Josep Pernau (5): Records del dia després

Gabriel Pernau

Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.

Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.

Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes --tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!-- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.

Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.

A la capella de les Corts, Jaume Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.

Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.

Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.

Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.

Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “Vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.

“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.

Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Alguns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.

A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV-3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: "Dedica’t a qualsevol altra cosa". Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?

Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “Tots som una mica el que llegim”.

No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

Josep Pernau (4)

Jose Sanclemente

Acabo de regresar de viaje. Me pilló la noticia de la muerte de Josep Pernau mientras esperaba en el aeropuerto el aviso de embarque de mi avión. Mayka Navarro, la magnífica periodista de El Periódico de Catalunya, lo tuiteó y mi corazón dio un vuelco. Hacía unos días que había pensado en él, en qué sería de su vida...le vi desaparecer de su Opus Mei en El Periódico hace un tiempo y sabía que su salud estaba maltrecha... pero quizás pensaba que personas como él, sobrevivientes y luchadores, nunca se irían de nuestro lado.
No me gustan los obituarios, ni siquiera acudir a los cementerios a despedir a los muertos. No me siento cómodo al hablar bien, por costumbre, de los que nos han dejado: resaltar sus virtudes y ensalzar sus bondades.
Pero en el caso de Josep, quiero hacer una excepción, me apetece hacerla: iré el miércoles, quizás más que a despedirle, a recordarle.
Pernau fue un PERIODISTA. Yo no puedo hablar de él como lo hacen sus compañeros Antonio Franco, Bastenier, Jaraba... o un sinfín de colegas y amigos de profesión de Josep. Ni siquiera soy periodista. Yo no pude recibir sus consejos magistrales ni siquiera batallar a su lado por las otras miserias que tuvo la prensa en el pasado, que las tuvo. Tampoco pude estar codo a codo con él cuando había que editorializar en situaciones más que difíciles...
A Pernau lo conocí en persona cuando llegó del Brusi (Diario de Barcelona) a El Periódico, hace ya !uf! ¿veinte años?. A mí me tocaba eso que los periodistas llamaban "llevar las cuentas del diario". Creo que él también lo llamaba así a eso de gestionar con un equipo la cabecera catalana.
Enseguida me cayó bien. Me pareció que alguien tan irónico, a veces punzante, y siempre certero desde los tiempos en que utilizó la máquina de escribir hasta aquellos en que se la cambiaron por un ordenador, era alguien muy consecuente consigo mismo y con sus lectores en tan dilatada trayectoria en los periódicos. Al trabar relación con él, supe enseguida, no quería decirlo de alguien que nos ha dejado, una buena persona. Muy buena persona.
Recuerdo que me encantó cuando Pernau empezó a meterme en problemas. Gobernaba CiU y Pernau les causaba "malestar" con sus columnas. Le tocaba la llaga al poder de entonces con sus crónicas y estos cuando tenían que "conceder" una emisora de radio o una miserable subvención (porque se concedían y conceden subvenciones), se atrevían a "restregarme" sus columnas. Yo me iba del Palau de la Generalitat más satisfecho que cuando había entrado. Claro que sin emisoras y con algún proyecto que otro en la cuerda floja.
No se lo dije nunca a Josep. Jamás le comenté que sus enemigos ideológicos en el poder, coleccionaban sus artículos y se enrabiaban con ellos. Gracias, Josep. Te lo debo desde hace muchos años.
Disfrutaba con Pernau y Cadena cuando contaban sus batallitas periodísticas y me gustaba tenerlos en El Periódico con su experiencia aplicada a aquellos momentos. Pernau actualizaba el periodismo a cada golpe de teclado en su ordenador y yo quería creer que ese era el futuro que nos esperaba en los medios. No fue así. No ha sido así. Todos tenemos bastante culpa de haber olvidado aquella lección que nos daba cada día. Quizás nos hubiese ido mejor.
Cuando en el 2005, tres años después de haber dejado yo de "llevar las cuentas" de El Periódico. Josep vino a vernos a nuestra editorial [Roca Editorial] con un manuscrito de sus memorias bajo el título: Confieso que soy periodista, me lo leí de un tirón y lo publicamos.
Creí entonces, como sigo creyendo ahora, que Josep Pernau me ofrecía el mayor regalo que se le podía dar a alguien que sigue teniendo pasión por los medios de comunicación y por el buen periodismo.
Confesando que era periodista, Pernau nos dio muchas claves de lo que hoy está sucediendo en la profesión y, como siempre, lo hizo con humildad y con esa ironía tan certera que del dibujo que hizo del pasado le salió una fiel fotografía del presente.
Vale la pena seguir a Pernau. Yo en lo que pueda lo seguiré haciendo aunque él ya no esté para contárnoslo.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Josep Pernau (3): el meu director

