El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

17 jun 2019

És periodista aquell que fa publicitat i propaganda?

Manuel López 
El senyor Matías Prats està considerat un dels millors presentadors d'Espanya, millor dit, de l'Estat. Parla bé, enfatitza, té un bon equip redaccional , treballa per un gran mitjà de comunicació (Antena 3) però... fa anuncis d'ING Direct. 

Hi ha un problema: els diferents codis ètics de la vella Ibèria i de la
resta del món diuen que els periodistes no podem compaginar informació amb publicitat. En bona lògica, en Matías Prats no hauria de ser considerat, mai, un model de periodista... 

Aquest és un dels professionals del periodisme que protagonitzant un nou llibre: 'La ética y los periodistas que hacen publicidad', d'Editorial Carena. Edició digital en català i castellà, i en paper només en castellà. Acaba de sortir... i ja han començat els atacs. 

El tema és complicat perquè treballant un matí el periodista pot cobrar fins a 200.000 euros per anunci. 

Al llibre hi ha una cita de Pedro Piqueras (Gallina Blanca), on intenta deixar clar que sí es pot compaginar: per exemple, no transmitin l'anunci els dies que ell surt per TV. 

Carmen García Vela (Ariel Fuerza) va ser molt criticada al final dels 90 quan es va descobrir que va fer una campanya publicitària per aquest detergent, i en l'espot se la podia veure en un plató de TV plenament identificable amb un estudi de l'informatiu de TVE, on treballava. Poc desprès la van fer fora... i es queixava d'això tot dient que molta gent feia el mateix. 

A Julia Otero (Banc de Sabadell) el banc va amenaçar-la amb retirar-la de la campanya i deixar d'anunciar-se perquè es creia que havia tret a la seva escaleta la crisi de l'entitat amb la compra --o venda-- d'un banc estranger. Però poc abans havia cobrat una substanciosa quantitat per un espot televisiu a la web del BS. 

Antonio Jiménez (Reloj de la Guardia Civil de la Galería del Coleccionista), alliçona des del Canal 13 de TV a comprar un rellotge magnífic, tot lloant al cos armat i, també, la formidable joia. 

Cristina Villanueva (Casa Tarradellas) s'hi va estar tot un dia per gravar un programa de TV on es recollia la sega del blat on es fan les "típiques" pizzes d'aquesta empresa, tot insinuant que la pizza es tradicional a casa nostra. 

Roberto Arce, Carlos Herrera i Carmen Chaparro (BBVA) anuncien els productes bancaris d'aquesta entitat, sempre amb un somriure i en clau de periodista que sap de què va el tema. 

Com ara la defensa publicitària que fa Fernando Ónega del Banco Pastor, que poc desprès va ser absorbit per un dels grans bancs espanyols ja que no podia sostenir-se. 

Podem posar més exemples, però es preferible llegir el llibre. 

El problema és tal que sembla d'allò més normal que uns periodistes que cobren molts diners com a presentadors facin al mateix temps un sobresou anunciant productes que, de vegades, poden resultar problemàtics. 

Qualsevol d'aquests periodistes poden cobrar des de 300.000 a 3 milions d'euros anuals. 

¿Poden els periodistes que mostren els mèrits d'un producte comercial parlar en els seus informatius d'aquests mateixos productes de manera professional? 

Els codis ètics són molt clars: no es pot consentir la barreja o maridatge entre publicitat i informació. 

Aquesta separació és una de les bases del periodisme modern, creat a mitjans del segle XIX, i que ha estat fins ara una barrera infranquejable. 

Però això es podria solucionar. Caldria que la Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya (FAPE) i el nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) obrissin expedients sancionadors i es fes fora als professionals que atempten contra la deontologia professional. 

En canvi, el que fan les entitats professionals és derivar el problema cap a uns ens paral·lels per a que investiguin. D'aquesta manera el CPC envia el tema al Consell de la Informació de Catalunya (CIC) que obre expedient, resolt magníficament en contra d'aquesta pràctica i acaba fent una "sentència" de culpabilitat. 

El CPC recull aquesta sentència i... fa un manifest cridant a que no es torni a barrejar informació i publicitat. També ho fa la FAPE derivant el problema cap a una comissió de queixes. 

En realitat ningú vol assumir el repte d'acabar amb la imbricació de propaganda-publicitat i informació. Potser per corporativisme?, ¿per por a que si faig fora de la FAPE al Matías Prats aquest demà no em contracti en el seu programa? 

¿Tenim por a que Carlos Herrera s'enfadi i tregui en el seu programa els draps bruts del nostre mitjà? 

