Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...

Gabriel Pernau
Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.

Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.

Dijous passat, Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!

És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.

Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro --només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen-- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.

Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.

I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.


Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

twitter: GabrielPernau(http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/)

Anatomía de un diario: 'El País'

Jose Sanclemente

El diario con más ventas en España, El País, es para sus casi dos millones de lectores el diario más completo de España. También, y por ello, es un periódico al que sus afines exigen mayor nivel de compromiso y calidad.

La identificación de los lectores con este producto de convivencia diaria es tal que el sentido de pertenencia genera una confianza que no debe defraudarse, so pena de recibir las críticas más ácidas y, sin embargo, cuando se alinean con la mayoría solo cabe esperar alabanzas mesuradas o silencios.

Sería absurdo pensar que los lectores de El País están solo en la izquierda sociológica, como lo es aseverar que los de El Mundo, el segundo diario en ventas, están en las antípodas. La gente de El País está en un abanico más amplio que el que representan los articulistas y editorialistas del propio periódico. Y eso es algo que los que hacen sus páginas diariamente no deben y no suelen olvidar.

Cuando El País fuerza sus equilibrios, tensa sus límites y hace sus apuestas, toma unos riesgos que no siempre son medibles y controlables. Y eso no es necesariamente malo para un diario que lucha por seguir vivo. Pongamos el ejemplo del pasado fin de semana en la apuesta del diario por Rubalcaba frente a Chacón, que ha obligado al equipo del primero a tuitear que ellos no estaban detrás del reportaje, y a los chaconistas heridos a buscar consuelo en otros medios de la competencia. Algunos lectores, del amplio abanico como digo, se rasgaban las vestiduras por no ver imparcialidad y sí cierta "ojeriza" en el tratamiento de los Roures y Barroso de la exministra frente al apoyo incuestionable de Felipe González al exvicepresidente de Zapatero.

Pienso que eso forma  parte esencial de un diario, que debe mostrarse  tal como es y, sobre todo, como piensa. Porque los diarios piensan. No son solo un amasijo de páginas ordenadas con prioridades escogidas, sino que tienen su corazoncito y hasta su alma. Y es que El País es humano y como tal tenderá a buscar su espacio en cada momento. No hay por qué ser drásticos e inflexibles pensando que el diario más leído de España no tenga derecho a ser un lobi de papel. Es más, si quiere sobrevivir, debe tener el necesario poder para ejercer de contrapoder y más aún en estos difíciles momentos en el que a nuestro presidente del Gobierno se le ha escapado en petit comité que "lo más duro está por llegar".

A El País, por ser el primer diario, solo le deberíamos pedir que no deje pasar una medida de este Gobierno sin mirarla con la lupa de la crítica, para que no valga todo como está valiendo hasta ahora en este despiste en el que estamos dispuestos a aceptar todo lo que nos digan y nos impongan, en nombre del maldito déficit que nosotros no hemos provocado.

Si El País se lo cree tendremos al primer diario, y hasta al segundo, del lado de la mayoría de los ciudadanos y quizás eso que llaman la marca de un periódico se pueda consolidar en un arma defensiva vital para los ciudadanos.

Para ello los que manejan el grupo PRISA, editora de El País, tienen que creérselo cada día. A veces pienso que lo intentan.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)