El Col·legi, un lloc de pau i treva

Discurs pronunciat per Salvador Alsius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 1997 al 2001, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

No cal ni dir que em sento molt honorat pel fet d’haver estat convidat a tenir una participació activa en aquest acte en què commemorem el 35è aniversari de la vida del Col·legi. En dono les gràcies a l’actual Junta, aquí representada per l’actual degà, en Joan

Carles Sentís, Josep Maria Soria, Montserrat
Minobis i Josep Pernau, al 1991.

Maria Morros. La qui va contactar amb mi per proposar-m’ho va ser la Núria de José, i va ser ella qui em va fer prendre consciència d’una circumstància que, sincerament, no m’havia passat pel cap: que jo sóc ara el més antic dels degans vius. Realment, impressiona.

I és en aquesta condició de degà més veterà que em correspon ara ser el primer en intervenir en aquest torn. I ho faré referint-me en primer lloc als dos que em van precedir i que ja no són entre nosaltres, en Carles Sentís i en Josep Pernau. N’hi ha dos més de traspassats, la Montserrat Monobis i en Josep Maria Huertas, no menys dignes de ser recordats per moltes coses, però deixaré que la glossa d’ells dos la facin els companys que han d’intervenir després.

En Carles Sentís va ser el degà de la transició. I uso aquí l’expressió en un doble sentit. Em refereixo al que hem convingut en dir-ne la Transició Política, on ell, com és prou conegut, va ocupar papers claus per causa dels seus múltiples contactes i de les seves habilitats negociadores. I va ser un home també molt útil en la nostra, de transició, la que ens va dur des d’unes entitats d’un caràcter molt gremial a la fórmula del Col·legi Professional. Els qui vàrem intervenir en aquella transmutació com a integrants de la junta gestora de la nova institució vàrem tenir al seu costat molts dubtes. Però ens va semblar finalment que l’opció per un Col·legi Professional d’adscripció no obligatòria era l’òptima en aquells moments. En això hi va tenir molt a veure el prestigi democràtic que havien adquirit ja en els darrers anys del franquisme alguns col·legis professionals, com el d’Arquitectes, el d’Aparelladors, el d’Advocats o el de Doctors i Llicenciats, entre d’altres. Aquest darrer, per cert, veí nostre, a l’escala del costat.

Com ha explicat el degà Morros, la constitució del Col·legi va ser aprovada solemnement i de forma unànime pel Parlament de Catalunya, i jo afegiré que va ser en el text fundacional on s’hi va reflectir aquell invent de les tres vies d’accés, que va servir perquè es pogués incorporar al Col·legi el que anomenàvem “la professió real”, és a dir la que exercien els companys i companyes independentment de quina hagués estat la seva titulació acadèmica. En l’aplicació d’aquest principi de realitat, d’adequació al que exigien els nous temps, en Sentís hi va tenir un paper que cal reconèixer.

En Josep Pernau va ser l’home del Codi Deontològic. Bé va ser moltes més coses, i l’hem de recordar com un dels grans patriarques de la professió a Catalunya, un periodista dels que de debò mereixen aquell epítet de “mestre de periodistes”. Però la seva gran batalla des del moment en què va començar el primer dels seus dos mandats va ser la promulgació del Codi, que ha estat la plasmació de la que probablement és la principal funció que ha tingut aquesta casa: la defensa dels valors fonamentals de la professió, l’ètica periodística o la qualitat de la informació, que jo sempre he dit que per a mi són una mateixa cosa. La gestació del Codi té petites sub-històries que algun dia s’hauran d’explicar, però en tot cas el document va acabar gaudint de l’acceptació general i va ser en el seu moment pioner a l’estat espanyol.

Al seu segon mandat en Pernau, amb els que li fèiem costat a la Junta, va traçar una altra fita remarcable. Em refereixo a la creació del Consell de la Informació de Catalunya, que per cert acaba d’estrenar president en la persona d’en Rafael de Ribot, que avui també ens acompanya en aquest acte. El Codi havia estat promulgat l’any 1991 en el marc d’un dels congressos de periodistes catalans. I aquest és un bon moment per recordar que en la seva primera versió escrita el codi comptava amb una addenda en què es plantejava que, per anar bé, s’hauria de crear un organisme que vetllés pel compliment dels preceptes ètics continguts al Codi. I, efectivament, al cap de quatre anys, en un altre congrés, era presentat el flamant Consell de la Informació de Catalunya, que naixia a imatge dels 'press councils' més acreditats que ja funcionaven en altres països, com eren Suècia o Gran Bretanya. Vull remarcar especialment un element que em sembla clau, i en el qual en Josep Pernau hi va posar una especial obstinació. El consell estaria format per periodistes però també, i majoritàriament, per representants externs a la professió. Era una manera de plasmar una idea fonamental i que és la base, crec, de la nostra manera d’entendre l’ètica periodística: els grans subjectes de l’ètica no som els periodistes sinó els ciutadans, en la mesura que l’ètica periodística té com a base i fonament el dret dels ciutadans a estar ben informats.