En resum, el tema està més obert que mai ja que en el llibre 'La ética y los periodistas que hacen publicidad' no només es relacionen tots els casos entre el 2017 i el 2019 sinó que es fa un resum dels diferents codis ètics relacionats amb el periodisme. 

En el fons el que està en debat és la transparència, la coherència i la qualitat del periodisme. ¿Serem capaços d'entrar a solucionar-lo? 

24 may 2019

El periodisme de ‘guerra’, sense futur? Especialment si ets ‘freelance’

Francesc Ràfols
El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova ha estat recentment presentant el seu llibre 'Fade to black. Ascenso y caída del califato del ISIS 2011-2019. Síria, Irak y Libia' (Editorial Blume) per diverses ciutats espanyoles. A Barcelona va ser-hi el 9 de maig passat, en un acte en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en el qual va ser entrevistat pel periodista Jordi Évole. A la conversa també hi participaven la fotoperiodista Sandra Balsells i Leopoldo Blume, director de l’Editorial Blume. Va ser una sessió molt interessant en la qual en Ricard va explicar la realitat en aquests països, com s’havia format el poder de l’ISIS en aquestes zones i com, finalment va caure. També va parlar de com es fa periodisme en territoris en guerra.

Garcia Vilanova es va fer tristament famós el setembre de 2013 quan en companyia del periodista d’'El Mundo' Javier Espinosa van ser segrestats a Síria per l’ISIS. Pocs dies abans també ho havia estat el corresponsal d’'El Periódico de Catalunya' a la zona, Marc Marginedas. El captiveri va durar fins al mes de març de 2014, quan, primer Marc i després Ricard i Javier, van ser alliberats. Ja llavors es va editar un llibre en suport de Garcia Vilanova, per a qui aquella situació havia tingut unes complicacions addicionals pel simple fet de ser 'freelance' o periodista a la peça mentre que els seus dos companys plumilles estaven en plantilla. En aquest article que vaig fer llavors en podeu recordar els detalls.

En la presentació del llibre i a preguntes d’Évole va explicar també les dificultats per a un fotoperiodista 'freelance' dedicar-se a cobrir els conflictes bèl·lics que hi ha per diversos punts del planeta. Que els mitjans de comunicació d’arreu del món –tret d’alguna honrosa excepció com 'The New York Times' i algun més– ja no envia els seus periodistes a llocs en conflicte pels riscos que acompanya l’operació. I per als que hi van a tant la peça és molt difícil finançar-se aquests viatges. Només cal pensar que contractar un 'fixer' –una persona local que dóna suport al treball d’un corresponsal que treballa en un país estranger fent-li entre altres coses de guia i traductor– al Iemen pot costar 300 dòlars diaris com a mínim. Iemen és un país al qual Ricard li agradaria anar per explicar què hi passa però que sense un mitjà al darrere, un 'freelance' «no s’ho pot permetre». I cal afegir viatges, comunicacions, material…

'Fade to black' és un llibre que en part serveix per afrontar les despeses que suposa anar a explicar el que passa als països en guerra o amb conflictes bèl·lics. Molts mitjans han optat per contractar periodistes locals que ho facin. Garcia Vilanova afirma que «això està bé però a vegades aquests informadors són activistes d’algun dels bàndols i una persona que ve de fora pot aportar una visió més objectiva». En qualsevol cas, aquest article no pretén reflectir el debat sobre aquesta qüestió sinó deixar palès un cop més les dificultats que tenen els periodistes a la peça, col·laboradors o 'freelance' per fer la seva feina en igualtat de condicions a la resta de periodistes.

Acabo amb una falca publicitària gratuïta: Compreu el llibre del Ricard. És molt interessant, amb unes imatges colpidores. Excel·lentment editat per una editorial que no és la primera vegada que col·labora en projectes d’aquesta mena. A més donareu suport al #periodigne i a un professional que forma part d’una generació de fotoperiodistes amb coratge i compromís per explicar allò que passa als països on la seva gent pateix els estralls de les guerres i la destrucció. Si heu de fer un regal i no sabeu què, 'Fade to black' us farà quedar la mar de bé.

20 may 2019

¿Premi Minobis?

Siscu Baiges
Hem fet bona part de la nostra carrera professional simultàniament. Me la trobava sovint en actes relacionats amb el periodisme i la política però mai vam coincidir en el mateix mitjà de comunicació. Potser uns mesos a Ràdio 4, però en departaments i programes diferents. Quan em van dir que havia mort fa uns dies i que tenia 76 anys em vaig sorprendre. No sabia que estigués malalta i no pensava que fos tan gran.

