans, sobretot els que porten més temps seguint l’actualitat política, es coneixen prou bé els uns als altres, i la gran majoria tenen una etiqueta ideològica enganxada al front del clatell. Diguem qui ets i et diré com penses. Simplista, però en molts casos cert. Si seguim alguna de les nombroses tertúlies radiofòniques i televisives que es fan per analitzar l’actualitat informativa, un joc divertit que podem practicar és endevinar quina opinió tindrà el tertúlia 'X' abans que obri la boca per opinar sobre l’adéu a les armes d’ETA o les darreres declaracions de Rajoy, per posar dos exemples.
El fet de ser previsible pel que fa a les opinions no és negatiu de ‘per se’, de fet ho podríem considerar com una actitud coherent, el problema és que moltes vegades les opinions parteixen d’una visió sectària de l’actualitat, en funció de si qui ho ha dit és d’un partit d’esquerres o de dretes. Si ens queixem els periodistes dels anomenats blocs electorals en els mitjans públics que atorguen un temps definit a cada partit en funció de la seva representació parlamentària, potser els oients també haurien de lamentar les quotes polítiques en segons quines tertúlies. En funció de quin partit governa la Generalitat és curiós comprovar com per art de màgia alguns ‘opinadors’ pròxims al partit guanyador apareixen sovint als programes dels mitjans públics catalans, i el mateix passa en els espanyols. No cal ser ingenus i cal obrir els ulls. Això passava abans, passa ara i seguirà passant. No és cap delicte sentir més afinitat per un partit concret, faltaria més, però això no hauria de significar que alguns periodistes que participen a les tertúlies es deixin massa sovint a casa la capacitat de crítica envers els poders públics si han pres decisions dubtoses.
De la mateixa manera que tampoc passaria res per elogiar a qualsevol dirigent polític que hagi actuat amb sentit comú, encara que no sigui de la corda ideològica del tertulià en qüestió. Parlem molt dels debats electorals propis de temps antics (que ho són), però poc de les tertúlies radiofòniques i televisives que en alguns casos necessitarien una bona sacsejada, ni que fos per veure cares noves i opinions menys previsibles.

9 nov 2011

El día que Twitter mató a los periódicos

Jose Sanclemente
Situémonos en el debate electoral del lunes: Twitter fue la estrella para la mayoría de medios, periodistas, e incluso para los candidatos que debatían.
Nada más acabar, el jefe de comunicación del PP, González Pons, dijo que la victoria de Rajoy había sido trending topic en la famosa red social del pajarito.
El trending topic es algo así como el tema del momento. Una empresa de San Francisco de no más de media docena de personas, que estaba a punto de arruinarse construyendo un buscador de opiniones sobre productos, fabricó en el 2008 unos algoritmos que permitían ordenar las tendencias en tiempo real de los tuiteros. En poco tiempo empresa y empleados fueron absorbidos por Twitter. Hoy en día muchas empresas pagan por ser trending topic y, por qué no, también lo puede hacer hasta un candidato electoral. Ciertamente eso se nos muestra separado como "enlaces patrocinados", pero como para fiarse de eso estamos...
No sé porqué soy tan incrédulo con la red social cuando soy un usuario moderado de ella y ayer me invitaron a seguir el hashtack de Hora 25 de la SER, el de TVE, el de El País, El Mundo, Diario de Navarra, y así hasta casi una veintena de medios que sigo en Twitter. He de reconocer que no daba abasto si, además, quería seguir lo que decían Rubalcaba y Rajoy.
No me sorprendió, pero sí me preocupó que los periodistas de los platós televisivos y la mayoría de diarios hoy, basaran sus opiniones y comentarios en lo que se estaba moviendo en la red social y que incluso dieran validez casi científica a la tendencia de lo que en Twitter expensábamos los ciudadanos pajaritos. Nos sumaban y nos utilizaban caprichosamente para sostener quien había estado mejor en el debate o qué opinaba la ciudadanía de tal o cual tema de los bloques que se trataron.
Recién acabado el debate, la pesada y lenta maquinaria de los periódicos había reaccionado como un bólido de F-1 y ya tenían las encuestas impresas en sus portadas en las que ganaba generalmente Rajoy por amplio margen.
Casi todas ellas venían elaboradas por los votos on line de  las redes sociales que interactuaban con los diarios. Solo El País y El Mundo, de los que yo vi, habían acudido a buscar en una empresa de sondeos, un universo escaso y de urgencia, para establecer el ganador del debate.
Uno de los directores de un diario nacional  que siguió un tuit mío, donde manifestaba mi extrañeza por ser tan ligeros en las "llamadas encuestas de red social" y por basarse la opinión de los periodistas en lo que en twitter sus seguidores marcaban como tendencia, me contestó que "era obvio que las encuestas reflejaban la ideología del medio y la de sus lectores". Yo pensaba que las encuestas reflejaban, más o menos, la opinión del conjunto de los ciudadanos, vamos lo que se llama un "universo".
Ese día, el lunes, y el siguiente vi claro que la red social utilizada de esta manera está matando a los periódicos. No es cierto que la tecnología acabe con los medios, es el uso que los medios le están dando a esa tecnología lo que acabará con ellos.
A los pocos minutos ya tenía gratis en mi twitter las portadas de los diarios y luego a las horas, también gratuitamente, los artículos de los periodistas y opinadores seleccionados para mí por mis seguidores... uff, cuando el martes cogí el AVE y me leí tres diarios la sensación de dejà vu fue tremenda.
Si los diarios siguen por este camino, si no dan noticias diferenciadas de la red social, si se sirven de ella para trasladarnos criterios periodísticos y si, sobre todo, se basan en sus comentarios para contarnos la información y abusan del periodismo ciudadano... a mi me dejarán de interesar.
Ayer ya no me interesaron ni justificó lo que pagué por ellos. Los editores sabrán lo que hacen  ¿o  no?

