'Antichgate' al Parlament

Siscu Baiges

8 d’agost. 9 hores i 10 minuts. Carles Puigdemont que s’ha desplaçat a Barcelona, segons ha dit, per participar en la sessió d’investidura del nou president de la Generalitat. Fa un breu míting a l’Arc del Triomf.

8 d’agost. 9 hores i 20 minuts. Puigdemont desapareix. Junts ha anunciat que si és detingut demanarà la suspensió de la sessió d’investidura. ERC hi està d’acord.

8 d’agost. 10 hores. Comença la sessió d’investidura al Parlament de Catalunya. El socialista Salvador Illa fa un discurs demanant el suport de la Cambra. Se succeeixen diverses intervencions, entre elles la del president del grup de Junts, Albert Batet. El president del Parlament, Josep Rull, de Junts, suspèn la sessió a les 14:15 hores i convoca els diputats per continuar-la a les 15:15 hores. Puigdemont no ha estat detingut.

8 d’agost. 15:15 hores. Els diputats tornen a la sala de Plens menys els de Junts. Ningú no sap què passa.

8 d’agost. 15:25 hores. El digital El Nacional publica una notícia amb aquest títol i subtítol: “Ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa de Puigdemont. La policia catalana ha rebut la petició d’un jutge per detenir altres agents dels Mossos i un bomber pel pla de fugida”.

José Antich, al Parlament,
el dia de la investidura d'Illa.

8 d’agost. 15:27 minuts. El director d’El Nacional, Pepe Antich, que ha estat tot el matí enganxat al seu telèfon mòbil, envia des d’aquest dispositiu un post a la xarxa X: “Els Mossos ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa del president Carles Puigdemont”. I l’enllaça amb la notícia que acaba de publicar el seu mitjà.

8 d’agost. 15:50 hores. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya nega que hi hagi una ordre de detenció de Jordi Turull.

8 d’agost. 15:50 hores. Els Mossos neguen que hi hagi cap ordre de
detenció de Turull. A les 16:14 hores ho comunicaran en un post a la xarxa X.

8 d’agost. 15:51 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Batet demana la paraula i Rull li concedeix. Batet diu: “El grup de Junts davant la informació que hem tingut accés per la qual hi ha una ordre detenció del nostre secretari general del nostre partit polític, un fet sense precedents i que, sens dubte, no és de normalitat democràtica i, per tant, demanem que reconsideri per part de la Mesa i si convé per part de la Junta de Portaveus la decisió que hi hagi normalitat democràtica perquè es pugui desenvolupar aquest Ple”. Rull suspèn la sessió.

8 d’agost. 15:57 hores. RAC1 dona per bona la informació d’El Nacional i penja un post: “Un jutge ordena detenir Jordi Turull”.

8 d’agost. 16:45 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Rull anuncia que la Mesa i la Junta de Portaveus han rebutjat la petició de Junts de suspendre-la. Batet diu que accepta la decisió perquè diu que el seu grup té un alt sentit institucional.

8 d’agost. 19:33 hores. Salvador Illa és investit president de la Generalitat.

Al llarg del matí alguns mitjans es van fer ressò de la notícia falsa publicada per El Nacional. Entre ells, Catalunya Ràdio, que va esborrar el seu post en veure que el TSJC i els Mossos confirmaven que es tractava d’una mentida. Aquesta fake encara es pot veure en aquest enllaç. La notícia va ser actualitzada a les 8:53 de l’endemà mantenint el títol i el subtítol.

Una mentida va desestabilitzar la cambra que representa la voluntat dels catalans i catalanes. Només la rapidesa de la reacció del TSJC i els Mossos va impedir que Pepe Antich i Junts se sortissin amb la seva.

Llàstima. Potser a la propera!