Miro enrere i la recordo sempre seriosa i compromesa en causes
Montserrat Minobis.
diverses, sobretot la feminista. I no em puc treure del cap que li van muntar una campanya de protesta perquè l’acusaven de ser sectària quan en va ser directora. No ho entenia. Sectària? Certament el sistema de nomenament dels directors de Catalunya Ràdio i TV-3 no és l’adequat. Quan canvia el govern de la Generalitat assumeixen aquests càrrecs les persones que el president vol. Això s’ha de canviar però ningú no s’anima a fer-ho. Si Minobis era sectària, amb quin adjectiu caldria qualificar l’actual director de l’emissora? Hipersectari? Alguna cosa ha canviat a Catalunya –el país i la ràdio- perquè el Comitè Professional de la casa no hagi fet ni un trist comunicat per denunciar el biaix independentista que se n’ha apoderat des de fa fa anys.

Minobis va militar a Unió Democràtica, primer; després a Nacionalistes d’Esquerra i finalment a Iniciativa per Catalunya. Va ser feminista de primera fornada, de les que van mantenir encesa la flama d’aquest combat quan era molt minoritari. Va presidir la Xarxa Europea de Dones Periodistes i va ser degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre els anys 2001 i 2004. La primera dona que va ocupar aquest càrrec. Tot un mèrit!

M’ha arribat una fotografia del seu equip del Col·legi i hi veig a Antoni Traveria. També ens va deixar. El dia 23 de maig farà un any. Casa Amèrica de Catalunya ha rebatejat el nom del premi que concedeix cada any a un periodista o mitjà que lluita per la llibertat d’expressió en l’àmbit llatinoamericà per posar-li el d’Antoni Traveria, que va dirigir molts anys aquest centre cultural. Una bona idea. És d’aquells premis que prestigien a qui els reben. Una altra Montserrat, la Roig, també té el seu premi: el del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona al periodisme social.

Un premi no ens retornarà Montserrat Minobis però el món del periodisme feminista crec que està en deute amb ella.

Penseu-hi!

12 may 2019

Una mirada personal de la Montserrat

Joan Brunet i Mauri
“Bé, amic. Demà m’operaran. Ja tenia ganes que arribés, per fi, el dia. (...) No he fet tants quilòmetres com tu fas... Però Déu n’hi do!”. Així encetàvem la conversa per whatsapp que malauradament havia de ser la última que mantindria amb Montserrat Minobis; conversa que unes hores més tard finalitzava amb un “Ostres! Que interessant! Ja m’ho explicaràs amb detall quan tornis!”, després que jo li hagués donat a conèixer una petita descoberta feta en una de les etapes d’’El Camino’ que estàvem recorrent dijous amb un bon amic. Gens podia imaginar que la mort, inescrutable com és, impediria culminar la conversa encetada al prendre’ns la Montserrat tan aviat.

No sé quan vaig tenir la sort de conèixer-la. Segurament devia ser a
Montserrat Minobis (al centre de la primera fila), amb els membres
de la candidatura a la junta de govern del Col.legi
de Periodistes de Catalunya, que ella va encapçalar el 2001, any
en què va resultar elegida degana.
Montserrat en el decurs d’un encontre en el que vàrem coincidir ella i jo amb el seu germà monjo (el pare Gregori Minobis) a començaments dels anys 60. Sí que sé que des d’aquell moment, un corrent d’amistat i complicitat ens havia d’unir; amistat de la que –just és reconèixer-ho-- n’havia d’obtenir més profit jo que no pas ella, disposada com estava a la conversa, al consell precís, a l’opinió, al debat.

La Montserrat ha estat una bona amiga personal i per definició una dona lluitadora; una dona apassionada; una dona que no es deixava portar pel primer aire que passava; una dona conseqüent i ferma amb la seva manera de ser i de pensar, sempre respectuosa amb l’altra; una dona que mai no tenia un no per a cap causa que considerés justa i oportuna. En són prova les múltiples entitats i associacions que avui donen testimoni del seu tarannà, testimoniatge, abnegació i lideratge. Però cal dir-ho ben clar: que això fos així –o precisament perquè això era així-- la Montserrat va ser injustament incompresa per alguns en més d’una ocasió i per això la vida professional --també la política-- li tenia reservat algun revés que ella va saber encaixar sense retrets.

Amiga dels seus amics, la Montserrat es delia per conèixer opinions diferents a la seva i poder ‘discutir la jugada’. De fet era ella qui preferentment convocava i ens convocava a la trobada per parlar, repassar i discutir en relació a com a mínim tres passions: la cultura, la política i el periodisme. 

