No enterreu encara el diari

Andreu Farràs
Moltes promocions de periodistes formats a l’Autònoma tenim un record especial d’Umberto Eco. Arreu del món és conegut com l’autor de l’excepcional novel·la El nom de la rosa i d'altres llibres de ficció igualment elogiats i menys venuts. Però els que vam passar per Bellaterra el vam conèixer sobre tot per ser l’autor, entre altres assajos, de La estructura ausente, un espès tractat sobre semiòtica. El volum va constituir una tortura per a molts alumnes de l’època; i la semiologia, una especialitat acadèmica que va generar durant els anys 70 i 80 nombrosos llocs de treball a les facultats de ciències de la informació (després dites ciències de la comunicació). La mateixa capçalera PAIOS li deu a Eco part de la seva entitat, perquè la sigla inclou els conceptes “apocalíptics” i “integrats”, que formen el títol d’un altre famós llibre del pensador italià sobre la cultura popular.

Justament fa uns dies, Eco va escriure a The New York Times un article (reproduït a Ara el 17 de març) que pot obrir esperances enfront dels profetes que anuncien l’apocalipsi de la premsa escrita, entre els quals figura el temut Juan Luis Cebrián, qui passará a la història tan per ser l’artífex màxim (junt amb Jesús de Polanco) de l’apoteosi d’El País com a un dels grans diaris de referència europeus com per erigir-se en el principal responsable de la greu crisi financera que està vivint el grup Prisa. De l'Everest a la fossa de les Marianes.

Sota el títol No enterreu encara el llibre, l’optimista escrit d’Eco recorda que mai en el curs dels segles un nou mitjà ha substituït totalment el seu predecessor. “El martinet –afegia-- no ha substituït el martell. La fotografia no ha condemnat a mort la pintura (a tot estirar potser ha desaconsellat el retrat i el paisatge i ha promogut l’art abstracte); el cinema no ha pas matat la fotografia; la televisió no ha eliminat el cinema, i el tren conviu perfectament amb l’automòbil i l’avió”.

Eco es manifesta partidari de llegir llibres --i suposem que també diaris-- de paper, encara que admet que sobre gustos no hi ha disputes. I, tot i reconèixer els avantatges de la lleugeresa dels llibres --i diaris--electrònics, desitja que qui prefereixi aquesta opció “no ensopegui amb cap problema de bateria o tall d’electricitat”.

Com un dels pilars de la saviesa és la memòria, el mestre d’Alessandria ens demostra tenir-ne al recordar que, en només 30 anys, el disquet ha estat substituït pel CD, i aquest pel DVD i aquest per l’USB. “Cap dels ordinadors actuals està preparat per llegir els disquets dels anys 80”. De manera que, diu, desconeixem si el contingut que transportava hauria durat vint segles com els pergamins egipcis o 500 anys como els llibres impresos sinó vint anys com a molt. La memòria d’Eco ens fa reflexionar sobre quina memòria tindrà la premsa digital, sobre la fugacitat dels seus continguts i sobre la velocitat amb la què canvien els instruments a través dels quals es transporten aquells.

Les noves tecnologies son tan efímeres, caduca tan aviat la seva innovació, que quan El Periódico de Catalunya va incorporar amb èxit el sistema de codis de barres bidimensional QR al diari de paper per vincular-lo amb informacions audiovisuals de la web del diari, un editor de la competència va preguntar als seus enginyers què s’havia de fer per poder, si més no, igualar l’oferta del rival. El tècnic en cap li va respondre amb certa displicència que allò del QR ja estava “endarrerit”, que hi havia sistemes molt més moderns. Ningú ho dubta, però també és cert que la majoria dels mortals encara no saben què és el QR i encara menys tenen incorporada l’aplicació al seu mòbil. “¡Tío listo!”, deuria pensar, emprenyat, l’empresari.

Eco conclou aventurant que tindrem “una diarquia de lectura en pantalla i lectura en paper” i, amb la seva proverbial ironia, remata que, en qualsevol cas, augmentarà de manera astronòmica el nombre de persones que aprendran a llegir “atès que fins i tot els SMS son una potent eina d’alfabetització”.

