Pashminas o periódicos

José Sanclemente

Hace poco me comentaba la decana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, cuya entidad tiene en propiedad unos cuantos quioscos de prensa en el paseo de Gràcia barcelonés, que estos subsisten gracias a la venta de pashminas y souvenirs para los turistas. El margen de las pashminas, que evidentemente ni deben ser persas ni de lana de Cachemira, es tremendo, me decía, comparado con los exiguos ingresos que deja la cada vez más menguante prensa diaria.

En España han cerrado en los últimos ocho años alrededor del 40% de los quioscos de prensa, unos 10.000 puntos de venta aproximadamente, y los que quedan y tienen la suerte de tener una buena ubicación en las zonas más comerciales y de tránsito turístico de las ciudades, se han reconvertido en bazares recargados para vender lo que solo hace unos años se llamaban “atípicos”: loterías,

recargas de móvil, tabaco, camisetas y bufandas de clubes de fútbol, chales de falso cachemira, golosinas y un largo etcétera de quincallas para turistas.

Ahora lo “atípico” es vender periódicos, que el año pasado volvieron a caer un 10% en su difusión y que ya llevan acumulado un descenso de ventas del 60% desde el año 2007.

Los quiosqueros, además, han sufrido el cambio de orientación estratégica de los editores respecto a las promociones con las que acompañaban antaño sus diarios: ahora son los Carrefour de turno los que entregan los "drones", las "impresoras wi-fi", el "jamón de jabugo" o las “sartenes de cocina” que el comprador del periódico puede obtener mediante los cupones diarios que recorta de su ejemplar y pega en una cartilla. Antes, los coleccionables por fascículos y las láminas de cartón se insertaban en el interior del periódico (encartaban) y el quiosquero recibía una comisión adicional al 20% del precio de la cabecera, que es la pactada habitualmente.

El derrumbe de ventas de los diarios y de los quioscos de prensa ha supuesto también la concentración en la distribución y el transporte de ejemplares. Hace unos años cada periódico de los grandes y medianos de nuestro país tenia su propia empresa de distribución, hoy en día con el fin de abaratar los costes, los editores se han aliado y el transporte está en un par de manos que imponen sus condiciones.

Vivimos en el fenómeno del pez que se muerde la cola para acabar muriendo asfixiado fuera del agua. Con menos quioscos donde vender la prensa y con menos tirada por parte de los diarios por agotamiento de los lectores --en un país donde la costumbre por la suscripción a la prensa diaria no es ni por asomo la de otros países europeos, no digamos los nórdicos--, el declive de las ventas por efecto puramente comercial seguirá siendo muy importante.

El fenómeno del cierre de las ediciones impresas para sobrevivir con la marca en el digital, como el recientemente anunciado por el periódico británico 'The Independent', va a llegar a nuestro país muy pronto. Si realmente, como se especula, se avecina una nueva crisis económica mundial, esta volverá a afectar a los ingresos publicitarios de los débiles periódicos en papel y será la puntilla para muchos de ellos.

Auguro que en unos años veremos pocos periódicos en los quioscos de la vía pública y muchas más pashminas.

http://www.josesanclemente.com/

TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc

Josep Carles Rius

Mentre a Espanya cada vegada sembla més complicat un Govern de coalició, Catalunya es troba en ple repartiment de poder entre els dos partits que van aconseguir, per fi, formar un Executiu. Perquè en això es basen les coalicions. En el repartiment del poder. Junts pel Sí és història. Ja va tenir la seva utilitat. Ara toca el realment important. Les quotes de poder. Però hi ha àrees que trenquen els esquemes de les conselleries, o dels ministeris, i que són estratègics, crucials. A Catalunya el més important d'aquests espais és el de la televisió i la ràdio públiques.

Convergència i Esquerra saben que aquest és l'escenari on es

Joaquim Maria Puyal.

dirimirà el lideratge indepen- dentista. Cada nomenament serà el resultat d'una negociació política, on el principal valor dels elegits serà la fidelitat. De moment, la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'ens del qual depenen TV-3 i Catalunya Ràdio, segueix en les mateixes mans, Convergència. Mentre la direcció de Catalunya Ràdio, en compensació, ja està en l'àmbit d'ERC. Ara queda pendent la peça clau dels equilibris, la direcció de TV-3. Alguns dels noms que circulen en les travesses desperten els pitjors temors de manipulació i sectarisme. Si es confirmen, TV3 pot culminar l'espiral de degradació que va iniciar el 2010, amb el primer Govern d'Artur Mas.

Quan CiU va tornar al poder, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) al convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escolten a TV-3.