Amb la Montserrat mai no vaig arribar a treballar professionalment. Així que havia de ser a partir del seu deganat al capdavant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), quan ella i jo tinguérem ocasió de fer-ho colze a colze per avançar en propostes i projectes col·legials ('Llibre blanc del Periodisme a Catalunya', d’entre d’altres) ja que intuíem –o millor dit, ella intuïa-- els canvis que en la professió periodística s’havien d’operar en poc temps. 

A mi em va correspondre d’altra banda seguir els seus passos com a degà de la institució col·legial tan bon punt ella dimití del càrrec per assumir la responsabilitat de dirigir les emissores de la Generalitat de Catalunya. De fet havia estat ella qui m’havia demanat que formés part de la candidatura que proposava l’any 2002 per acompanyar-la en el deganat col·legial cas que, com va ser, en resultés elegida essent-ne la primera dona que accedia al càrrec.

Trobaré i trobarem a faltar les nostres converses que --qui sap si per estar en consonància amb els temps-- m’adono ara manteníem més sovintejades a través del whatsapp que no pas presencialment. D’aquí que avui és quan més lamento les ocasions perdudes de trobar un forat per veure’ns, més per mor a les meves poques disponibilitats horàries que no pas per les seves estades amb la Pili a la seva estimada Lodosa i a Cadaqués, indrets als que m’havia convidat acollir-nos repetidament i als que li havia promès faríem cap aquest estiu sense més dilació.

Però no podrà ser! M’hauré de conformar --ens haurem de conformar-- en mantenir viu el record de la Montserrat i per damunt de tot no oblidar el seu mestratge, tant professional com personal, referents indiscutibles del feminisme i del periodisme ètic i compromès.

Gràcies, Montserrat, per tot allò que ens has ensenyat i ens has donat. Gràcies per haver deixat que pogués i poguéssim recórrer junts una part de la ruta. Et demano que no em tinguis –no ens tinguis— en consideració les ocasions en les que t’he i t’hem fallat.

I com tu em desitjaves dijous passat en la nostra darrera conversa: “Gràcies i que tinguis un bon camí!”.

Que la terra et sigui lleu!

Informació i eleccions

Francesc Ràfols
Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre
que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

25 abr 2019

Per uns mitjans de comunicació raonables

Gabriel Jaraba
No pot existir una veritable democràcia sense uns mitjans de comunicació raonables. A una Catalunya on agraden les frases altisonants malgrat considerar-se ‘un país petit’ i que es reclama de grans principis encara que sigui procliu als ‘faux pas’, convé reclamar de la societat, les institucions i els dirigents coses prudents, potser modestes però imprescindibles, sense les quals no hi ha democràcia digna d’aquest nom. No està en joc (només) la llibertat d’informació, hem de defensar la funció sencera de la premsa i els mitjans de comunicació: si fragmentem la funció global de la comunicació en la democràcia, acabarem per no tenir ni una ni altra.

Uns mitjans de comunicació que siguin raonables, això és tot el que
Un moment del programa 'FAQS' de TV-3.
podem i potser hem de demanar. Fixeu-vos que no exigim que siguin independents, imparcials, objectius, excel·lents, sinó raonables, simplement raonables. No són poca cosa uns mitjans raonables i aquesta condició, expressada d’aquesta manera, no és una ambigüitat. Els ciutadans que aspirem a viure en una democràcia de qualitat som titulars del dret democràtic a la informació, és a dir, el dret a enviar i rebre informació lliurement. I perquè els mitjans de comunicació puguin realitzar aquesta funció amb plena competència cal que abans de mostrar totes les qualitats que han de ser les exigides, han de ser, si més no, raonables. És a dir, capaços d’obrar d’acord a la raó, tot atenent a raons i raonant les seves actuacions. Però sobretot sense fer ximpleries, trampes al solitari i trapelleries.

Raonable significa alguna cosa més que capaç de raonar, atès que les paraules no només són significat en si sinó significant de per si: si en el camp de la llei l’ús fa dret, en el de l’hermenèutica l’ús dels significants en un sentit o altre fa que signifiquin allò que decideix el consens general dels qui els empren en un temps determinat. Raonable sona a l’oïda contemporània com a alguna cosa que va més enllà de la capacitat de raonar: una cosa raonable sembla ser una cosa convenient, desitjable i fins i tot possible. Allò raonable és allò oposat a la desmesura, a aquesta deformació de fragments de realitat que és tan fraudulenta com neuròtica, i sobretot manipuladora: la manera ostentosa i descarada de fer passar bou per bèstia grossa en la societat de les aparences.