Una lección de periodismo

Ángel Sánchez de la Fuente
La liberación de un modestísimo lavacoches de Montgat –el ciudadano Óscar Sánchez—, después de sufrir 626 días de prisión en Italia al ser considerado erróneamente el jefe de una banda de traficantes de droga, ha puesto de manifiesto para qué sirve el periodismo cuando se ejerce con auténtico compromiso ético. Ni más ni menos que para reparar una injusticia y salvar a un ser humano desvalido de pudrirse en una cárcel de Nápoles. Los colegas de El Periódico de Catalunya que empezaron a indagar sobre el tema en mayo de 2011 y sospecharon de que la maquinaria policial y judicial había cometido un gravísimo error fueron conscientes de que merecía la pena intentar conseguir pruebas de la inocencia de Óscar. Este no era precisamente el personaje influyente y poderoso capaz de remover Roma con Santiago para esclarecer los hechos. Precisamente por eso, por su indefensión y por sus limitaciones, valía humanamente la pena acudir en su socorro. ¿No es buscar la verdad la primera obligación de un periodista?

No es extraño que, en los primeros momentos de la investigación, hubiera profesionales de otros medios de comunicación de la competencia que encontraran hinchadas las informaciones que iban publicándose acerca de Óscar. Y no es extraño, por la sencilla razón de que a veces el homo homini lupus de Hobbes se queda corto, en grado de crueldad, cuando los periodistas juzgamos, en el terreno informativo, a otros periodistas. Por eso tiene aún más mérito la contribución de la redacción de El Periódico consiguiendo diversas pruebas exculpatorias, así como la decisión de difundir las grabaciones que demostraban la diferencia de voces entre Óscar y su suplantador. Fue así, y no de otra manera, como, con estos nuevos datos a la vista, la Policía Nacional reabrió el caso.

Esta lección de buen periodismo nos llega en momentos difíciles para la profesión. Muy frecuentemente los medios de comunicación sirven a intereses bastardos, por decirlo de manera suave. Es reconfortante comprobar que hay espacio en el periodismo de papel o en el cibernético para no solo hablar de políticas interesadas; de campañas vergonzantes; de primicias regaladas por cualesquiera tipo de poderes; de publicar reportajes pagados en metálico o en especie; de valerse de la intimidación para cambiar testimonios en procesos judiciales a fin de alimentar teorías conspiratorias, etcétera.

Si hay quien afirma que una noticia es aquello que alguien no quiere que se sepa, la liberación de Óscar Sánchez es una noticia de primera página y no únicamente para el diario que la hizo posible.

Corrupció i transparència

Joan Barrera

Finalment, la democràcia espanyola tindrà una llei de transparència que trenqui amb la opacitat de l’administració i faciliti l’accés al ciutadà a dades vinculades a la gestió pública. Espanya era una de les darreres democràcies avançades sense una llei d’aquestes característiques i el veritable forat negre per on s’escolava una bona part de la credibilitat del sistema.

Al marge de lectures polítiques, de si la mesura la impulsa un govern conservador o hagués estat millor que la iniciativa l’hagués proposat un executiu progressista, el resultat final és una bona notícia. Lluitar contra la opacitat és una forma d’enfortir la democràcia i la millor manera de cicatritzar la ferida que hi ha entre els polítics i els ciutadans. La certesa és que amb una llei de transparència s’haguessin pogut evitar casos com el Palma Arena, el Gürtel i en un entorn més proper aquells que vinculen a determinats personatges com a beneficiaris de subvencions públiques atorgades amb procediments poc clars.

És veritat que la opacitat és el germen de la corrupció i cal combatre-la. De la mateixa manera que obrir les portes de la informació pública, més enllà d’aquelles dades que afecten a la seguretat de les persones, és una garantia democràtica. Si el Govern central dóna el primer pas l’han de seguir la resta d’administracions i estaments que són essencials en la estructura de l’Estat, com l’administració de Justícia. No tindria sentit una iniciativa que, tot i ser potent, acotés l’objectiu final.

Volem transparència per refer els ponts amb els gestors públics, per dignificar la política, per millorar l’eficiència de l’administració, per descobrir els corruptes i als mals gestors, per garantir l’equanimitat, per esvair privilegis, per reforçar el ciutadà com a peça central de la democràcia, per trencar el malefici que manté punts negres allà on hi hauria d’haver claredat. El dret a la informació no admet parcel·les.

(http://www.joanbarrera.com/) 

Los impuestos y los periodistas

José Sanclemente

Will Rogers, cómico estadounidense fallecido en 1935, decía que la muerte es lo único que no suele empeorar cuando pasa por el Congreso, a diferencia de los impuestos.

Nuestro Gobierno absoluto, quiero decir de mayoría absoluta, nos ha incrementado temporalmente los impuestos a los ciudadanos para recaudar en torno a 6.000 millones de euros más para sanear las finanzas públicas y enjugar el déficit.

Es una medida que tiene un horizonte de dos años y que nos situará en los primeros lugares de las naciones europeas, por fin seremos líderes en algo. En el caso de Cataluña nos vamos a poner mirando a Suecia, ¡qué honor!