Cinc anys després, en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia a la investidura, Artur Mas va llançar un avís: "Ara ens coneixeran" (a Convergència). Aquesta és la gran temptació, utilitzar encara més a TV-3 en interès propi, sense 'cap complex', com a instrument polític. El nom del futur director de TV-3 indicarà fins a quin punt s'enfonsen totes les barreres de pluralitat, ètica o periodisme mínimament independent en els mitjans públics catalans. Amb la paradoxa que això passaria sota el mandat d'un president, Carles Puigdemont, que va ser periodista i que va accedir al càrrec amb el suport de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Si es confirmen els pitjors auguris, les primeres víctimes seran els treballadors de TV-3, que acaben d'alertar dels riscos en un comunicat . Però tota la ciutadania pagarà les conseqüències. TV-3 juga un paper decisiu a l'hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat i és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. A TV-3 està avui en joc la cohesió de la societat i també el relat que de forma col·lectiva els catalans porten escrivint des de l'inici de la democràcia.

Joaquim Maria Puyal, un dels grans referents de la ràdio i televisió públiques a Catalunya, en el seu llibre 'Aicnàlubma', estableix una sèrie de drets de l'espectador de la televisió en obert. “El conjunt de la programació d'una cadena de televisió gratuïta, tant se val si privada o pública, ha de mostrar varietat d'opinions, òptiques i interpretacions que s'han de sotmetre a qualsevol explicació de la realitat (...) Ha de ser respectuosa, plural, transparent i equilibrada . Ha de garantir l'accés de les diverses realitats a la realitat mediàtica, afavorir la convivència entre persones diferents sense discriminacions negatives i ajudar a entendre la diversitat dels grups i col·lectius com un enriquiment social i cultural (...) Ha de fugir dels interessos de part i ha de brindar a l'espectador, gràcies a les múltiples lectures i a la varietat de la graella, les diferents visions que la realitat reclama”. Joaquim Maria Puyal va escriure aquestes paraules fa cinc anys. Avui aquests principis estan en joc. I els treballadors dels mitjans públics i la societat democràtica han de fer tot el possible per preservar-los.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

El periodismo no es un juego

José Sanclemente

El pasado mes de diciembre unos reporteros de 'Las Vegas Review Journal' iniciaron una curiosa investigación: conocer quién había detrás de la compra de su propio periódico; el de más difusión del estado de Nevada. Sabían que su compañía editora hasta entonces, New Media Investimets Group, había suscrito una clausula de confidencialidad con el comprador, que no resultó ser otro que Sheldon Adelson, el magnate de la hostelería y los casinos de Las Vegas Sands, y el empresario que mareó la perdiz con Ignacio González para instalar en Madrid el frustrado proyecto de Eurovegas.

Sheldon Adelson.

Los reporteros descubrieron que la compra de su periódico se había hecho a través de una empresa radicada en el paraíso fiscal norteamericano de Delaware, el mismo territorio donde radicaba la empresa que adquirió el ático de Ignacio González, expresidente de la Comunidad de Madrid, solo por situarlo en el contexto, dado que nada tiene que ver. En Delaware, se dice, hay más sociedades inscritas que habitantes.

Adelson pagó 140 millones de dólares por el diario de Las Vegas y, tras salir a la luz esa adquisición, se produjeron algunas dimisiones entre los periodistas del diario según anunció 'The Newyorker'; y los “reguladores” del juego en Las Vegas iniciaron también una investigación.

Sheldon Adelson ha pagado un precio muy por encima del valor del periódico, que tiene una tirada de 170.000 ejemplares, pero eso para él debe ser lo de menos: ya tiene el mayor diario de difusión gratuita de Israel en el que pierde millones de dólares; su fortuna supera los 22.000 millones y ha donado cientos de millones a la causa republicana.

La opacidad y la ocultación en la adquisición de un diario es un grado más a añadir a la falta de transparencia de los intereses que mueven a muchos fondos buitres y extraños inversores que se colocan en los consejos de administración de las empresas periodísticas. La línea editorial de los diarios se balancea a favor de no se sabe qué tipo de réditos debe otorgar a sus accionistas. La mayoría de veces no son ganancias de rentas o dividendos, tal y como están de escuálidas las cuentas de explotación de los periódicos.

Los periodistas de esos diarios suelen ser conscientes de que hay terrenos informativos que no deben ser explorados si quieren sobrevivir a sus empresas editoras. Por eso cuando vemos el ejemplo de los reporteros de 'Las Vegas Review Journal' investigando a su propia casa para saber quién les paga sus sueldos, se abre una luz de esperanza: el periodismo no es un juego y un periódico no debería convertirse en un casino.
www.josesanclemente.com/

La informació com a arma política

Francesc Ràfols

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

La Casa Rosada, seu de la presidència de la República Argentina. 