Dèficit democràtic a la informació

Carles Blanco

El passat mes de juliol, al canal de televisió francès Canal 8 se li va retirar la llicència d'emissió de la que disposava. C8 pertany a Canal + que alhora està integrat al grup Vivendi, propietat del multimilionari Vincent Bolloré. L'emissora, a través del seu programa estrella 'Touche pas à mon poste', d'emissió diària en horari de màxima audiència, amb una mitjana de 1,7 milions d'espectadors, promovia obertament el populisme més reaccionari, el menyspreu envers les dones, la vexació dels homosexuals i el suport sense embuts dels polítics més propers a l'extrema dreta.

És conegut que Bolloré intervé directament en la direcció editorial de

Jiménez Losantos entrevista Isabel Díaz Ayuso. 

 les seves empreses, des de les quals va recolzar l'ascensió del polític d'extrema dreta Éric Zemmour i, atès el seu fracàs a les urnes, l'aliança dels Republicans i l'Agrupació Nacional de Le Pen, després de les eleccions legislatives franceses d'aquest any, per intentar frenar el victoriós Front Popular. L'empresari estén els seus tentacles a la indústria dels videojocs, a la ràdio i a la premsa gratuïta i té participacions accionarials en empreses de telecomunicacions i grups de comunicació, com ara Mediaset. També és l'actual propietari del grup espanyol Endemol, que ha produït programes d'èxit com 'Gran Hermano', així com d'altres canals de televisió a França, entre els quals el canal de notícies més vist del país: Cnews.

No ha estat el Govern francès qui ha decidit retirar-li la llicència d'emissió a C8. Molt al contrari, Emmanuel Macron, debilitant els mitjans públics i dificultant el seu finançament, ha afavorit la concentració dels mitjans privats i la forta penetració de l'extrema dreta en l'ecosistema mediàtic del país veí. Bolloré té a les seves mans la tercera part de l'oferta informativa a França. No és el Govern francès qui té les competències per atorgar o retirar les llicències d'emissió sinó un organisme independent del qual es dota l'estat francès per a la regulació de la comunicació al camp audiovisual: ARCOM, els membres del qual són, majoritàriament, elegits per les cambres legislatives de la República, a través de procediments que requereixen majories polítiques reforçades.

“Spain is different”

Aquesta autoritat reguladora de la comunicació audiovisual separada dels governs no és pas una particularitat francesa. Més de dues dotzenes d'estats europeus tenen autoritats reguladores sorgides de processos electius en el marc del poder legislatiu, millor o pitjor formulats però basats en majories parlamentàries qualificades.

Espanya n'és la gran excepció. Tot i que hi ha consells audiovisuals d'àmbit autonòmic a Andalusia, Catalunya i la Comunitat Valenciana, elegits als seus parlaments respectius per majories reforçades, l'autoritat reguladora a l'estat espanyol és el Ministeri d'Economia, a través d'un organisme: la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), els membres de la qual són designats directament pel ministeri.

La Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada el 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero, contemplava la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals similar als existents als països del nostre entorn, però en arribar el PP al Govern, ho va suprimir abans que es posés en marxa. Pedro Sánchez, va promoure, el 2022, des del Govern de coalició, una nova LGCA que deixava les competències en mans del Ministeri d'Economia, dirigit llavors per Nadia Calviño. Podemos es va abstenir en la votació al Congrés.