http://sanclementejose.blogspot.com/ 

8 nov 2011

'La noria' segueix girant

Joan Barrera
Jordi González no es podia pensar, ara fa una setmana, que la entrevista amb Rosalía García, mare del Cuco, un dels principals acusats per la mor de la jove sevillana Marta del Castillo, provocaria un terratrèmol de tanta magnitud i que el programa La noria seria el principal damnificat de l’estratègia de llençar merda per captar audiència i guanyar diners. L’origen de l’enrenou no és menor. Que grans anunciants com Banc de Sabadell, Nestlé, Campofrío, l’Oreal o Vodafone, decideixin retirar la seva publicitat del programa per considerar que no s’ajusta als valors que les marques volen transmetre a la societat és un fet interessant, que caldrà veure com evoluciona.

No recordo que s’hagués produït un fet similar en el món televisiu espanyol. Però compte a l’hora de llençar les campanes al vol i de proclamar que es tracta d’una gran victòria sobre un programa que s’ha convertit en un model d’èxit a base d’explotar la morbositat i els instints més baixos. El decisió de retirar la publicitat pot ser un simple moviment tàctic, tot esperant que el temporal baixi d’intensitat i que la polèmica que ha sorgit a través de les xarxes socials s’escampi.

Expressant aquest temor no em vull solidaritzar amb el discurs demagògic de Jordi González apel·lant a la llibertat d’expressió i denunciant una campanya de linxament en contra de La noria. No. Ho faig perquè dubto que en aquest país hi hagi una voluntat clara d’exercir un control crític dels continguts televisius, com passa a la resta de l’Europa comunitària.

Per ser més precís. En aquesta polèmica comparteixo la opinió d’aquells que pensen que els anunciants retirant-se del programa s’han trobat, sense preveure-ho, amb un actiu que els pot fer més atractius als potencials compradors.

Ja m’agradaria que en l’ànim dels executius d’aquests grans companyies hi hagués una mínima intenció d'influir en els continguts de La noria, apel·lant a la responsabilitat social de les empreses que representen. Penso que ni s’ho plantegen. Diria més. Estic convençut que en la decisió ha pesat més el temor a veure´s embolicats en una campanya de desprestigi a través de les xarxes socials que les consideracions morals i ètiques per la entrevista a la mare del Cuco. És així com funcionen les coses.

