El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

19 abr 2018

Una nova etapa

Francesc Ràfols
El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya/Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat
D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez, Ramon Espuny
i Francesc Ràfols, dirigents del SPC. (Foto: TAV)
acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i 'freelance'; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.


No hay comentarios:

Publicar un comentario