La actual llei vigent inclou una relació detallada d'infraccions i sancions aplicables que poden arribar, en alguns supòsits, a obligar a la retirada dels continguts en difusió. Considera faltes molt greus, per a les quals contempla multes que poden arribar als 1.500.000 euros en el cas de la televisió i de 750.000 euros al de la ràdio, “l'emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta incitin a la violència, a la comissió d'un delicte de terrorisme o de pornografia infantil o de caràcter racista i xenòfob, a l'odi o a la discriminació contra un grup de persones o un membre d'un grup per raó d'edat, sexe, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, raça, color, origen ètnic o social, característiques sexuals o genètiques, llengua, religió o creences, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, nacionalitat, patrimoni o naixement". També se sancioana `l'emissió de continguts audiovisuals "que de manera manifesta afavoreixin situacions de desigualtat de les dones o que incitin a la violència sexual o de gènere.” Malgrat tan lloables principis, no s'ha sancionat mai ningú per infringir algun d'aquests supòsits. Sense anar més lluny, Federico Jiménez Losantos, el 20 de març passat, va dir en antena, referint-se als periodistes de 'El País' que buscaven informació sobre les irregularitats urbanístiques a la vivenda d'Isabel Díaz Ayuso al veïnat on aquesta s'ubica: “¡Hombre! Alberto [González Amador, parella de la presidenta madrilenya] que es un bigarro bien plantao, además de familia militar, tendrá dos amigos. Y si no, Desokupa. Y al primero que aparezca por ahí metiéndose y tal pues tiene un accidente que se rompe tres huesos”. Rastrejant una mica i sense gaire esforç trobaríem entre els intoxicadors d'opinió habituals de la dreta, i no només en mitjans periodístics marginals sinó també en els de gran difusió, desenes d'exemples de mala praxi informativa (?) com l'esmentat, sense que mai la CNMC hagi pres cap mesura malgrat el que permet la llei.

L'orientació europea

El nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat recentment pel Parlament Europeu, dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme, el Comitè Europeu de Serveis de mitjans de Comunicació, format per representants de les diferents autoritats reguladores independents dels estats membres de la Unió. Tot i això i el fet que Espanya no disposa d'un òrgan d'aquestes característiques, en el debat sobre la regeneració democràtica en el camp de la informació, celebrat el mes de juliol al Congrés dels Diputats, no es va fer cap esment al tema, ni tan sols per part del portaveu de Sumar, que tanmateix ha presentat una proposició no de llei a la mesa del Congrés reclamant la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació.

Tot i la directriu europea (que aporta una altra transcendent novetat: el seu àmbit d'aplicació inclou, per primera vegada, a la premsa escrita en qualsevol suport) sembla que el PSOE prefereix mantenir a les mans del ministeri les competències reguladores de la comunicació. El PP tampoc no mostra cap interès en modificar la llei actual. Uns i altres deuen pensar que mentre estiguin al Govern tindran la maneta i podran obtenir un millor tracte dels mitjans de comunicació als què afavoreixin.

Un libro para entender el periodismo y la democracia en la era de las emociones

Siscu Baiges

Josep Carles Rius le propuso a J. J. Caballero Gil que escribiera el prólogo de su libro ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ (Edicions de la Universitat de Barcelona). Caballero, compañero de trabajo y de aventuras periodísticas diversas durante cerca de un cuarto de siglo --en 'La Vanguardia', 'Público' y la Fundación Periodisme Plural-- le dijo que en vez de un prólogo prefería redactar el epílogo. Y leer las diez páginas que le dedica facilitan la labor de realizar la reseña de las 450 que componen el inmenso trabajo de Rius. “Es un libro muy necesario, repleto de voces autorizadas y muy oportuno, porque aún están vivas las secuelas de los tres grandes fenómenos comunicativos que aquí se estudian: Trump, Brexit y Procés. Es, también, un libro que molestará a algunos. Bien está si así es”, escribe Caballero.

Quienes se molesten leyendo ‘Periodismo y democracia en la era de

Asalto del Capitolio de EEUU por partidarios de Trump.

las emociones’ es porque no son o no han actuado como buenos periodistas. Rius analiza las historias que desfilan por su libro con el rigor y los criterios que reclama a quienes se dedican a esta profesión. Caballero también resume acertadamente estos criterios: “Voluntad de objetividad (que no hay que confundir con neutralidad, porque, ante determinados hechos, no se puede ser neutral), respecto a la veracidad y vocación de ecuanimidad a la hora de tratar la pluralidad de la sociedad. Sin olvidar que el derecho a la información no sólo es de los periodistas, sino también de los ciudadanos”.