Pel que fa a la meva etapa com a degà, va ser relativament breu perquè vaig voler autolimitar-la a un sol mandat. Jo ja havia format part de la Junta amb en Sentís i posteriorment havia estat, al costat d’en Pernau, com a vicedegà primer i president de la demarcació de Barcelona. Ja eren molts anys i em va semblar convenient deixar pas a altra gent, sobretot gent més jove que pogués aportar idees noves al Col·legi.

Deixeu-me només que esmenti tres o quatre aspectes que, almenys des de la distància, em semblen els més remarcables d’aquella etapa.

La primera, i potser la que valoro més, és el fet que la junta que vaig poder constituir era encara una junta unitària, procedent d’una candidatura única formada per consens. Ja hi havia dissensions polítiques entre els periodistes. Estava en ple funcionament el grup Josep Lladó, de periodistes pròxims al PSC i s’estava constituint el grup Gaziel, format per periodistes pròxims a Convergència. Tot i així, vaig poder reunir al voltant de la mateixa taula gent que, en principi semblava impensable que poguessin fer-ho. Per divergències ideològiques o per antigues rancúnies personals. Per exemple, tenir a la mateixa Junta en Josep M. Huertas i l’Agustí Pons va ser com barrejar aigua i oli.

També puc recordar que aquella va ser una Junta paritària des del punt de vista del sexe. La vicedegana primera era la Milagros Pérez Oliva, amb qui varem formar un bon tàndem. I hi havia ja, entre altres companyes, la Montserrat Monobis, la Pilar Aymerich o la Pilar Calvo, aquestes darreres representant el món dels informadors gràfics i el periodisme esportiu.

Una altra preocupació d’aquell moment era la imprescindible digitalització del Col·legi, capítol en el qual el més calent era a l’aigüera. Hi havia en aquell temps un grup molt actiu, el dels autoanomenats 'Periodistes Digitals', un epítet que ara fa riure una mica, com jo ja m’havia atrevit a pronosticar que passaria a aquella colla de bons companys. Era un grup mot bel·ligerant que, amb raó, lamentava el retard que en aquesta matèria tenia el Col·legi, que per no tenir no tenia ni web. Un dels membres d’aquella colla, en Josep Nieto, va acceptar la proposta de formar part de la Junta i gràcies a la seva abnegació es van anar apaivagant els ànims i, el que és més important, es va començar a plantejar la nova vida virtual de la institució.

Vàrem aprofundir també en la territorialització del Col·legi. Amb Pernau s’havia iniciat un procés per donar pes a les delegacions, amb un vicedegà a cadascuna i amb juntes pròpies. Algunes activitats es varen començar a descentralitzar i es va deixar enllestida la creació d’una cinquena demarcació, atenent així la reivindicació dels companys i companyes de las Terres de l’Ebre.

En aquella època, també, el Col·legi va ser primer la llevadora i després la dida del nou Sindicat de Periodistes de Catalunya. El Sindicat va viure aixoplugat en aquesta casa i més tard, quan va créixer suficientment, va muntar-se el seu propi piset. Repetiré ara i aquí una cosa prou heterodoxa que alguns ja m’heu sentit dir en altres ocasions. Si a mi em portessin a la Terra en una nau espacial i em preguntessin, després d’estudiar-m’ho una mica, com s’han d’organitzar els periodistes diria sense dubtar-ho que en forma d’un sindicat. És a dir, he estat degà d’una institució que sobre el paper no me l’he acabada de creure mai. A tot el món els periodistes estan constituïts en sindicats, i aquests sindicats són els que formen part de la Federació Internacional de Periodistes. Hi ha algunes excepcions, com la famosa “Ordine” italiana (us imagineu que aquí fóssim “l’orde dels periodistes?) i una altra excepció en el seu moment va ser el Col·legi. Però, com ja he dit, el prestigi que tenien els col·legis professionals a la incipient democràcia va ser en el seu moment un argument irresistible.

Finalment, i enllaçant amb allò que deia del consens, en aquella etapa vàrem redoblar els esforços per a que el Col·legi pogués exhibir el segell de la neutralitat política. I ho varem aconseguir. Després, més tard, hi va haver esberles i confrontacions d’ordre intern. Però el Col·legi crec que als ulls de la societat catalana és vist com un lloc de pau i treva. Sense anar més lluny, aquesta sala d’actes sempre ha estat cobejada per a molts usos. En part, certament, perquè tenim la sort de ser en un lloc cèntric. Però també perquè mai no ha estat connotada ideològicament ni políticament.

M’agrada poder-ho recordar en aquest acte que és evidentment transversal en molts sentits.

Moltes gràcies