El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

23 jul. 2016

Elogi del periodisme en reconstrucció


J. J. Caballero
El llibre de Josep Carles Rius 'Periodismo en reconstrucción' comença amb un advertiment: "Aquest no és un llibre neutral. Perquè en periodisme, i en la vida, la neutralitat no existeix. Però és un llibre escrit amb vocació de ser objectiu i veraç, perquè només a partir d'aquestes dues premisses podem parlar de periodisme".

Tampoc han estat neutrals en l'exercici de la seva professió els
representants de tres generacions de periodistes que l'acompanyaven a la taula del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Gemma Parellada, Milagros Pérez Oliva, Carles Capdevila, José Martí Gómez i Roberto Herrscher. 
D'esquerra de dreta, Capdevila, Pérez Oliva, Martí Gómez, 
Parellada, Rius i Herrscher.  (fotos: Sandra Lázaro)
Per una o altra raó, en algun moment o altre, cada un d'ells ha apostat per l'exercici d'un periodisme objectiu i veraç, i molt sovint ho han fet a contra corrent.


I tampoc eren neutrals els assistents a l'acte, molts d'ells companys de Rius en diferents etapes ('El Periódico', 'La Vanguardia', 'Públic', i ara la Fundació Periodisme Plural), molt predisposats a escoltar les seves reflexions, el que alguns defineixen com la capacitat d’anar sempre amb les "llums llargues" per detectar abans que la majoria el que se'ns ve a sobre.

Per això una de les consideracions més repetides va ser que es tracta d'un llibre oportú i necessari. En paraules de Carles Capdevila, un llibre carregat de dos ingredients: "mala hòstia i esperança". Encara que, tractant-se de Rius --"un dels periodistes més decents que he conegut", el va definir el fotoperiodista Gervasio Sánchez fa uns dies-, la "mala hòstia" s'ha d'entendre com les càrregues de profunditat que conté el llibre, perquè ell mai perd les formes, ni tan sols en les ocasions més justificades.


Tempesta perfecta contra el periodisme



Rius interpreta que la crisi del periodisme obeeix a quatre causes fonamentals: l'impacte de les noves tecnologies, els errors de gestió, la gran recessió i la crisi de credibilitat, acompanyada moltes vegades d'una crisi ètica. Es tracta d'una combinació d'elements que han donat lloc a una "tempesta perfecta" que ha propiciat un "nou ecosistema", tot i que no es tracta d'una tempesta natural, sinó que s'ha assolit després d'una sèrie d'excessos: excés de sectarisme, excés de propaganda, excés dels interessos empresarials per sobre dels interessos ciutadans i ús dels mitjans en interès propi per part d'alguns periodistes.

Amb tot, Rius creu que es tracta d'una crisi de model però no una crisi del periodisme, perquè hi ha una sèrie de circumstàncies que deixen portes obertes a l'esperança. Entre el diagnòstic i el desig, va enumerar algunes claus de futur. Gràcies a les xarxes, el periodista pot tenir veu pròpia més enllà del propi mitjà i, gràcies també a internet, ara hi ha la possibilitat de crear mitjans alternatius.

Rius sosté que els diaris necessiten recuperar la confiança del lector i això només s'aconsegueix recuperant la credibilitat. La credibilitat va ser una de les paraules més repetides en la sessió. Per recuperar-la es necessita el compromís de cada periodista però també que les redaccions tornin a ser espai de debat intel·lectual i lloc on trobar referents professionals, periodistes que no són famosos però que són decisius en les redaccions.

I va posar com a exemple la creació per part del Col·legi de Periodistes del reconeixement Ofici de Periodistes, que pretén, precisament, subratllar aquest paper. Rius va tancar la seva intervenció amb un record a Pilar Casanova, periodista catalana afincada a Madrid que va morir el 5 de juny i que encarnava aquest model.



Pèrdua de credibilitat



Gemma Parellada, amb llarga trajectòria com a corresponsal a l'Àfrica, va decidir seguir apostant pel periodisme en consideració "als lectors, no als mitjans", perquè "la finalitat és que la gent pugui conèixer el que ens passa i entendre tot el que ens connecta". Representant de la generació més jove, Gemma Parellada, que acaba de rebre el Premi de Periodisme Miguel Gil, va ser crítica amb la manca de criteri d'alguns responsables periodístics, va rebutjar "la gran excusa de que al lector no li interessen certs temes" i va ser autocrítica en subratllar que "la credibilitat l'hem perduda nosaltres. I si l'hem perdut és perquè ho hem estat fent malament".