Y acudiendo a otro periodista de aquellos cuya trayectoria autoriza a que se les escuche con atención, Bru Rovira, cuando dice que “el periodismo no puede ser sólo una profesión que se ejerce para ganarse la vida. Era y debe ser un trabajo de compromiso no sólo con el lector sino también con las propias fuentes, con las vidas de los otros, con los testimonios que recogemos, con las vidas que explicamos... Compromiso. Esa es la palabra”. Ana Macpherson, que trabajó con Rius en 'El Periódico' y en 'La Vanguardia', recuerda que “con él había que esforzarse por hacer el mismo trabajo un poco mejor, ir más allá, pensar y explicar un contexto más completo. Puro respeto a lectores diversos”.

Compromiso, objetividad, ecuanimidad, rigor, seriedad, dignidad, respeto a las personas y a la deontología profesional son palabras y conceptos que impregnan el libro de este periodista que hoy preside el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) y que, en su día, fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estos conceptos los opone a los que entiende que han hecho y hacen mucho daño al periodismo y a la sociedad, que son la conversión de los medios de comunicación en correas de transmisión de intereses políticos o económicos, el recurso a las mentiras o las medias verdades, la obsesión enfermiza por la audiencia, la excitación de las emociones y bajas pasiones en perjuicio de la información estricta o la precariedad que se ha impuesto en el sector desde hace ya un buen puñado de años.

Rius no engaña a nadie. Reconoce que la objetividad absoluta no existe. Lo avisa de entrada. “Este no es un libro neutral: toma partido por el periodismo con horizonte ético, independiente, comprometido con los derechos humanos, con vocación de acercarse lo máximo posible a la verdad de los hechos, y con voluntad de ejercer la crítica y el control de los poderes, incluido el mediático. Y tampoco es un libro objetivo porque la objetividad no existe. Este libro es producto de reflexiones profesionales y académicas. Y de la experiencia”, se lee en el primer párrafo.

La experiencia académica de Josep Carles Rius es también notable. Veinticinco años como profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona se notan en este manual que puede servir perfectamente como guía de una asignatura de un curso entero. El prólogo, convertido en preliminar, lleva un título contundente: "Sin democracia, no hay periodismo (sin periodismo, no hay democracia)". Y el conjunto de la obra está repartida en cinco apartados: "El desafío de las democracias", "Bajo el imperio de las plataformas", "El 'procés' en Cataluña, un caso de libro", "Cara y cruz del ecosistema mediático” y “Los grandes retos del periodismo”.

Además del análisis del porqué muchos medios de comunicación y plataformas y redes sociales nacidas gracias a internet contribuyeron a hacer a Donald Trump presidente de Estados Unidos, a que el Brexit ganase el referéndum británico o a potenciar la desinformación que rodeó el 'procés’ catalán, ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ también recoge algunas de las experiencias que Rius ha vivido en primera persona a lo largo de su carrera profesional. La suma de experiencias y reflexiones viene avalada por un trabajo de documentación espectacular. Es evidente que detrás de este libro hay un trabajo y una búsqueda de las referencias adecuadas que reclaman su divulgación máxima, en las facultades de Periodismo y fuera de ellas.

Rius insiste en recordar que el periodismo constituye un servicio a la sociedad. Por tanto, no se le puede tratar como un producto más que hay que dejar en manos del libre mercado. El buen periodismo no debe dejarse vencer por la tentación de azuzar las emociones en vez de informar de lo que la ciudadanía debe saber ni caer en manos de intereses empresariales que nada tienen que ver con la práctica correcta del “oficio más bonito del mundo”, como tituló uno de sus libros José Martí Gómez. Oficio que han practicado otros profesionales que encontramos en el libro con los que Rius ha trabajado o a los que ha admirado, como el propio Martí Gómez, Josep Maria Huertas o Margarita Rivière. 'Periodismo y democracia en la era de las emociones’ es, también, una forma del autor de rendirles un merecido homenaje.