5 nov 2011

La guineu al galliner

Andreu Farràs
Sento discrepar, però no tinc tant clar que, com diuen companys dels mitjans de comunicació públics, sigui “una imposició antidemocràtica” que la informació sobre els partits polítics durant la campanya electoral en les teles i ràdios de titularitat pública es realitzi a través de blocs electorals i es regeixi a partir dels resultats obtinguts en les anteriors eleccions democràtiques corresponents.
Quins criteris “professionals i periodístics” es proposen? Suposo que el tractament alternatiu en el qual es pensa és que les noticies electorals tindrien la selecció i el temps que decidissin el director d’informatius o els responsables en els quals ell delegués aquestes funcions.
Partint de la base que l’objectivitat i la imparcialitat no existeixen (primer de facultat) i que la rellevància i credibilitat del que diuen les diferents forces en totes les campanyes electorals son molt baixes, s’hauria de confiar en l’honradesa i equanimitat dels caps de les redaccions. En la famosa autoregulació, vaja. La mateixa autoregulació dels mercats financers dels EUA que ens van dur a l’estafa multibilionària de les hipoteques subprime, els actius tòxics i la colossal ensorrada de Lehman Brothers; l'autoregulació del mercat immobiliari espanyol que va inflar la bombolla, la metralla de la qual encara segueix destrossant centenars de milers de llocs de treball en el sector de la construcció i ha creat un forat negre immens en les caixes i bancs; i la mateixa autoregulació de la professió periodística que a Espanya ha engendrat monstres com Sálvame, el cas de les nenes d’Alcàsser o la mare del Cuco a La noria.
Per molt obertes i lliures que siguin les societats, l’egoïsme i la cobdícia necessiten regles i normes, a les quals es puguin acollir els que són a baix per impedir els abusos dels que tenen al damunt. La guineu no es pot autoregular en un galliner.
La llibertat d’acció que han pogut gaudir en els últims anys els periodistes dels mitjans de comunicació públics pot haver facilitat --sortosament-- que al capdavant d’alguns informatius hi hagi algú que no es afí a cap dels dos partits majoritaris en el seu àmbit territorial de referència i que, en canvi, senti certa predilecció per algun partit minoritari. La inclinació natural d’aquest responsable, amb la complicitat de les seves persones de confiança, pot ser sobredimensionar la presència en els informatius de la seva sigla, en detriment dels dos o tres grans partits i, al mateix temps, minusvalorar les dues o tres formacions més petites que es donen cops de colze pel mateix escó amb el partit preferit pels esmentats caps de redacció. ¿És més “just i democràtic” que les informacions electorals d’un mitjà públic depenguin de la decisió de dos tres periodistes amb galons o que s’atenguin –amb tota la flexibilitat del cronòmetre que calgui— al que, al cap i a la fi, han decidit els ciutadans a través del seu vot? Posem-ho a la inversa. Agafem els resultats previstos per totes les enquestes per al 20-N i viatgem fins a la campanya de les generals del 2015 a TVE: ¿no creieu que el sistema de blocs electorals serà la única garantia que tindran els diferents partits d’esquerra per gaudir d’un temps mínim en els Telediarios controlats per l’Urdaci de torn? O no ens hem d'amoinar perquè ja treuran prou el cap a les televisions privades lliures i democràtiques que quedin vives?

