Tomeu Ferrer
En tot això de la crisi, nosaltres, els periodistes, també hi tenim una part de culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a exemple el 'cas Bankia'.
Fa més dos anys, en el món periodístic relacionat amb l'economia, era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.
Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversors privats que el podrien recapitalitzar.
Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!
Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.
Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.
Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.
Fa més dos anys, en el món periodístic relacionat amb l'economia, era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.
Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversors privats que el podrien recapitalitzar.
Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!
Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.
Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.
Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.
Mirar cap a un altre costat
Insisteixo, els periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants, “hi havia tema”, però també que si es plantejava això, segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en l'aixecada de camisa de Bankia.
He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.
Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme, s'ha sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim, la resistència que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tan treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de guanyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.
He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.
Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme, s'ha sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim, la resistència que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tan treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de guanyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.
a Bankia no li calen ajudes externes per ser el que és...
ResponderEliminarJulia Sousa
Parte de razon tienes. Pero todo se puede enmendar.
ResponderEliminarEs cuestion de publicar datos de balances y memorias de los bancos, todos los bancos afectados, con los sueldos y jubilaciones de todos sus directivos de los ultimos años y porque ni, los creditos concedidos a directivos, familiares, amigos, politicos y partidos politicos, promotores, etc a tipos de interes preferentes o 0.
Y por otro lado tambien se podia escribir sobre las preferentes de La Caixa (ahora CaixaBank). Si ya se que si algun medio publica algo por error del consejo de redaccion se queda sin publicidad de tan honorable entidad. Digo lo de honorable por el oasis catalan de que dicha entidad por ser catalana es buena. Jajaja. Digo yo que si no se puede publicar por esos medios se publique por otros aunque sea con seudonimo.
Karl un marxista necesario