Més precarietat, menys reputació, menys nota de tall

Andreu Farràs

Les qualificacions mínimes que les universitats públiques catalanes exigeixen als alumnes que volen començar a estudiar periodisme i comunicació el curs 2024-25 han baixat de forma espectacular respecte de l’any passat i confirma la tendència descendent de totes les notes de tall que demanen les facultats de Periodisme i Comunicació des de fa uns quants anys.

Lluny, molt lluny queden aquells anys en que el grau (abans,

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 llicenciatura) de periodisme era, junt amb la de Comunicació Audiovisual, una de les carreres més sol·licitades pels estudiants catalans i, per tant, una de les que demanava una nota de tall força alta, en alguns casos fins i tot per damunt d'algunes facultats de Medicina o escoles superiors d'Enginyeria. Per exemple, al curs 2010-11, després de la doble titulació de Física i Matemàtiques de la UAB, Medicina a la UB i Enginyeria en Tecnologies Aerospacials a la UPC, la carrera de Periodisme a la Pompeu Fabra figuraba entre les carreres més sol·licitades en relació amb les places ofertes i, per tant, era una de les que exigia millor currículum acadèmic per cursar-la.

Si aleshores la UPF demanava 11,430 punts per ingressar-hi, per al curs que vé, 14 anys després, requereix 10,866 punts. I és la facultat que en demana més. Per entrar en les altres, com es pot observar als gràfics, no es requereixen més de 9,72 punts. Els estudiants catalans s’interessen menys per aquestes carreres. El nombre de places segueix pràcticament igual. I les facultats abaixen el llistó. La vella llei de l'oferta i la demanda.

Les raons d’aquesta caiguda, no per previsible menys espectacular, i

Font: Col.legi de Periodistes de Catalunya.

d’aquest desinterès o desafecció es poden buscar en diferents indrets.

Apuntem-ne algunes:

1) la decisió des de fa uns quants anys de moltes universitats (més les privades que les públiques) de reventar el mercat oferint un nombre exagerat de places acadèmiques per a exercicir unes professions (des de reporter esportiu fins a membre de l’equip de comunicació d’una companyia) en unes empreses que no poden absorbir ni la meitat dels milers de graduats que surten cada any de la dotzena de facultats catalanes que ofereixen aquestes especialitats.

2) les escasses oportunitats professionals que troben els recent graduats en l’ofici per al qual han estudiat. 

3) la precarietat laboral i els baixos sous amb els que han de sobreviure durant anys els pocs que tenen la sort d’entrar en un mitjà de comunicació o gabinet de premsa; moltes hores, contractes curts i pocs salaris. Les empreses saben que tenen una reserva inacabable de ma d’obra qualificada en la qual poden seleccionar no només els novells més brillants sinó també els menys reivindicatius. I tot gràcies a la creació d’una oferta incontrolada i enorme de nous periodistes facilitada, entre altres, per un increment igualment incontrolat de noves universitats privades, algunes de les quals resulta difícil de creure que tinguin motivacions diferents de l’afany de lucre.

4) I per últim, però no menys important, el progressiu descrèdit de la professió periodística causat en els últims anys per no pocs mitjans de comunicació que han apostat per la confrontació, el sensacionalisme i, massa sovint, la difusió de notícies falses, amb l’objectiu d’aconseguir més audiència (i, per tant, potser més anuncis publicitaris) o, sencillament, satisfer les consignes polítiques dels seus principals subvencionadors institucionals o empresarials. La credibilitat i la reputació dels mitjans s’han desplomat per culpa dels (minoritaris però sorollosos) que han incomplert sense escrúpols els codis deontològics de la professió i s’han saltat les mínimes normes de convivència. I també per molts altres mitjans –la majoria— que no han fet res per denunciar-ho o impedir-ho amb l’excusa de que la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió no poden ser coartades i que només es pot exigir autoregulació i responsabilitat individual als professionals; una monumental trampa que només beneficia els farsants i als partidaris del periodisme de trinxera.