Un gran negoci econòmic i polític

Hem estat desposseïts d’uns mitjans raonables des que l'”aznarat” es va proposar acabar amb la cultura de la Transició (sí, estimats usuaris de l’expressió “règim del 78”, ell se us va avançar en això) i hom diria que ja no és possible retornar el geni a la làmpada o el dentifrici a l’interior del tub. I aquesta “desraó” ens ha abocat a encarar l’actual canvi d’era civilitzacional desproveïts d’eines adequades per a, si no una deliberació massiva, sí com a mínim per a un intercanvi de raons raonable. El desraonament comunicacional és un gran negoci tant econòmic com polític: a Trump l’ha fet guanyar el poder i mantenir-se en ell; ha ressuscitat el conservadorisme britànic i l’ha posat al capdavant d’una boja cursa vers enlloc, i ha conferit a la present hipertròfia independentista del nacionalisme català la força d’un “relat” poderós que ho és perquè molta gent l’assumeix com a propi (i això és molt més que mentir o adoctrinar, això és el veritable art de la comunicació de masses per més fraudulent que pugui semblar). El geni no retornarà a la botella però potser podríem demanar-li certes maneres civilitzades quan evoluciona entre fums intoxicants.

Una televisió pública converteix una frase pròpia de pati de col·legi pronunciada amb la i en un gest per la llibertat d’expressió; una màfia policial crea una empresa per difondre i vendre infundis i xafarderies malintencionades, assumint que hi ha mercat per a això: entre aquests dos extrems de manca de raó, l’un innocu i l’altre “risky business” pur ens estem movent. Està clar que dir “prisis pilitics” com una criaturada feta amb aires de milhomes és tant una estupidesa com dur a alguns mitjans l’espionatge polític i policial a Pablo Iglesias. Destaquem aquests extrems per com en són de cridaners i xocants, però no són tan importants en si mateixos sinó que representen el marc en el qual ens estem movent. Atesa la situació, reclamar uns mitjans raonables a hores d’ara pot ser revolucionari.

21 abr 2019

Què proposen en matèria de comunicació els partits per al 28-A

Francesc Ràfols
En ocasió de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 vaig publicar un article en aquest blog repassant els compromisos de les diferents candidatures. Hi destacava que tret d’algunes excepcions, en general hi havia molt pocs compromisos concrets. Ara, davant la nova contesa electoral d’aquest 28 d’abril per al Congrés dels Diputats i el Senat, amb les mateixes excepcions, la situació no ha millorat gaire.

La informació per fer aquest nou article, com en l’anterior ocasió, surt del recull que he fet jo mateix per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) en el qual es detalla partit per partit les seves propostes en aquest àmbit. El treball es refereix quasi exhaustivament a qüestions directament vinculades amb el dret a la informació. És cert que
Sala de control de realització d'un canal televisiu francès.
com a sindicat ens interessen també altres qüestions més generals –la bretxa salarial entre homes i dones, la violència contra les dones i l’assetjament a la xarxa, el futur de les pensions, els falsos autònoms, l’abús en la pràctica dels i les estudiants, les persones en situació d’atur de llarga durada, etc.– que compartim amb altres sectors de la societat i per això, ara em centro bàsicament en aquells que ens afecten més com a periodistes.

Com a referència de tot plegat, si ho voleu comparar, en aquest enllaç hi ha les peticions que la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha plantejat a aquests partits sobre aquestes qüestions.


1.– Mitjans Públics


II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Garantirem la independència i pluralitat de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Reforçarem el procediment de concurs per evitar bloquejos polítics interessats i assegurarem l’elecció d’un nou consell d’administració d’RTVE format per professionals experts i independents.
• Auditarem les televisions autonòmiques per reduir despesa innecessària i assegurarem que els seus continguts no serveixin per fer propaganda ideològica. Garantirem la neutralitat i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació social, promourem el seu autofinançament i, si s’escau, impulsarem l’eliminació d’aquells que resultin manifestament inviables.


• Desgovernamentar RTVE i fer que sigui un servei públic efectiu. La televisió i la ràdio públiques viuen una situació crítica, i la televisió privada, un procés de concentració que en limita el pluralisme. Condicionada per un finançament només públic i sotmesa a la manipulació del Govern, RTVE s’ha convertit en un instrument de propaganda governamental. Per canviar aquesta situació cal derogar el decret llei 15/2012 que va imposar el PP, promoure una auditoria a RTVE i reformar la Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA). En aquest sentit ens comprometem a:
● Garantir la independència i el pluralisme de RTVE, democratitzar l’elecció i el funcionament dels seus òrgans de gestió i promoure un finançament transparent fixat per contracte/programa.
● Fomentar la participació ciutadana a RTVE a través d’un consell social, dotat de competències reals, especialment la d’arbitrar el concurs públic per designar la presidència de cada mitjà, planificar la gestió i potenciar els consells d’informatius, el Defensor de l’Espectador i les àrees de mitjans interactius.
● Posar a disposició de la ciutadania, per canals accessibles i amb llicències obertes, els arxius audiovisuals d’interès històric o cultural dels fons de la Corporació RTVE i de l’agència Efe.
● Fer realitat el dret d’accés als mitjans públics. Per fer-ho, es facilitarà que les organitzacions socials puguin reservar espais i els recursos humans i tècnics necessaris per a la producció de continguts de qualitat.


