El turisme no és una indústria del tot

Josep-Maria Ureta

Poc abans del 2019 encara estàvem denunciant que el model de creixement del PIB català cada cop més depenent del turisme no ens agradava. S’hi havia de posar molt esforç financer, urbanístic i laboral per uns ingressos entre sostenibles i minvants. Quan va començar la pandèmia del Covid-19 i es va decretar el pitjor per al turisme, la prohibició de viatjar, alguns visionaris amb poc senderi però massa escoltats, van profetitzar l’estupidesa de que vindria la “nova normalitat”, un oxímoron com una casa de pagès. Pronosticaven, per exemple, que el turisme de masses ja no es repetiria mai més. Tot seria molt més selectiu i exigent a partir del final de la pandèmia.

Més val que no rellegim aquells textos apocalíptics d’ara fa un any,

quan pensàvem que el recés imposat ens ajudaria a repensar el model econòmic que no ens agradava, basat en una ocupació precària i mal pagada en sectors de guanys tan excessius com efímers. Però ja a la primavera del 2021 s’ha imposat la crida exigent a tornar on érem el maig del 2020, “salvem el turisme”. Totes les cròniques escrites, parlades o vistes reflecteixen amb entusiasme que Espanya va tornant a la seva y única normalitat primaveral i estiuenca, comptar turistes.

No, no ha servit de res la parada pandèmica a l’hora de reflexionar sobre un model de creixement –totxo, platja i una mica de cosmopolitisme barceloní— que tenia i té un recorregut problemàtic.

Però de sobte apareix un llibre d’aparença sòbria, molt ben escrit i presentat, 'La fàbrica de turistes' (Pòrtic), de Ramon Aymerich (Terrassa, 1959), que ens recorda d’on venim i on anirem a parar econòmicament, en aquesta opció mai prou discutida (incloc el Parlament de Catalunya, es clar) ni reflexionada en la opinió pública: la mutació de societat industrial a la de serveis, amb domini del turisme.

El company periodista Ramon Aymerich ha escrit un text breu, polit, intens i documentat sobre d’on venim i on anem amb aquesta assignatura mai ben resolta que és inserir el turisme en una societat que li deu tot el seu gran progrés des de fa dos segles en haver posat a la indústria (fabricar coses útils i necessàries) en l’eix del seu progrés social i per extensió cultural i polític.

Presència al PIB

“El país que va canviar la indústria pel turisme”, precisa l’autor sota el titular. ¿Exagera? Si es respon que encara queda manufactura, potser sí, però si es contempla comparant sectors expansius amb sectors en retrocés, no. Val que parlar de sectors (primari, secundari, terciari) és avui poc indicatiu a l’hora de mesurar i classificar la producció d’un país. Per això, es podria respondre que si el turisme fos una industria aconseguiríem que cada cop vinguin menys turistes i amb més poder adquisitiu. Aquesta ha estat sempre la divisa de la manufactura: millorar el producte abaratint costos. Del turisme en canvi, seguim comptant (fins el 2019, es clar) per nombre de visitants i exigint, casi, que siguin més que la temporada anterior.

Una precisió (i es d’agrair que en Aymerich ho hagi esquivat). El turisme com a tal no es cap epígraf del PIB, perquè ni tan sols és un sector, és transversal a uns quants, des de l’alimentació fins a l’urbanisme. Podem repetir, seguint les explicacions d’un dels millors analistes del fenomen turística català, el catedràtic de la URV Salvador Antón, el que diu amb ironia: “comptar turistes no és com comptar garrofes”. Posats a entendre la quantificació de l’aportació del turisme al PIB català, l’Idescat ha estat pioner en establir pautes de càlcul mínimament creïbles. Des del 2014 publiquen dades precises sobre l’aportació del turisme al PIB català. En diuen “compte satel·lit del turisme”, es a dir, un càlcul aproximat i no gaire més. Per l’any 2014, es calcula que el turisme va aportar entre el 7% i el 9% al PIB català.” Mentrestant la indústria recuperava punts d’aportació al PIB, fins el punt d’arribar a fites de dècades enrere i acostar-se al 20% del PIB.

Antón ha proposat noves tècniques de mesurar quan el turisme crea deseconomies, perjudica al conjunt, com ara la “caminabilitat” o la proporció, mesurable, de l’espai que una ciutat dedica a hotel, turistes passejant i serveis que els atenen comparada amb l’espai que, a la mateixa zona, tenen els ciutadans que van a l’oficina o viuen prop d’on hi ha turisme sense que hi tinguin relació.