Les línies descendents de les notes de tall universitàries discorren paral·leles a les de les audiències dels grans mitjans de comunicació escrits (més exagerades en els impresos que els digitals) i costarà força temps que els benintencionats esforços del Parlament Europeu amb el Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicacions reverteixi unes tendències nefastes, no només per als periodistes i comunicadors presents i futurs, sinó per a tots als ciutadans d’Europa, que veuen com en nombrosos països s’està esquerdant un dels seus drets fonamentals: el de la informació completa, honrada i veraç.

Regenerar una mica

Carles Blanco

Després de la compareixença ahir de Pedro Sánchez davant el Congrés dels Diputats per anunciar un paquet de mesures orientades a “regenerar la democràcia”, entre elles i més en concret, a combatre la proliferació de notícies falses o esbiaixades amb intenció d'intoxicar l'opinió pública, han estat nombroses les veus que, tant des dels mitjans de comunicació com des de la mateixa tribuna del Congrés per part dels socis de legislatura del Govern, han assenyalat la incongruència entre la magnitud dels problemes denunciats i la modèstia de les mesures proposades per intentar aturar aquestes pràctiques.

Certament, Sánchez no ha anat massa més enllà de recollir les

Sánchez i Feijóo a la Moncloa, en una imatge d'arxiu.

mesures incloses en el nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat pel Parlament Europeu el passat mes de març (amb els vots favorables del PP), en el terreny de la transparència sobre la propietat dels mitjans i els ingressos obtinguts per aportacions públiques, particularment les provinents de la publicitat institucional; tan de l'Estat com de les comunitats autònomes i ajuntaments. Tanmateix es passa de puntetes per un aspecte clau inclòs en el reglament aprovat, que dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme que actuï com a autoritat decisòria reguladora: el Comitè Europeu de Serveis de Mitjans de Comunicació, format pels representants de les autoritats reguladores dels diferents estats membres de la Unió. A diferència dels països del nostre entorn comunitari --o de Catalunya que compta amb el seu propi Consell de l'Audiovisual, escollit pel Parlament-- no existeix a l'Estat espanyol un organisme regulador d'aquestes característiques i és el Ministeri d'Economia, a través de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC) qui exerceix les competències que li correspondrien. El reglament atorga gran importància a aquests instruments, fins el punt que, en determinats casos de mala praxi, els equipara als tribunals judicials a l'hora d'aplicar sancions.

La Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada l'any 2010 pel Govern de Zapatero contemplava inicialment la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals, escollit pel Parlament espanyol amb majories reforçades, però posteriors reformes de la norma per part del Govern de Rajoy ho van eliminar abans no es posés en pràctica i l'actual LGCA, aprovada l'any 2022, va dipositar les atribucions previstes en la llei derogada en el Ministeri d'Economia, dirigit aleshores per Nadia Calviño. Aquestes atribucions, exercides a través de la CNMC, els membres de la qual són escollits pel ministeri, inclouen una detallada relació d'infraccions i sancions aplicables, que poden arribar a obligar a la retirada dels continguts en difusió, fins i tot abans d'haver-se'n incoat els expedients corresponents a la infracció.

En el debat recurrent entre els professionals de la comunicació sobre la necessitat, o no, d'establir normes legals per regular la informació per garantir el dret dels ciutadans a rebre informació veraç --tal com es recull a l'article 20 de la Constitució Espanyola-- o circumscriure el tutelatge deontològic a l'intern de l'àmbit gremial, no es té prou en compte que la CEE, ja des de finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, amb la primera directiva de Televisió sense Fronteres va emprendre el camí de la regulació normativa --començant pel vector indiscutiblement hegemònic en aquells moments en el camp de la comunicació: la televisió per ones hertzianes-- que ha anat ampliant i estenent a través de successives directrius que ha estat transposades a les legislacions estatals i autonòmiques de l'estat espanyol.

