El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 may. 2017

L'Avui, una matinada de Sant Jordi i la mort d’un arbre botella

Maria Teresa Coca
Vagi per endavant que sóc art i part de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. Part perquè la seva autora, Maria Favà, ha recollit en el llibre les meves opinions sobre l’etapa més agònica del diari, de la que us ben asseguro que no en podria trobar precedent comparable amb cap període dels meus 17 anys en aquell mitjà de comunicació. I art perquè, com molts altres companys de redacció de Favà, sóc una de les ‘hooligans’ que la vaig encoratjar a escriure el llibre quan començava a plantejar-se si calia fer-ho.

Deixeu-me dir que com que en un moment del pròleg Favà
El primer número del diari 'Avui'
assegura: “Tampoc em felicitaven per les coses ben fetes”. Jo trencaré aquest costum, com ho va fer en el seu dia Vicent Sanchis. Tots els meus elogis per la feina feta i publicada.

Si bé el pròleg ‘espanta’ amb advertències com “he escrit el que m’ha semblat” o “està basat en la memòria col·lectiva”, he de dir que a mesura que vas passant les pàgines els dos advertiments es compleixen però sense cap ensurt. Tot el contrari. Mentre un hi va descobrint la Maria en el seu més pur estil –recordant bates de ‘boatiné’, la Shirley Temple a la Casa Blanca, el ‘gipur’ de la muller del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els ‘llistins’ o la semblança d’algun redactor amb Tadzio de ‘Morte a Venezia’ (per citar algunes de les ‘perles’ que he trobat en aquestes 360 pàgines)-, també es va copsant la feina de recerca, de rata de biblioteca… Sabeu de què? De periodisme.

La memòria dels qui van formar part de successius consells d’administració, de la direcció i de la redacció escrita i gràfica és allà, és el fil conductor del camí que va anar del somni a l’agonia. Però sempre corroborat pels esdeveniments que van succeir i dels que hi ha referències escrites i públiques –o resguardades per Montse Rius-. Això aporta un vessant interessant. El de conèixer amb bastant profunditat l’evolució de l’'Avui', una peça fonamental i imprescindible per a la historia de la premsa en català i per la de la ‘competència’ que va instrumentar una batalla amb totes les armes possibles, polítiques, moltes, y corporativistes, altres –dissortadament-. Però amb el llibre, en paral·lel, es pot seguir la vida política catalana i, més concretament la de CiU (crec que Unió en surt massa ben parada, potser perquè tenia altres interessos periodístics).

La història de l’'Avui' des de la seva línia editorial fins els diversos dissenys gràfics, passant per anècdotes vàries. Però ben segur que a la Maria li han quedat preguntes per resoldre i aspectes per abordar com el de l’èxit de l’edició digital. Segurament aclarir les fonts de finançament o el destí del fons documental que tenia el diari (una gran pèrdua, a parer meu). No obstant això, en el tema dels diners, n’apunta algun origen que si bé sempre se n’havia rumorejat, potser mai se n’havia parlat. Però (em pregunto) per què en parlen encara tan per sobre? En el fons, l’'Avui' no va ser l’únic que va rebre ‘ajudes’. La ‘arquitectura’ pressupostària de la Generalitat ha ‘beneficiat’ altres mitjans de comunicació i mai s’ha qüestionat exacerbadament com en el cas de l’'Avui' (i, si no, que li preguntin a Hermes). Potser no ens hauria de sobtar però és curiós que només parlen de les possibles fonts de finançament aquells que ja han posar més distància amb el diari, encara que no donen massa noms ni cognoms. Els manca valentia. 

Un element primordial és també el consens de molts dels consultats en què un dels problemes bàsics va ser no tenir una empresa en el sentit més estricte, amb una gestió que busqués el guany per sobre de tot. Independent, no sotmesa a pressions polítiques, tasca difícil si els diners no els generava el propi negoci. Hi ha manca d’estratègies de distribució, comercial-publicitària... d’anar perseguint la rendibilitat i, més important, aconseguir-la. Trobem el gerent més supeditat, el que passava desapercebut, el més aprofitat... i algun de professional. Les maniobres empresarials són, doncs, l’altre eix fonamental per entendre 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. 

Manca d'autoestima


Tot plegat donava la sensació d’anar sempre amb una sabata i una espardenya –tot i que va haver-hi una etapa més reixida que altres- com admeten els successius directors que han volgut parlar. I cal adonar-se que els testimonis dels ‘picapedrers’ que recull la Maria ho saben explicar encertadament. D’ells s’extreu com la manca d’autoestima va anar arrelant, fins que en l’etapa Sanchis, va haver-hi raons més que suficients d’autovalorar-se. Les línies que descriu Favà ho deixen ben clar: allà ningú regalava res. (I deixeu-me que aquí faci un parèntesi personal, com fa la Maria en algun capítol del llibre, perquè sóc testimoni de les tardes de diumenge dels primers anys d’aquest segle quan trucava l’antic conseller d’Economia, Francesc Homs, per demanar que publiquéssim una foto d’alguna patum que havia fet a un poblet de Catalunya i, l’endemà, el que veies a 'La Vanguardia' no era la foto de la patum sinó les línies mestres dels pressupostos que el Govern preparava per aquell any). 

Aquesta era la realitat que es va viure durant molts anys a l’'Avui' i és també una part important per entendre la seva evolució. Potser totes aquestes reflexions que m’ha generat l’entretinguda i alhora interessant lectura de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia' pequen de tenir un punt “massa apassionat”, “massa subjectiu”, com explica Maria Favà en la contraportada del llibre. Massa emotiu –hi afegeixo jo-. “Doncs sí, i què?”. 

P.D.: I gràcies a l’artífex d’aquest blog per no posar límits a l’extensió dels textos. 



No hay comentarios:

Publicar un comentario