Pepa Badell
Josep Pernau va ser el meu primer director i sempre ha estat el meu mestre en periodisme. No oblidaré mai la seva bonhomia, ironia, rigor, memòria prodigiosa i les seves ganes de fer broma...

Era l’estiu de 1976 i jo tenia 19 anys. Era una nena que estudiava segon curs de Periodisme i vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, el vell Brusi, que encara tenia l’entrada pel carrer Muntaner. Enlluernada i una mica espantada vaig aterrar a una redacció un xic destartalada on hi havia uns i unes periodistes magnífics que em van guiar en els meus primers passos professionals.

Era un temps en què tot bullia, però als diaris no existien les seccions de política; a la ràdio només escoltàvem el “parte” de “Radio Nacional”, que totes les emissores estaven obligades a connectar en cadena, i la meitat de les notícies –igual que les pel·lícules d’Art i Assaig de l’època-- demanaven segones lectures per trobar el significat real del que es volia dir.

En fi, res a veure amb això de les xarxes socials que avui ens té tan ocupats.

En aquella redacció se sentia el soroll dels teletips i de les màquines d’escriure, i, si traspassaves la porta batent del taller, trobaves linotípies en funcionament que convivien amb la “moderna” fotocomposició.

També en aquella redacció hi havia un director que tenia sempre la porta oberta, que s’estava més estona a la redacció que al seu despatx, que parlava amb tothom i a tots ens tractava igual. Un director que es feia respectar i estimar. Un director que ens defensava i ensenyava els camins del periodisme.

El millor eren les guàrdies, quan t’havies de quedar al tancament per si s’havia de canviar o arreglar alguna notícia. Llavors, en Pernau xerrava amb algun dels sotsdirectors o redactors en cap (Antonio Franco, Miguel Ángel Bastenier, Xavier Batalla, Carlos Pérez de Rozas...) i amb els redactors/es que ens quedàvem, i escoltàvem embadalits les seves històries: ho sabia tot de la ciutat, del Brusi, de les autoritats locals. Històries divertides, de vegades increïbles i que reflectien l’època, altres eren més dures.

Aquell director em va fer una broma tendra quan, després de no sé quants mesos de treballar-hi, finalment em van fer un contracte. En Josep Pernau la feia molt aquella broma: guardava les targetes i targetons que rebia com a director del diari i que eren de personatges importants de l’època. Llavors, ell mateix escrivia un missatges al targetó i els redactors incauts els rebíem amb el correu convencional. Imagineu-vos com em vaig sentir en llegir unes florides felicitacions d’aquells prohoms de la ciutat perquè... finalment m’haguessin fet un contracte!

Però no tot van ser flors i violes. Recordo amb gran tristesa quan se’n va anar perquè, honest com era, no es va doblegar als mandats de l’empresari propietari del Diari de Barcelona. Aquell dia se’m va tancar una porta en el meu camí iniciàtic professional. Em queda un record imborrable i una admiració incondicional cap a qui és i ha estat sempre el meu mestre en Periodisme.

(http://pepabadell.wordpress.com/)