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí 'Página 12'.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers una llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». 

Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de 'Pàgina 12', «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

https://francescrafols.wordpress.com/

Siscu Baiges també ha escrit a PAIOS un altre article sobre el nou president argentí, Mauricio Macri, i la llibertat d'expressió i informació en aquesta república.

Macri i el mal ús del terme ‘llibertat d’expressió’

Siscu Baiges

Argentina té nou president. Es diu Mauricio Macri i defensa els interessos dels sectors més rics i poderosos. Un cop més ens trobem amb la paradoxa que un representant de la minoria més acomodada és elegit pels vots del conjunt d’una ciutadania que, en la seva immensa majoria, no comparteix els privilegis econòmics del nou president. El suport d’un bon grapat de mitjans de comunicació a la candidatura de Macri no és aliè a aquesta paradoxa.

A tot el món, els mitjans de comunicació privats més potents estan controlats per entitats financeres i magnats multimilionaris. Als qui

Mauricio Macri, president de la República Argentina.

aspiren a una informació objectiva independent dels interessos dels propietaris dels diaris, ràdios o televisions no els queda cap altre remei que el recurs als mitjans de comunicació públics. No a tot arreu aquest recurs existeix. A Catalunya, per exemple. 

Per això dol especialment quan els vol fer creure allò que no és. De la mateixa manera que és patètic escoltar o veure els espots promocionals de TV-3 o Catalunya Ràdio presentant-se com a reserva espiritual del periodisme seriós d’Occident, també és dolorós contemplar com polítics com Macri recorren falsament a la llibertat d’informació i expressió per justificar decisions que precisament retallen aquests drets.

L’endemà de les eleccions que l’han portat a la presidència, el diari 'La Nación', que li ha donat i dóna suport a mort, publicava un editorial demanant-li que aprovi una amnistia pels militars que van col·laborar en la dictadura i són a la presó. “No més venjança” es titulava aquell nefast editorial, on es deia que “s’ha de resoldre de manera urgent el patiment vergonyós de condemnats, processats i fins i tot sospitosos de la comissió de delictes comesos durant els anys de la repressió subversiva i que són a presó malgrat la seva avançada edat”. I rematava: “Són, a aquestes alçades, més de tres-cents els detinguts per alguna d’aquelles raons que han mort a la presó, i això constitueix una veritable vergonya nacional”.

A la redacció es va celebrar una assemblea immediatament on la majoria dels redactors van protestar per un editorial que no compartien. En canvi, al nou president argentí li va semblar prou encertat.

La vigília de Nadal, Macri va ordenar la intervenció de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Social i de l’Autoritat Federal de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, que vetllaven per evitar els monopolis o controls abusius dels mitjans de comunicació per uns pocs magnats/mangants. Dos dies abans havia prohibit l’emissió del programa de debat polític a la televisió estatal ‘6,7,8’, perquè entenia que era massa crític amb ell. Va nomenar Hernán Lombardi. “Administrarà tots els mitjans públics. Tindrà rang de ministre i s’ocuparà de tot el sistema de mitjans. No hi haurà ‘6,7,8’ ni ‘8,7,6’”, va declarar el nou president.

En una reunió amb els editors dels diaris nacionals, el 26 de març, Macri els va dir: “Vostès poden seguir fent el que fan amb llibertat. L’únic límit ha de ser l’ètica personal”.

Per a Macri i per a massa dirigents polítics i econòmics arreu del món, l’únic límit a la llibertat d’expressió i informació és l’ètica dels poderosos que controlen els mitjans.

I aquesta ètica ni coincideix amb la de la majoria dels ciutadans ni amb el dret a ser informats objectivament que haurien de tenir.

Al·lucinant com un pollastre: com es manipula una notícia!

Tomeu Ferrer

Al·lucinant com un pollastre. Així em vaig quedar fa unes setmanes. Porto molts anys fent informació. Es pot dir que tinc la pell endurida, però el què vaig veure i escoltar aquell dia de novembre supera tota mida.

Des de fa mesos sóc responsable d''El Diari del Treball', una publicació de la Fundació Periodisme Plural especialitzada informació del món del treball: sindicalisme, cooperativisme, treball especial…

Un divendres al matí estava convocat a una concentració dels

Representants sindicals dels funcionaris (foto: Tomeu Ferrer)

sindicats de la funció pública catalana. Els sindicats més representatius, CCOO, UGT i la IAC, havien convocat una concentració davant la seu del Departament de Treball, la principal reivindicació era i és el retorn de la paga extra de 2012 que es va retirar als funcionaris i la recuperació o el compromís de fer-ho de les pagues estres dels altres anys.