Una altra i transcendent novetat del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació és que el seu àmbit d'aplicació engloba, per primer cop, a la premsa escrita en qualsevol suport dins el que, fins ara, estava limitat al camp de l'audiovisual. El món actual de la comunicació ha fet envellir les pròpies arrels etimològiques que avui encara utilitzem: els diaris ja no estan relacionats amb la freqüència de la seva edició que, actualment, és contínua en els formats digitals; la premsa tampoc utilitza l'impremta en les seves edicions web, que incorporen podcasts d'àudio i vídeos cada cop més freqüentment. Aquest és el nou paradigma que la legislació europea en el camp de la comunicació ja incorpora.

Pel que vam poder veure al debat parlamentari, sembla que el Govern Sánchez, igual que va fer l'any 2022 amb l'aprovació de la LGCA, ha decidit mantenir en les seves mans les competències reguladores de la comunicació i ignorar les orientacions de la directiva europea de instituir autoritats reguladores independents i imparcials al servei de la llibertat dels mitjans de comunicació. Tampoc l'oposició mostra interès en modificar l'actual legislació. Algun dia els tocarà governar i tindran la maneta. Únicament Sumar, i de manera tan discreta que en cap moment ho va esmentar al debat al Congrés, ha presentat una proposició no de llei per reclamar la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació en línia amb el que apunta el reglament europeu. Caldrà veure si els equilibris de la coalició governamental permetran posar aquest tema en l'agenda com un assumpte central per la regeneració en el camp de la informació i intentar resoldre aquest dèficit democràtic. El recent antecedent sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, en que Sumar va acabar abstenint-se, introdueix dubtes al respecte, si bé és més que dubtós que en aquest tema el PSOE pugui comptar amb els vots del PP per aconseguir la majoria que necessitarà per aprovar les seves iniciatives.

Enric Sopena, gràcies pel que ens vam divertir fent periodisme guerriller

Siscu Baiges

Un bon dia em va telefonar en Jaume Reixach i em va dir que me n’anés amb ell al 'Diari de Barcelona'. “Farem periodisme d’investigació del bo”, va venir a ser el seu missatge. Barrejat amb un “li podrem fotre canya al Pujol”, que no és textual però que podria ser-ho. Vivíem temps on el president nacionalista conservador de la Generalitat era intocable. La majoria de mitjans de comunicació li tenien una por reverencial, li devien favors o vivien dels diners que els passava des de l’administració pública.

Enric Sopena, darrera Jordi Pujol, als anys vuitanta. 

Jo vivia còmodament instal·lat a Ràdio 4, on feia de productor dels programes del matí. Els presentadors d’aquells programes ja no són entre nosaltres. Vaig treballar amb Joan Lluch, Joan Barril i Josep Maria Bachs. Aquest diumenge 7 de juliol, Enric Sopena s’ha sumat als meus companys de feina que ja han marxat.

Després d’escriure el llibre 'Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis' a contracorrent del periodisme poruc que es feia a Catalunya en aquells anys, tornar al món de la denúncia de les corrupcions i trampes del nacionalisme conservador em feia una mica de mandra. Però “la cabra tira al monte” i vaig anar al carrer Tamarit, on hi havia la seu del 'Diari de Barcelona'. En aquella època el dirigia Josep Pernau i un temps després va arribar Enric Sopena.

Coincidia amb Sopena en la idea que el periodisme ha de servir per fer societats més justes. I també coincidíem en què eren les forces polítiques progressistes les que les havien de fer realitat. Coincidíem també en la nostra aversió al nacionalisme. I divergíem en la forma de vestir. Ell, sempre amb camisa i corbata i jo amb la típica pinta de ‘progre’ de l’època.