4 nov 2011

El superfamoso Twitter

Txerra Cirbián
Hace ya varios días que quería hablaros del Twitter, el famoso Twitter, el superfamoso Twitter…
Hasta el gorro me tiene, el archifamoso Twitter.
Todo ha de ser inmediato y tuiteado. La más pequeña noticia, la más nimia tontería ha de ser convertida en 140 caracteres, enlazados eso sí a algún artículo más grande, no vaya a ser que…
Pero dónde está la calma, la reflexión, el detalle, la literatura, el reportaje… En el enlace, claro, me diréis. Sí, sí, pero…
En el fondo, estamos lanzando mensajes a las nubes, así, en plural. Algunas de estas nubes virtuales son enormes y de ellas cuelgan miles de seguidores, atentos a la primera gota de una posible lluvia.
A veces solo caen un par de gotas y luego llega la sequía.
Otras veces, ni eso. Os pongo un ejemplo
El otro día entre en el juego de convertirme en el seguidor número 6.000 del Twitter de Leire Pajín. Me hizo gracia el mensajito de @hugomabarca (Hugo Martínez Abarca) en que pedía ayuda para llegar a esa cifra. Lo absurdo de la cuestión es que el Twitter de la ministra tiene ya más de 6.000 seguidores (no yo, que me desapunté al cabo de un rato) cuando desde esa cuenta no ha escrito ningún mensaje, ni un tuiteo.
Otras nubes, como la mía propia, ronda las 300 personas. Son parientes, amigos, compañeros, colegas y unos cuantos desconocidos que leen lo que escribo de manera habitual, ya sea en este blog, en Facebook o Twitter.
A todas ellas les agradezco su atención y los minutos que dedican a leerme.
En realidad, somos poquitos los que escribimos y más los que leemos.
En el fondo, las nubes de internet somos nubecitas que nos interrelacionamos desde hace años y que también sabemos distinguir entre el spam comercial, el mensaje impersonal y el texto con alma.

(http://txerra.info/blog/2011/11/02/el-superfamoso-twitter/)

3 nov 2011

Tintin com a excusa

Gabriel Pernau
Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.
Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.
Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.

La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.
Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?

Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.

Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.

I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.

Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.

I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.

2 nov 2011

Soy minoritario: catalán y lector de periódicos

Jose Sanclemente
Es de esos días en que uno se encuentra en franca minoría, si hago caso de lo que leo. Resulta que NO soy uno de los 900.000 --son muchos-- que han dejado de comprar periódicos en los últimos cinco años, porque, según lo que declaran en su conjunto los editores, esa es la cifra de menos venta que tienen los diarios en nuestro país desde el comienzo de la crisis. Ya somos solo 3,2 millones de compradores. Nos han abandonado en esta costumbre de acudir al quiosco algo más del 23% de los españoles.Y como es mi costumbre, sobre todo los fines de semana como este, suelo comprar un par de periódicos. Uno de ellos La Vanguardia.
Hoy La Vanguardia me ofrece un par de páginas en su sección de política sobre las declaraciones de Gregorio Peces-Barba, y nada menos que más de la mitad de sus columnas de opinión al mismo tema.
Peces-Barba se ve que dijo --en broma ha dicho él-- algo así como que quizás nos hubiera ido mejor si nos hubiéramos quedado con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes en referencia a los hechos históricos del XVII.
Pues he tenido las tragaderas de leerme un artículo a favor de Francesc de Carreras, dos en contra de Pilar Rahola, que se lo toma a risa, y de Jordi Graupera, que bromea, amén del propio Peces-Barba, que pide disculpas en página impar y por arriba. Todo en el mismo y variado gran diario catalán, número uno en ventas y lectores.

Y me siento otra vez en minoría. Me importa bien poco lo que diga Peces-Barba sobre Catalunya, lo mismo que lo que diga Duran Lleida sobre Andalucía , pero me preocupa que eso signifique que los periódicos mal empleen su escaso papel, en los tiempos que viven, y sobre todo, que hagan un seguidismo de los políticos y las muchas bobadas que suelen decir para calentar a una mayoría.
Ahora resulta que nuestros costosos parlamentos autonómicos (andaluz y catalán) pueden acabar reprobando a estos dos políticos para considerarlos personas non gratas, en nombre de todos los catalanes y andaluces que están a la cabeza del paro en esta España de la que, al parecer, hay que separarse.
Bien por algunos de nuestros políticos y bien por algunos de nuestros diarios que suelen reflejar la mayoría del pensamiento de los ciudadanos. Me encantaría estar de acuerdo con ellos, a veces lo estoy, pero este fin de semana empiezo en franca minoría.
El problema puede llegar cuando los que seamos minoría vayamos aumentando porque nos aburran las declaraciones  de algunos políticos y la opinión de algunos diarios.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)