El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

9 nov. 2011

El meu país i la meva professió

Enric Arqués
Si el meu país és petit, el món del periodisme polític a Catalunya encara ho és més. En els pobles se sol dir que tothom sap de quin peu calça cadascú, perquè les famílies es coneixen entre elles i, ja se sap, qui no té feina el gat pentina, vaja, que parlar dels altres és una gran afició.
Entre els periodistes catalans, sobretot els que porten més temps seguint l’actualitat política, es coneixen prou bé els uns als altres, i la gran majoria tenen una etiqueta ideològica enganxada al front del clatell. Diguem qui ets i et diré com penses. Simplista, però en molts casos cert. Si seguim alguna de les nombroses tertúlies radiofòniques i televisives que es fan per analitzar l’actualitat informativa, un joc divertit que podem practicar és endevinar quina opinió tindrà el tertúlia 'X' abans que obri la boca per opinar sobre l’adéu a les armes d’ETA o les darreres declaracions de Rajoy, per posar dos exemples.
El fet de ser previsible pel que fa a les opinions no és negatiu de ‘per se’, de fet ho podríem considerar com una actitud coherent, el problema és que moltes vegades les opinions parteixen d’una visió sectària de l’actualitat, en funció de si qui ho ha dit és d’un partit d’esquerres o de dretes. Si ens queixem els periodistes dels anomenats blocs electorals en els mitjans públics que atorguen un temps definit a cada partit en funció de la seva representació parlamentària, potser els oients també haurien de lamentar les quotes polítiques en segons quines tertúlies. En funció de quin partit governa la Generalitat és curiós comprovar com per art de màgia alguns ‘opinadors’ pròxims al partit guanyador apareixen sovint als programes dels mitjans públics catalans, i el mateix passa en els espanyols. No cal ser ingenus i cal obrir els ulls. Això passava abans, passa ara i seguirà passant. No és cap delicte sentir més afinitat per un partit concret, faltaria més, però això no hauria de significar que alguns periodistes que participen a les tertúlies es deixin massa sovint a casa la capacitat de crítica envers els poders públics si han pres decisions dubtoses.
De la mateixa manera que tampoc passaria res per elogiar a qualsevol dirigent polític que hagi actuat amb sentit comú, encara que no sigui de la corda ideològica del tertulià en qüestió. Parlem molt dels debats electorals propis de temps antics (que ho són), però poc de les tertúlies radiofòniques i televisives que en alguns casos necessitarien una bona sacsejada, ni que fos per veure cares noves i opinions menys previsibles.

No hay comentarios:

Publicar un comentario