Propostes per a la República Catalana:
• Impulsar uns mitjans de comunicació públics forts –d’acord amb un model pluricultural i pluri-lingüístic– i independents dels poders governamentals.


• Els mitjans de comunicació públics estaran guiats per criteris de professionalitat, transparència, pluralitat i racionalitat econòmica. Acabarem amb el model d’Administrador únic de la corporació de RTVE i impulsarem un Govern corporatiu guiat pels principis de professionalitat, mèrit i capacitat.


2.– Regulació del dret a la Informació de la Ciutadania

B) En Comú Podem

• Garantir el dret a una informació plural i de qualitat. Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà i per tant que totes les persones tinguin el dret a accedir a una informació plural i de qualitat, s’ha d’assegurar la independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics. Cal facilitar l’accés de totes les persones a una informació plural i veraç. Per això, ens proposem:
● Desenvolupar una llei del dret a la informació i la comunicació que fixi els drets i deures dels mitjans per assegurar-ne la independència i el pluralisme.
● Impulsar el consens parlamentari per crear un consell de la informació i la comunicació, format per persones independents als partits i les empreses de comunicació, que determini la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics i els criteris de selecció dels seus càrrecs directius, i, en general, que impulsi mesures de foment del dret de la ciutadania a la informació.
● Garantir que les campanyes i els ajuts públics, així com les llicències d’explotació, no s’adjudiquin de forma esbiaixada, partidista i opaca, sinó de manera transparent i objectiva. A més, posar fi a l’ús partidista i als amiguismes en la publicitat institucional i la compra de subscripcions per part de les institucions.
● Reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats mentre no es puguin garantir recursos suficients per als mitjans públics. La concessió d’ajuts per part de les administracions de l’Estat als mitjans privats, ha de ser pública i transparent. Els mitjans beneficiaris hauran d’estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal i igualitària dels treballadors i treballadores.


• Des del respecte escrupolós a la llibertat d’expressió i informació, impulsarem una estratègia nacional per a la lluita contra la desinformació, amb activitats de conscienciació i formació per a la ciutadania.


3.– Ordenament del sector audiovisual

B) ECP

● Mesures urgents perquè la Llei General de la Comunicació Audiovisual, compleixi amb l’obligació de reserva d’espectre radioelèctric per als mitjans comunitaris i aprovi un reglament que reguli la concessió de les llicències als mateixos; com estableix la mateixa LGCA des de la seva publicació en 2010.
● Incloure a la Llei General de la Comunicació Audiovisual les mesures necessàries per a garantir la sostenibilitat financera, la governança i el dret d’accés als mitjans audiovisuals públics.
● Aconseguir amplis acords per constituir el Consell Estatal de Serveis Audiovisuals (CESA), independent del Govern, amb competències per concedir les llicències i imposar sancions i amb mitjans financers, tècnics i humans suficients. El CESA ha de garantir el respecte al pluralisme, la diversitat cultural, la protecció dels consumidors i les consumidores, el correcte funcionament del mercat interior i la competència lleial. Els seus integrants han de ser elegits mitjançant un concurs públic de mèrits i reforçar les seves incompatibilitats, amb la finalitat d’evitar les anomenades “portes giratòries”.
● Per garantir el pluralisme dels mitjans audiovisuals, no s’ha de permetre que un mateix grup superi una audiència mitjana del 30% en el conjunt dels seus canals d’àmbit estatal, en els 12 primers mesos des de l’adquisició. Quan això es produeixi, tindrà un termini d’un any per realitzar les desinversions necessàries per baixar de nivell.
● Establir que qui presta serveis de televisió, ràdio i audiovisuals hagi d’incloure a la seva pàgina web les seves dades d’identitat i direcció, forma de contacte directe amb ells o elles, i identificació de persones físiques o jurídiques que integren el seu accionariat.
● Les llicències d’espais audiovisuals s’han de concedir per concurs públic, donant a conèixer les ofertes, les condicions amb què es concedeixen i els motius. Quan no es compleixin aquestes condicions, la llicència podrà ser retirada.
● Quan s’atorgui una llicència no es podran modificar les condicions de l’oferta, així un canal televisiu de notícies no pot convertir-se en un canal de realities, ni una televisió autonòmica podrà deixar d’emetre informació sobre la seva comunitat.
● Crear un consell de l’audiovisual independent i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als consells que existeixen en d’altres països europeus.
● Assegurar la presència de les llengües espanyoles diferents de la castellana a les ràdios i televisions públiques i privades en horaris no marginals. Garantir desconnexions. Donar cobertura estatal a les emissores que depenen dels governs autonòmics i que emeten en llengües diferents de la castellana.