Resulta que los catalanes somos los que más IRPF pagaremos de todos los españoles, mientras que los madrileños serán los que menos contribuyan con sus impuestos al erario, por eso del tramo fiscal de competencia autonómica.

También somos de los primeros, los catalanes, en recortar el gasto público. Los primeros en cerrar quirófanos, los primeros en recortar salarios de los funcionarios, los primeros en rehabilitar el impuesto del patrimonio.... y así sucesivamente en el ránking de ajustes desajustados.

Estamos pendientes de las elecciones andaluzas porque el Gobierno pudiera tener la tentación de que a las cero horas y un minuto de conocerse el resultado, y de serle este favorable al PP, nos aplicaría una nueva dosis de jarabe bruseliano para subirnos el IVA o incrementarnos algún impuesto para ser todos más solidarios.

Estamos menguando tanto como las expectativas de salir a corto de esta crisis. Nos están jibarizando el crecimiento a base de contribuir y recortar más. Parece que el consumo y la productividad están lejos del horizonte de este gobierno. El crecimiento es una quimera inalcanzable con estas medidas constrictivas que generan inseguridad en los empresarios y desempleo en los trabajadores.

Las medidas coercitivas y restrictivas son más importantes que las expansivas. Hay que concienciarse de que esto va para rato porque hay que recaudar para salvar al sistema financiero de aquí y  la deuda de allá.

Cuando veo la campaña emprendida  por Hacienda, y filtrada interesadamente a los medios, contra algunos conocidos periodistas para inspeccionarles sus ingresos e impuestos, me preocupo más, y no porque no se les deba tratar como a cualquier ciudadano, sino porque estos no se vean paralizados para ser críticos contra una política  que, desde mi punto de vista, nos conduce de nuevo hacia atrás. Y ya saben, hacia atrás ni para darse impulso.

(http://sanclementejose.blogspot.com.es/) 

Internet o paper: Tant li fa!

Siscu Baiges

Els que portem anys treballant sota l’etiqueta de “periodistes” estem vivint dos processos paral·lels. Un, real, objectiu: el cost dels mitjans convencionals està traslladant bona part del treball i la reflexió mediàtica a Internet. L’altre, més subjectiu: la sensació que les propostes conservadores són majoritàries als mitjans de comunicació convencionals.

Els que venim de lluny recordem quan a Espanya només hi havia una televisió que cantava les excel·lències del règim. Ara ens sembla que la majoria de ràdios, televisions i diaris estan controlats, pagats per empresaris que no simpatitzen amb idees progressistes, renovadores. A Catalunya, vivim la històrica distorsió de l’element catalanista, que introdueix un element de confusió en el ventall ideològic dreta-esquerra i que també té la seva expressió en l’àmbit comunicatiu.

En tot cas, la meva sensació és que els missatges que dominen en l’àmbit de la comunicació són els que fan prevaler la competència, l’eficàcia, l’esforç, l’excel·lència per sobre de la solidaritat, la germanor, la cooperació, l’ajut als més necessitats o fràgils socialment. Això i la concessió al diner de la prevalença sobretot. L’èxit o el fracàs es mesuren, amb comptades excepcions, pels diners que generen.

En aquest contexte, els mitjans que no es plantegen fer diners sinó informar i fer pedagogia, defensar criteris i idees que ens portin a una societat més justa, sensata, pacífica i solidària, ho tenen complicat. Juguen en territori aliè. Tenen les de perdre. Com a molt, es pot confiar que un magnat que guanya diners amb mitjans que defensen les seves idees calculi que, potser, un mitjà “progre” tindrà també un cert mercat i potser pot invertir-hi uns diners. Sempre serà un subproducte, mai una aposta inicial, prioritària.

Internet ha ofert la salvació per aquestes idees. Allí hi trobem gran part del periodisme que trobem a faltar als quioscos, els reproductors clàssics de ràdio o televisió. Confiem canviar la tendència des dels teclats dels ordinadors. El cost ja no és tant determinant a l’hora de posar en marxa un mitjà per Internet. No cal pagar el paper de la impremta o el preu d’una licència de ràdio o televisió per aire o satèl·lit.

Molts joves que troben les portes tancades a les seves il·lusions professionals als mitjans clàssics s’inventen mitjans a la xarxa. Molts veterans hi troben el racó on tornar a explicar les idees que abans publicaven o comentaven als mitjans dels quals els han acomiadat o jubilat.

¿Serà Internet l’arma amb què el periodisme compromès d’esquerres farà caure el predomini d’un panorama periodístic esbiaixat cap a la dreta? Uns quants ho creuen. D’altres hi confien. El sociòleg Alain Minc dóna 15 anys de vida als diaris. Molts encara no donen la batalla per perduda.

