Company, mestre i amic

Kiku Cusí

Amb l’Ángel Sánchez de la Fuente ens vàrem conèixer a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona. Encara recordo la primera classe del gran Manuel del Arco, que ens va impressionar força a tots dos: “¿Vostès somien molt en fer grans cròniques de política internacional [en aquella època era l’únic una mica interessant en una premsa molt i molt grisa]? No oblidin mai que la millor de les cròniques l’endemà servirà, tota tacada d’oli, per embolicar un entrepà de sardines o en un terra acabat de fregar.”

L’Ángel no va oblidar mai aquella lliçó d’humilitat; però la va

Ángel Sánchez, a la redacció d''El Periódico'. 

sabercomplementar amb moltes altres coses que el van convertir en un dels grans periodistes catalans de les darreres dècades. Com em comentava en Rafel Jorba ahir durant el funeral, si enlloc de viure a Barcelona hagués treballat a Madrid, ara seria recordat a tots els mitjans espanyols com un dels grans comunicadors de la nostra època.

Va ser exigent, molt exigent, amb la seva feina i amb la dels qui l’envoltaven, sense escatimar esforços; tenia verdadera passió per explicar la realitat als seus lectors, una realitat que no podia ser manipulada, sinó que havia de ser explicada de forma clara perquè la pogués entendre tothom. I tot això amb un llenguatge ric, molt ric, gens farragós, propi d’un castellà vell de Talavera de la Reina format a Salamanca.

Va començar a 'Diario Femenino-Mundo Diario', on va saber regatejar les consignes del representant franquista a la redacció i crear una secció de política espanyola molt innovadora en el diari més lluitador contra el règim en aquells anys del final del franquisme i la transició.

Va ser solidari i molt fidel als seus. Quan l’Antonio Franco li va oferir crear la secció d’Espanya Política a 'El Periódico de Catalunya', va posar una sola condició: només hi aniria si podia anar-hi amb tots els membres de la secció que havia format a 'Mundo Diario', el Sebastián Serrano, l’Enric Sala i el Xavi Campreciós. El Franco es va resistir al principi, però al final va acceptar. I tots quatre van formar part de l’equip fundacional d’'El Periódico'. I va ampliar aquell equip amb una xarxa de corresponsals que l’adoraven.

Ángel Sánchez (el primer de peu a la dreta),
amb altres membres de la primera
 redacció d''El Periódico de Catalunya'.

Pocs anys després el Franco va desmuntar aquella redacció per fer l’edició catalana d’'El País', i l’Ángel es va convertir en un dels pals de paller d’un 'Periódico' que semblava tocat. Va passar de ser el capdavanter de Política a ser el subdirector d’Informació, la persona que tenia tot el diari al cap. I lluny d’anar cap avall com tothom temia, 'El Periódico' va seguir pujant, tant en qualitat com en difusió. I quan l’Enrique Arias Vega el va fer director adjunt, va posar com a condició seguir dirigint tota la informació.

Perquè aquesta era la seva passió, informar. Sense favoritismes, sense capelletes. Amb dos objectius: explicar la realitat i defensar la democràcia. I quan la lluita de poders a la redacció el va arraconar --fins i tot físicament--, va seguir treballant.

Va aprofitar l’espectacular arxiu que s’havia fet amb tenacitat, dia a dia, per escriure un diccionari imprescindible per entendre el tardofranquisme, la transició i els primers anys de llibertat formal: Quién es quién en la democracia española. Un llibre dedicat a la seva primera passió: la dona, la Jordina, i els fills, el Roger, la Meritxell, la Laia i la Jordina.

Més endavant hi va ampliar aquesta passió als nets, que es va traduir primer en 'Memorias de un abuelo canguro' i després en 'Notas de un abuelo sufridor', escrites, com sempre, amb un llenguatge ric, clar i entenedor. Uns textos que vessen amor pels quatre costats.

Com a periodista, l’Ángel Sánchez va ser un home de diari, però no només. Amb la seva amiga Mirentxu Purroy va fundar 'Punto y Hora', un veritable puntal en la lluita antifranquista a Euskadi. També va col·laborar a 'El Papus' i durant uns anys va ser subdirector d’'El Jueves', on va fer gala d’un llenguatge irònic, fins i tot mordaç, però gens barroer. Sense casar-se amb ningú, amb una independència de criteri que molt pocs saben mantenir.

Ja jubilat, va seguir escrivint, perquè no podia viure sense fer-ho. I a més de les 'Memorias...' familiars, va seguir fent les seves clarividents anàlisis (polítiques o no) a La Lamentable, dels grans Martí Gómez i María Eugenia Ibáñez.

Vaig tenir el privilegi d’estar molts anys al seu costat, tant a l’Escola de Periodisme com a 'Diario Femenino-Mundo Diario' --el llegat del qual sempre va reivindicar-- i 'El Periódico', i també formant part colateral de la família. Per mi ha estat un mestre, amb qui he pogut discrepar i debatre amb molt de respecte a banda i banda. Però més enllà de ser un gran periodista i un gran company, sobretot ha estat una gran persona i un gran amic.

Articles d'Ángel Sánchez publicats a PAIOS:

Una lección de periodismo

Aquel Xavier Vinader que yo conocí

El Antonio Franco de 'Mundo Diario'

San Manuel Fraga, virgen y mártir

Ramon Solanes, un periodista a contrapié

He tenido este sueño (palabra de honor)

Carrillo, Paracuellos y los periodistas

Cosas que se pueden escribir cuando muere un político