A la porta del Departament de Treball hi havia unes 150 persones dels sindicats convocants i un grup que jo no havia vist abans en altres dues mobilitzacions, el sindicat CSIF, que per falta de suport no té presència a la mesa negociadora.

Els tres representants dels sindicats majoritaris, abans d’entrar a dialogar, van ser preguntats pels mitjans. Entre aquests hi havia una periodista, jove i desconeguda per mi, amb una càmera d’Atresmedia. Va voler preguntar als responsables de CCOO, UGT i IAC primer que ningú. I les preguntes eren, fent un resum ràpid, la primera sobre el què s’anava a negociar, la segona abundava en el mateix tema, i la tercera, sense cap preàmbul demanava als sindicalistes si s’havia lliurat als funcionaris algun protocol per reaccionar en cas que el Parlament de Catalunya decidís sobre la desconnexió.

Les cares de Xesus Gonzàlez, de CCOO; Joan Casas, d’UGT, i Luís Blanco, d’IAC, van ser com s’esperava: reafirmar el motiu de la trobada, reclamar a la Generalitat que pagui els seus funcionaris com la resta d’institucions autonòmiques ja han fet i desvincular-se de cap posició partidista, afirmant, ras i curt, que ningú els havia dit què fer i que en tot cas s’atindrien a la llei.

En marxar vaig veure que la gent de CSIF, que no es va barrejar amb els altres sindicalistes, treia una pancarta genèrica en favor del funcionariat. Sense cap més assumpte vaig marxar a escriure el resultat de les entrevistes, pensant que la reunió podia anar per llarg.

Hores més tard em va arribar una informació en forma de comunicat, primer de la IAC i després en forma de nota de premsa conjunta dels tres sindicats representatius del funcionariat català, en què ras i curt es considera que televisions espanyoles com la progre La Sexta i també Telecinco s’havien inventat una notícia, convertint la concentració en un acte sindical contra el procés independentista.

Vaig revisar els meus apunts i efectivament els sindicalistes no havien dit res del que deien aquelles teles i les seves web. I vaig recordar que havia enregistrat les seves paraules. Per primer cop puc dir que he vist com s’inventava una informació falsa.

https://reguereta.wordpress.com/

La muerte de Papá Noel y de alguna prensa

José Sanclemente
El segundo diario noruego de mayor circulación, el 'Aftenponsten', publicó hace unos días una noticia-esquela en la que anunciaba la muerte de Santa Claus, el popular Papá Noel, a la edad de 226 años. Se creó tal revuelo en las redes sociales que el periódico se vio obligado a levantar la noticia de su página web y a pedir disculpas a sus lectores por lo que considera "un error imperdonable que va contra sus principios periodísticos elementales".

Creo que aún están buscando al responsable del oportunista

Necrológica de Papá Noel en el diario
noruego 'Aftenposten'

desaguisado, seguramente algún redactor bromista porque, según hemos podido saber aquí en España, no es cierto que Papá Noel haya fallecido. Fue el diario 'Abc' quien "descubrió" a sus lectores la verdad de la buena: "Papá Noel no había muerto... ¡Cuándo todos sabemos que es inmortal y que la edad no le impide llevar sus regalos por todo el mundo! El error ha causado conmoción en un país en el que miles de niños esperan entusiasmados a que el barbudo inicie su viaje alrededor del mundo", cito textualmente la aclaración del diario español, que afirma de buena fuente que "el regordete vestido de rojo se pondrá en marcha en breve para repartir amor y regalos por todo el mundo".

Afortunadamente 'Abc' desmintió la información que, según el diario español, había hecho llorar a miles de niños por el falso "cruel asesinato".

Sabemos que el noruego es un país avanzado y a lo mejor hasta los niños de menos de ocho años leen cada día los diarios y deben tener abiertas cuentas en Twitter y Facebook en las que esas informaciones se viralizan y les influyen sobremanera. No sería el caso del periódico español, el centenario 'Abc', cuya media de edad de sus lectores sobrepasa los cincuenta años y al que este tipo de noticias y desmentidos les debe tranquilizar y hacer confiar en su periódico. La credibilidad es fundamental para la prensa que cada día anda más de capa caída.

'Abc' se ha marcado un tanto. Papá Noel nos traerá nuestros regalos y hasta un gobierno nuevo. 

Sin embargo, la muerte económica de Santa Claus estuvo a punto de convertirse en realidad hace unos meses cuando su oficina en Laponia sorteó milagrosamente la quiebra y pudo atender in extremis sus compromisos con Hacienda. Aquí, en España, Montoro le hubiera hecho llorar como a a un niño con la subida de impuestos que nos va a dejar con más IVA y con menos regalos. Pero eso es otra historia que a lo mejor no cuenta 'Abc'.

http://www.josesanclemente.com/