El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

10 oct. 2014

Notes esparses…

Joan Brunet i Mauri
L’observació, sempre parcial, personal i intransferible del moment pel qual políticament i socialment estem travessant, em porta a escriure aquestes notes esparses que com el mateix adjectiu indica, són notes soltes que no necessàriament han de formar part d’un conjunt.

1. Bé està, i només faltaria que no fos així, que reclamem i que reivindiquem el dret a decidir el nostre futur com a país. Bé està que ho fem, i que tinguem per sempre més en compte que aquest dret –el de decidir– ens ha d’assistir en tot moment. No hauria de poder ser que un Estat que com l’espanyol es diu democràtic negui l’exercici d’un dret tan bàsic com ho és el de pronunciar-nos quant al futur que volem pel nostre país. Escric això perquè així ho crec i
Pujol en la seva última compareixença parlamentària, el setembre del 2014.
així ho he defensat i ho continuaré defensant. Però també ho escric per deixar constància que els drets que reclamem per a nosaltres, mai no els podem negar a altres. Menys encara a cap poble que els reclami, per lluny de nosaltres que aquest es trobi. És en aquest sentit que he de recordar que el Parlament de Catalunya, en sessió plenària del darrer 10 de juliol, votava en contra del dret a l’autodeterminació pels pobles palestí i kurd, i en contra també del dret a un referèndum vinculant pels sahrauís (*). Cal tenir-ho ben present en aquests moments d’efervescència, per ser com a mínim conseqüents i coherents amb el què nosaltres reclamem. I és que a la vida res no és d’un blanc impol•lut ni tampoc d’un negre absolut com a voltes se’ns vol fer creure…

2. Llegeixo a la revista ‘Capçalera’ del Col•legi de Periodistes de Catalunya un article signat pel professor Enric Castelló del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la Universitat Rovira i Virgili, on sota el títol ‘El periodisme davant el conflicte’ s’escriu que avui, a Espanya i a Catalunya, “es prima un periodisme categòric, contundent i alineat, i es troba a faltar la figura del periodisme distanciat, amb criteri propi, que fuig de la classificació, reputat per la independència”. Fa justament una setmana m’arribava una nota del Consell Professional de TV-3 en la que es denunciava que la televisió pública catalana sobredimensionava en alguns casos determinades informacions, mentre que en d’altres hi passava per sobre de puntetes. Com a exemple citava el 'cas Pujol' que no havia merescut “cap mena de programa especial”. La nota del Consell Professional continuava reclamant a la direcció de l’emissora una actuació més ajustada a “criteris periodístics a l’hora de decidir els programes especials”, i demanava la utilització dels “mateixos arguments per a tots els fets que interessen els ciutadans” ja que si “una majoria social vol votar” també hi havia “una majoria social que vol la veritat sobre el 'cas Pujol'”, reblava el comunicat. Aquesta nota del Consell Professional de TV3 es feia pública un més després que el Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 hagués reflexionat a l’entorn de la possibilitat “que com passa a la societat, hi hagi una majoria proconsulta o proindependència a la Redacció de TVC”, però que aquesta circumstància no podia justificar que com a professionals s’enganyés als ciutadans “donant-los propaganda enlloc d’informació”.

3. A Madrid estant descol•locats. Rajoy ni sap ni vol sortir del jardí en el qual s’endinsà convençut que el ‘procés’ català era com una mena de suflé. No s’ha adonat encara que ell i el seu Govern augmenten la nòmina d’independentistes a cada pas que fan, i a cada paraula que diuen. Així ha estat com les oportunitats d’asseure’s a negociar han anat passant, l’una darrera l’altra. I ara com abans, el no a tot continua essent la única estratagema que els del PP apliquen. Però Madrid no ens pot prohibir que votem… Que votem si més no un nou Parlament de Catalunya. I a les alçades que som, aquesta deu ser la sortida ‘legal’ que ells no ens poden negar. Clar que unes eleccions obligarà a què cada partit i coalició es defineixi quant a la proposta de país que defensa. Clar, també, que aquesta seria la manera que coneguéssim quin és el model d’Estat que des de cada formació política es proposa per la nova Catalunya. Al cap i a la fi, la ciutadania té tot el dret a decidir a partir de saber què se’ns proposa per quan siguem més grans…

___________________________________

(*) Veure ‘Diari de Sessions del Parlament de Catalunya’ corresponent al plenari 10 de juliol (que podeu consultar clicant aquí mateix). A partir de la pàgina 50 el lector hi trobarà transcrites les intervencions i les votacions que es van produir arran la moció presentada per IC-EUiA sobre la política exterior del Govern de Catalunya.

No hay comentarios:

Publicar un comentario