C) ERC

Propostes per a la República Catalana:
• Ordenació de l’espai radioelèctric, en tant que autoritat competent, d’acord amb les directives establertes per la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions) i la Unió Europea.
• Concessió de llicències d’emissió de les ràdios i televisions que s’atorgaran amb criteris de veracitat informativa, pluralisme ideològic i corresponsabilitat social, així com culturals i lingüístics, com ara l’ús de les llengües catalana i occitana, i l’emissió de continguts produïts als Països Catalans.
• Afavorir la implantació de mitjans privats i ajustar a la nova legislació audiovisual els serveis de televisió digital de pagament, independentment d’on tinguin la seu social operativa, per garantir l’oferta de continguts d’interès nacional i local.
• Dedicar més recursos a la producció de continguts per consolidar una indústria audiovisual potent, innovadora, pluricultural i plurilingüística a través d’un Pla transversal d’inversió en indústries creatives que impliqui la CCMA i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
• Promoure Catalunya com un centre de mitjans i serveis de comunicació mediterranis i potenciar la Mobile World Capital com a dinamitzadora del negoci de continguts audiovisuals.
• Impulsar programes d’alfabetització mediàtica per combatre la desinformació i perquè els estudiants de primària i secundària adquireixin competències en nous mitjans (new media) i adoptin un rol de creadors i de consumidors crítics de nous mitjans.

Mentrestant, mesures que presentarem al Congrés i Senat:
• Concedir un nou multiplex per fer efectiva la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3 a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, així com també a la resta de l’Estat.
• Suport a la creació de consells reguladors de l’audiovisual a les autonomies, coordinats amb el CAC, i impuls d’un codi de conducta d’àmbit europeu per promoure el comportament ètic a internet i la protecció del dret d’autor (copyright). Creació d’un Observatori de la comunicació que faci i coordini la recerca.


• La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de recuperar el múltiple que li va ser retirat.
• Promoure la iniciativa Televisió sense fronteres que pretén garantir la recepció directa de les emissions de radio i televisió en català en els territoris amb els quals compartim llengua, amb l’objectiu de promocionar i protegir els espais de comunicació del català.
• La presència del català en els mitjans de comunicació d’abast estatal, públics i privats, és escassa o nul·la. El Govern espanyol va reduir l’espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya.
• Potenciar la presència del català als mitjans de comunicació d’abast estatal


4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre o del Tercer Sector

B) ECP

Fomentar i protegir el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre (el Tercer Sector de la comunicació) tenen una funció insubstituïble en la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions de la societat, en l’empara de la diversitat cultural i en la reflexió crítica. Per això, és imprescindible impulsar-los i protegir-los, tal com recomanen la UNESCO, el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Així, doncs, farem el possible per:
● Revisar la gestió de l’espectre radioelèctric per garantir un repartiment de recursos més equilibrat entre els tres sectors de la comunicació: el públic, el comercial i el Tercer Sector. La revisió ha d’incloure la publicitat institucional i les ajudes públiques, com també l’adjudicació de les llicències d’explotació amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i transparència.
● Oferir assessorament legal, fiscal, laboral i de finançament, i donar suport a la creació de nous mitjans de comunicació sota noves fórmules empresarials o de gestió (cooperatives de periodistes o d’usuaris i usuàries, mitjans sense ànim de lucre, amb finançament, via micromecenatge o donatius, etc.).
● Impulsar convenis de col·laboració dels mitjans públics amb els del Tercer Sector per brindar-los recursos i suport tècnic sense comprometre’n la independència.
● Crear dos canals en obert a la TDT i a la ràdio amb connexions locals, gestionats en col·laboració amb els propis mitjans del Tercer Sector, com es fa a Alemanya, Noruega i Finlàndia, entre d’altres països.


5.– Llibertat de premsa, llibertat d’informació i transparència

A) Cs

II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Aprovarem una Llei de Protecció del Denunciant de Corrupció. Protegirem totes les persones que denunciïn casos de corrupció o ordres il·legals dels seus superiors. Crearem una Autoritat Independent d’Integritat Pública per eradicar la corrupció, fiscalitzar els nostres càrrecs públics i garantir que la seva actuació respon a l’interès general.

