Macri i el mal ús del terme ‘llibertat d’expressió’

Siscu Baiges

Argentina té nou president. Es diu Mauricio Macri i defensa els interessos dels sectors més rics i poderosos. Un cop més ens trobem amb la paradoxa que un representant de la minoria més acomodada és elegit pels vots del conjunt d’una ciutadania que, en la seva immensa majoria, no comparteix els privilegis econòmics del nou president. El suport d’un bon grapat de mitjans de comunicació a la candidatura de Macri no és aliè a aquesta paradoxa.

A tot el món, els mitjans de comunicació privats més potents estan controlats per entitats financeres i magnats multimilionaris. Als qui

Mauricio Macri, president de la República Argentina.

aspiren a una informació objectiva independent dels interessos dels propietaris dels diaris, ràdios o televisions no els queda cap altre remei que el recurs als mitjans de comunicació públics. No a tot arreu aquest recurs existeix. A Catalunya, per exemple. 

Per això dol especialment quan els vol fer creure allò que no és. De la mateixa manera que és patètic escoltar o veure els espots promocionals de TV-3 o Catalunya Ràdio presentant-se com a reserva espiritual del periodisme seriós d’Occident, també és dolorós contemplar com polítics com Macri recorren falsament a la llibertat d’informació i expressió per justificar decisions que precisament retallen aquests drets.

L’endemà de les eleccions que l’han portat a la presidència, el diari 'La Nación', que li ha donat i dóna suport a mort, publicava un editorial demanant-li que aprovi una amnistia pels militars que van col·laborar en la dictadura i són a la presó. “No més venjança” es titulava aquell nefast editorial, on es deia que “s’ha de resoldre de manera urgent el patiment vergonyós de condemnats, processats i fins i tot sospitosos de la comissió de delictes comesos durant els anys de la repressió subversiva i que són a presó malgrat la seva avançada edat”. I rematava: “Són, a aquestes alçades, més de tres-cents els detinguts per alguna d’aquelles raons que han mort a la presó, i això constitueix una veritable vergonya nacional”.

A la redacció es va celebrar una assemblea immediatament on la majoria dels redactors van protestar per un editorial que no compartien. En canvi, al nou president argentí li va semblar prou encertat.

La vigília de Nadal, Macri va ordenar la intervenció de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Social i de l’Autoritat Federal de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, que vetllaven per evitar els monopolis o controls abusius dels mitjans de comunicació per uns pocs magnats/mangants. Dos dies abans havia prohibit l’emissió del programa de debat polític a la televisió estatal ‘6,7,8’, perquè entenia que era massa crític amb ell. Va nomenar Hernán Lombardi. “Administrarà tots els mitjans públics. Tindrà rang de ministre i s’ocuparà de tot el sistema de mitjans. No hi haurà ‘6,7,8’ ni ‘8,7,6’”, va declarar el nou president.

En una reunió amb els editors dels diaris nacionals, el 26 de març, Macri els va dir: “Vostès poden seguir fent el que fan amb llibertat. L’únic límit ha de ser l’ètica personal”.

Per a Macri i per a massa dirigents polítics i econòmics arreu del món, l’únic límit a la llibertat d’expressió i informació és l’ètica dels poderosos que controlen els mitjans.

I aquesta ètica ni coincideix amb la de la majoria dels ciutadans ni amb el dret a ser informats objectivament que haurien de tenir.