El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

10 jul. 2012

CAC i periodisme

Joan Barrera
A ningú no hauria d’estranyar que al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme que vetlla pels continguts, la transparència i el rigor dels mitjans audiovisuals, no hi hagi cap periodista. Fa temps que va abdicar de la seva funció per convertir-se en un organisme buit de contingut, gràcies a la fórmula infalible de confondre la pluralitat amb el repartiment de quotes entre els partits polítics.

De fet, sempre ha estat així, el que passava és que en èpoques de bonança la configuració de consells generosos, en els que cada partit s’assegurava un tros del pastís, diluïa les crítiques fins fer-les imperceptibles.

S’han aixecat veus, especialment des de la plataforma d’un gran grup de comunicació, demanant la desaparició del CAC, al considerar que si és inoperatiu per què destinar sis milions del pressupost de la Generalitat a mantenir-lo. Reconec que es tracta d’un argument sòlid, especialment en una època de retallades, però amaga un parany perillós. Eliminar els instruments de control o d’autocontrol en el món de la comunicació facilita l’arbitrarietat, deixa al ciutadà indefens i debilita la democràcia. Per tant, una opció correcta podria ser reformar-lo per garantir que compleixi les funcions d’àrbitre que té encomanades i per evitar que la temptació invasiva dels partits el converteixi en la seva finca particular.

Ja sé que aquest raonament pot resultar excessivament ingenu. Ho és en la mesura que no crec que ara per ara cap de les dues propostes pugui tirar endavant, però el pas d’eliminar-lo tindria, a llarg termini, conseqüències indesitjables.

Altres veus, impulsades pel fragor de la polèmica, han reclamat poc més que un aixecament en massa de la professió periodística per frenar el trist espectacle de la voracitat partidista. La particularitat és que la majoria dels qui defensen la ‘revolta’ tenen un lloc de treball ben remunerat des del que és molt senzill fer proclames i plantejar reivindicacions, sense percebre que la professió té altres problemes més urgents als que cal donar resposta.

Com sempre que es produeixen debats similars, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet públic un comunicat en que denuncia els fets i diu ‘prou’ a la politització dels òrgans de control audiovisual. Vista l’eficàcia d’altres ocasions, amb resultats imperceptibles, no cal esperar moviments per la queixa professional.

El panorama periodístic no pot ser més desolador, però és absurd perdre l’esperança. Si les iniciatives actuals acaben en via morta caldrà buscar-ne de noves, reinventar-se, cercar complicitats i, sobre tot, fer una aposta innovadora per guanyar prestigi professional, indispensable per guanyar batalles en el futur.

No crec que el CAC hagi de desaparèixer, tot i que la composició de l’actual és un despropòsit i una vulneració flagrant del esperit de la llei. De la mateixa manera, les respostes que s’han donat a aquesta barrabassada són tan predictibles com inútils. Cal un canvi d’estratègia i en aquest punt el Col·legi de Periodistes podria jugar un paper crucial. Massa sovint, les seves instal.lacions es veuen com un bolet enmig de la voràgine ciutadana. No estaria de més que si els periodistes i el periodisme són essencials per la bona salut de la democràcia s’obrissin a l’exterior per demostrar que els nostres problemes, les nostres preocupacions, els nostres requeriments als partits van més enllà de la defensa de posicions gremialistes. Si aconseguim tancar aquest cercle és molt possible que els que han perpetrat el pitjor atac al CAC s’ho pensin dues vegades.

No hay comentarios:

Publicar un comentario