B) ECP

• Derogar immediatament la Llei Mordassa. La Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, atorga potestat sancionadora a l’Executiu i sembla redactada com a reacció a les protestes sorgides per la resposta que el govern va donar a la crisi econòmica, el moviment 15-M, les marees, els sindicats i d’altres. Una llei que pretén protegir el govern enfront de les protestes i demandes dels moviments socials i que, alhora, pretén reprimir el dret d’expressió i de manifestació de la ciutadania. La Llei Mordassa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica, atorga més poder a les forces de seguretat, limita les garanties de la ciutadania per defensar els seus drets i posa en risc els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica.

C) ERC

• Una justícia independent garantia dels drets i llibertats per a tothom: Derogació de la Llei Mordassa.

D) JuntsxCat

• Reformes que legislatives recents que cal derogar: Entre altres, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa

E) PP

• Seguirem aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana que garanteix el dret dels espanyols a una convivència pacífica i dóna suport a l’actuació legítima de les FCSE en defensa de les llibertats.
• Aprovarem una nova Llei de Protecció de la Informació Classificada que substitueixi l’actual Llei de Secrets Oficials i que incorpori les pràctiques i estàndards internacionals. Aquesta nova regulació haurà d’estar adaptada als avenços en el tractament de la informació.

F) PSC


• Aprovarem una nova Llei de Seguretat que substitueixi la Llei Mordassa. És possible més llibertat amb més seguretat.
• (Inclòs al programa però no als «110 compromisos con la España que quieres»)
Aprovar una nova la Llei Integral de Protecció de Testimonis, Informadors i Denunciants que superi les mancances materials i personals dels sistemes de protecció vigents, reforçant la protecció dels denunciants de casos de corrupció, protegint-los d’intimidacions i represàlies i preservant les dades de personals de les persones protegides per evitar la seva publicitat o difusió. La Llei també introduirà les disposicions de la directiva europea per a la protecció dels denunciants, actualment en tramitació.


6.– Precarietat laboral

B) ECP

• Impulsar una llei que reguli els drets laborals dels i les periodistes. El col·lectiu dels i les periodistes està sotmès a importants condicions de precarietat, les quals s’han agreujat des que s’inicià la crisi. Dotar de garanties laborals el sector permetria que els i les periodistes poguessin exercir plenament la seva funció social, n’augmentaria també la independència i la capacitat d’esperit crític. Per això proposem la creació d’una llei que s’hauria de centrar, principalment, en:
● Dotar de garanties laborals els i les professionals en situació de desprotecció de tota la cadena informativa: periodistes que cobren per peça informativa, determinat tipus de corresponsal, becaris i becàries la feina dels quals caldria regular, etc.
● Incorporar un Estatut del Periodista professional que protegeixi i doni garanties als i les professionals que treballen en els mitjans de comunicació.
● Derogar les reformes laborals de PP i PSOE per injustes i inútils. Substituir la normativa derogada per una llei que defineixi un sistema de relacions laborals, garantista del dret a un treball digne, en les següents matèries: Igualtat a l’accés a l’ocupació, Relacions Laborals, salaris, formació professional, contractació, organització del treball, acomiadament, negociació col·lectiva i mútues col·laboradores de la Seguretat Social

C) ERC

• Una República amb treball i salari dignes. Derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. Retornar a la capacitat negociadora als treballadors, a la cultura laboral del diàleg, al respecte pels drets adquirits i a la la negociació col·lectiva.

D) JuntsxCat

• Modificar la reforma laboral del 2012. Cal procedir a:
a) Establir la primacia del conveni sectorial respecte al conveni d’empresa en qüestions claus com són els salaris o les hores extraordinàries. Es tracta de contrarestar aquelles subcontractacions de serveis que tenen com a única finalitat la reducció de salaris, sense més valor afegit.
b) Reforçar el paper de l’autoritat laboral en els expedients de regulació d’ocupació (ERO) per promoure l’acord entre les parts en condicions adequades.

E) PP

• Aprofundirem els avanços en flexibilitat del mercat de treball aconseguits amb la reforma laboral de 2012. Especialment, en allò que es refereix a negociació col·lectiva, afavorint convenis col·lectius adaptats a les necessitats reals del teixit productiu i plenament actualitzats a les necessitats d’empreses i treballadors.

F) PSC

• Aprovarem els canvis que eliminin els aspectes més lesius de la reforma laboral de 2012. Elaborarem un nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI que s’adapti als canvis socials, econòmics i tecnològics del món actual, i que compagini la competitivitat empresarial amb la defensa dels drets laborals.