Milagros Pérez Oliva li va donar la volta a la frase, tan repetida, que "la crisi és una oportunitat". "Sí, la crisi és una oportunitat, però de moment qui l'està aprofitant són els que volen convertir el periodisme en un instrument dels seus interessos econòmics i ideològics". La que va ser exigent Defensora del Lector a  'El País', va fixar dos moments simbòlics de la crisi de credibilitat dels mitjans: el dia en què l'indult a Alfredo Sáez, exdirectiu del Banc Santander, apareix molt petit o simplement no apareix en els grans mitjans espanyols. I el dia en què tots els diaris publiquen la mateixa portada: un anunci, precisament d'aquest mateix banc.

Pérez Oliva augura un futur marcat per unes redaccions com a òrgans molt ideologitzats, molt tecnificats, que no generen continguts sinó que gestionen els que altres produeixen fora. Redaccions molt jerarquitzades, sense debat professional, amenaçades per la precarietat i en què, precisament a causa d'aquesta precarietat, ha arrelat l'autocensura.


Autocrítica i èpica



Quan va deixar la direcció d''Ara' per motius de salut, Carles Capdevila va llegir davant la redacció un emotiu però contundent text que hauria de ser de lectura obligatòria a les Facultats de Periodisme. Amb la perspectiva que dóna el temps, Capdevila, relaxat i carregat d'humor, va recórrer a metges i mestres com a exemple de professions que, igual que els periodistes, estan sumides en el desconcert. Perquè fa uns anys, va venir a dir, ningú posava en dubte el que receptava un metge i ara els pacients miren internet o prenen el que diu un amic. Ni tan sols s'esforçaven per tenir bona lletra!, va exemplificar. També els mestres veuen ara qüestionada la seva "autoritat" per la quantitat d'informació que es pot trobar a la xarxa i fenòmens com 'El Rincón del vago'.

"El que ens passa als periodistes es deu al fet que érem un col·lectiu privilegiat, perquè quan teníem el monopoli ho vam fer malament". "I ara --va afegir-- estem reformant el periodisme amb nosaltres dins, i això és molt difícil. És com quan reformes la cuina i el bany i segueixes vivint a casa". Perquè el lector ara sap moltes coses i té moltes ganes d'aprendre, però també és més fàcil arribar-hi i saber què pensa.

Els periodistes, segons el parer de Carles Capdevila, han de mostrar-se "més cabrejats, més autocrítics i amb més èpica". Per això coincideix que cal reconstruir el periodisme, "tot i que cal mantenir les parets mestres". I això ho va dir mentre assenyalava a Martí Gómez.

Millor periodisme, menys esperança


Va dir Martí Gómez que l'avantatge de ser l'últim a intervenir és que ja s'ha dit gairebé tot, i a més, ben dit. Enfront dels nostàlgics del periodisme d'anys enrere, Martí va ser contundent: "El periodisme dels anys seixanta era una merda. Els sous eren baixíssims i tothom estava pluriempleat, però hi havia la sensació que tenies ocasió de progressar i si entraves en plantilla arribaves al convenciment que mai t’acomiadarien".

Ara, va dir Martí, el periodisme és millor, però l'esperança és menor. Martí Gómez sí sent nostàlgia de l'intercanvi d'idees de les velles redaccions, i les va comparar amb els antics departaments dels trens, on la gent intercanviava menjar, beguda i tabac, enfront dels trens d'avui, on no parla ningú.

Martí, que ha publicat recentment 'El oficio más hermoso del mundo', subratlla tres aspectes de la crisi actual: falta autocrítica, sobra autocensura, hi ha covardia i sobra victimisme. I va posar com a exemple el cas de la Ràdio Televisió Valenciana, on només van denunciar les manipulacions i ingerències polítiques quan van perdre la seva feina, però no van tenir la valentia de denunciar-les mentre treballaven

Roberto Herrscher, director de la col·lecció i responsable del màster de Periodisme Universitat de Barcelona-Columbia University, va resumir l'aportació del llibre de Rius en unes poques frases: ha desencadenat les fúries, ha obert un diàleg necessari i ha llançat un crit d'alerta i una crida a l'acció per intentar reconstruir el periodisme. Un periodisme --el de Rius i el de molts dels que hem treballat al costat d’ell-- que ha de ser veraç i objectiu, però que no pot ser neutral.

No hay comentarios:

Publicar un comentario