Ens va donar carta blanca perquè féssim les dolenteries periodístiques que volguéssim i sempre ens va cobrir l’esquena. Recordo una investigació que no va donar els fruits que esperàvem. Ens vam columpiar una mica i vam estirar una mica més el braç que la màniga a l’hora de titular. Ens mereixíem una bona bronca però Sopena va fer veure que no havia passat res. Em direu que això no és bon periodisme. Teniu raó, però ho vam agrair. I vam intentar no tornar a fotre la pota un altre cop.

Eren divertidíssimes les seves discussions amb Francisco Marhuenda a les tertúlies que organitzava Ramon Miravitllas a Com Ràdio. Aleshores, Sopena intervenia des de Madrid i Marhuenda venia a l’estudi de Travessera de les Corts. Les nits que els teníem a tot dos no calia preparar grans guions perquè la tertúlia funcionava sola. L’última vegada que el vaig veure, quan l’alzheimer ja ens l’estava robant, li va tornar la brillantor als ulls quan li vaig parlar de l’actual director de 'La Razón'.

Fer periodisme amb ell era divertit. L’acusaven de sectari prosocialista. Encara ho fan els que no s’estan a Twitter d’insultar-lo encara avui. Érem de la mateixa secta. Tranquil, Enric! Durant molts anys ens han dit de tot. No vindrà d’aquí ara. Que nos quiten lo bailao y lo que la hemos liao. Una abraçada, dire! 

Enric Sopena, l'esforç per millorar el món a través del periodisme

Francesc Triola*

Ens ha deixat Enric Sopena, destacat periodista i exdirector de COM Ràdio. La seva partida representa una pèrdua irreparable per al periodisme i per a tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-lo i treballar amb ell.

Enric Sopena va ser el meu director a la COM i vaig tenir el

privilegi de poder fer gran periodisme al seu costat, de veure la realitat d'una manera molt més oberta i polièdrica.

Durant aquest temps a COM Ràdio, Sopena va demostrar una gran capacitat per convertir l'estació en un referent de la pluralitat del país. "Som singulars per què som plurals", dèiem en el seu mandat.

Al mes de juny de l'any 2000 va presentar la dimissió "per no ser un obstacle ni una coartada que frenés la renovació dels mitjans audiovisuals de Catalunya". A partir d'aquest moment una comissió escolliria amb consens i o majoria qualificada dels seus membres al nou director general.

Enric Sopena va dedicar la seva vida a la comunicació i al periodisme, camp en el qual es va distingir per la seva integritat, passió i compromís. La seva trajectòria professional va estar marcada pel seu lideratge a la COM , on no sols va dirigir amb mestratge, sinó que també va deixar una empremta indeleble en el desenvolupament de la ràdio a Catalunya.

Enric Sopena va ser una veu influent en el panorama mediàtic espanyol. El seu compromís amb la llibertat de premsa i la seva defensa dels valors democràtics li van valer el reconeixement i el respecte de col·legues i lectors per igual.

L'Enric serà recordat no sols per la seva brillant carrera, sinó també per la seva calidesa humana, la seva capacitat per a inspirar als qui li envoltaven i el seu incansable esforç per millorar el món a través del periodisme. El seu llegat perdurarà en l'àmbit periodístic i en els cors d'aquells que vàrem tenir la fortuna de compartir el seu camí.

A Enric li sobreviuen la seva família, amics i col·legues, els qui guardarem en la seva memòria l'exemple d'un home que va viure amb passió i dedicació. En aquests moments de tristesa, ens unim en el dolor de la seva pèrdua i celebrem la vida d'un periodista excepcional que va deixar una marca inesborrable en la història de la comunicació.

Descansa en pau, Enric Sopena. El teu caràcter i el teu llegat viuran per sempre en les nostres memòries.

*Periodista, exdirector de COM Ràdio.