En qualsevol cas, em sembla evident que no podem esperar a què aquest dubte es resolgui per plantejar que el periodisme compromès, constructiu, dialogant, pedagògic, enemic de les injustícies i dels poders excessius, ha d’estar viu i present ara. Més o tant com mai!

De 'Salvados' a 'La Noria'

Joan Barrera

Si en aquest moment hi ha un programa que és capaç d’explicar la complexa realitat política i social en la que ens movem aquest és Salvados. El mèrit és de Jordi Évole i el seu equip, que han sabut encertar amb el to i, sobretot, amb un format capaç de mantenir el interès sense caure ni en l’avorriment ni en la sobreexposició d’altres propostes televisives.

El programa de La Sexta, una cadena privada per ser precisos, innova i ho fa en uns moments en que assumir riscos en un terreny tant gastat com la política o l’economia no forma part de l’agenda dels programadors televisius.

Hi ha un corrent d’opinió, cada vegada més fort, que considera que un bon programa televisiu és indissociable de l’espectacle. O que el rigor ha d’anar acompanyat de vestits amb tonalitats fosques i, en el cas dels homes, de corbata, sense cap concessió que pugui distreure al telespectador. Salvados trenca amb aquesta forma de pensament únic i desemmascara altres propostes que identifiquen pluralitat amb cridòria, com és el cas de La Noria, o se serveixen del tòpic vernissat d’humor per reinterpretar la història política local com fan els guionistes de Polònia.

Em sumo als fans de Salvados, convençut que en el món del periodisme i de la informació encara hi ha camí per recórrer i que la televisió és un mitjà tan vàlid com qualsevol altre per explicar la realitat. Sobretot ara que es fan servir les audiències com excusa irrefrenable cap a la mediocritat o apareix el fantasma, en el cas de les cadenes públiques, que tenalla el pluralisme amb l’ús indiscriminat del cronòmetre.

(http://www.joanbarrera.com/)

'The Domínguez Post'

José Sanclemente

La noticia de que la periodista Montserrat Domínguez será la directora de The Huffington Post español que Prisa va a lanzar en el mes de junio en España es, desde mi parecer, magnífica.

¿Por qué? Pues porque desde hace tiempo creo que es deseable que al frente de los medios de comunicación haya mujeres. ¿Soy machista por ser feminista comunicacional? Pues no lo sé, pero yo perseguí tener una directora para ADN y no pudo ser. Siempre he creido que la sensibilidad y percepción por las historias que mueven el mundo estarían mejor contadas por una mujer. Y eso que hay mujeres y mujeres... No es lo mismo la Merkel alemana o la Soraya nuestra que la Montserrat Domínguez de A vivir que son dos días. No señor, no es lo mismo, entre otras cosas porque las dos anteriores no son periodistas, pero influyen más que nadie.

A mí me gusta The Huffington, porque creo que ha invertido, y por tanto revolucionado, el modelo informativo digital. 

Dice un amigo periodista que en el periodismo de hoy la opinión es irrefutable y los hechos son libres, justo lo contrario de lo que era antes. The Huffington está basado en la opinión, en sus blogueros especialistas en las clásicas secciones de política, economía, cultura, tecnología, etc. y en un par de informaciones específicas y personalizadas que están revestidas de las noticias de los mejores medios americanos.

Eso es lo que va a hacer Prisa con su The Domínguez Post. La marca es muy importante para algunos: llamarse Huffington en español no es lo mismo que iniciar de cero y picar piedra en la credibilidad del atiborrado internauta.

Si hoy tuviera que hacer un medio de comunicación, este sería bien parecido a este proyecto.

Solo me atrevería a aconsejarle a Montserrat Domínguez que no sea timorata, que no se case con nadie, que obvie los compromisos de su empresa y rompa con las censuras, que, dado que va al 50% con el Huffington de AOL, americano, sea la mitad de libre para no subirse a la ola informativa en la que están los medios españoles y se abra un espacio de comunicación libre y ciudadano. Que no le dé miedo ese mal llamado periodismo ciudadano y que entienda que los periodistas, como los médicos o los arquitectos, también son ciudadanos.

En fin, que rompa las barreras de la información encorsetada y sin controversia, que abra ventanas a la opinión bien informada y que abra los ojos donde otros los cierran.

Para que la gente siga al Huffington español tiene que haber algo más que la marca, tiene que ser creíble el modelo de la Domínguez Post.

 
Bienvenido un nuevo medio, es una buena noticia.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)