Aquesta proporcionalitat, en termes literaris, ja la va descriure l’escriptor Juan Goytisolo parlant de Marràqueix a 'El País': “Pasó de ser una ciudad con turistas a ser una ciudad turística”.

És amb aquest enfoc que el llibre de Ramon Aymerich ens endinsa en quatre models diferenciats en l’origen i evolució del turisme a Catalunya: la Costa Brava dels anys 60 (primer forasters, després famílies del pre-litoral català), Salou i l’actual Port Aventura, Lloret i el seu estigma de disbauxa, i finalment la transformació de Barcelona en allò que atribueix Goytisolo a Marràqueix. I si, com fa anys que és diu, es vol canviar la demanda cap a un turisme amb més poder adquisitiu, no es tracta de dir-ho si no de canviar l’oferta.

Un assaig equànime

Un text agraït de llegir perquè sap trenar molt bé la crònica amb les comptades xifres necessàries per no atrafegar al lector, amb petites anècdotes sovint poc conegudes. Però també hi ha algunes traces d’assaig i escepticisme. Pels lectors de Ramon Aymerich a 'La Vanguardia' des de fa dècades, no ens és gens estrany aquest estil serè que empra al diari serveixi també per fer un llibre destinat a la reflexió.

Com ja dèiem, ens hem oblidat en poques setmanes de que fa només tres anys algú va encunyar amb mala intenció el terme “turismefòbia” per reclamar silenci i comprensió cap a la massificació evident de Barcelona que ha afectat la vida de molta població. Però el lema perviu: “¡Sort del turisme!, ¿què seria de Barcelona sense ells?” Doncs hem tingut un any per revisar el model i no sembla que hi hagi cap intenció.

La fàbrica de turistes reprèn l’activitat i a qui reclami tornar als debats tensos del 2017-2019 se l’ha d’ignorar. No a tots, i aquí hi ha el text ponderat d’Aymerich. Per cert, que va ser la filòsofa Marina Garcés qui en un sonat debat al CCCB el maig del 2014 va recuperar un terme habitual a Sud-Amèrica, “l’extractivisme”, entès com quan un poble o tot un país viu d’un jaciment (petroli, minerals, boscos...) fins la sobreexplotació, cal silenciar als crítics. I la catedràtica hi afegia altres dos fenòmens, la “paradoxa de l’abundància” (augmenta la desigualtat de rendes) i les exigències d’excepcions (baixada de l’impost del joc per atraure casinos a Salou, per exemple).

Aymerich fa també un breu recordatori dels textos d’anàlisi més sòlids sobre el turisme a Catalunya: Joan Cals, Jordi Maluquer, Josep Oliver, Miquel Puig, Germà Bel, Enric Llarch... i un desenvolupament atractiu sobre el treball del canadenc Richard Butler sobre l’evolució del model turístic. Un esquema que ajuda a entendre com s’ha passat del sol i platja a voler anar a grans ciutats, l’aparició de segones residencies, el turisme cultural, esportiu (ai, el Saloufest) o gastronòmic. I els que vindran si el sector sap innovar.

El 'cas Port Aventura'

¿Poden conviure turisme i indústria? Quan es va presentar Port Aventura a mitjans dels 80 el sector petroquímic es va sentir amenaçat i ho va fer saber a la Generalitat. Casualitat de casualitats (ejem!), just conegudes aquestes amenaces, va sortir una oportuna sentència del Suprem sobre un contenciós oblidat de feia anys i panys: la separació de Vilaseca (la dels hereus de les oliveres) i Salou (els altres germans als que els tocava la sorra). La tensió va ser memorable. Aymerich reenvia, aquí, al llibre del company y expresident dels periodistes Roger Jiménez, 'Les desventures de Port Aventura' (Empúries,1995).

Aquella contraposició turisme-indústria és del tot obsoleta. Es clar que es possible tenir indústria i turisme, només faltaria. Ara bé, pensem bé les prioritats. Petit exemple propi: tenim molts visitants al Circuit de Catalunya al cap de l’any. Però la instal·lació perd diners a cabassos. Tenim campions del món de moto, però pràcticament no queda cap fàbrica de motos. Escriu Aymerich: “El turisme ha reemplaçat en els darrers anys les fàbriques manufactureres com a principal font de treballadors poc qualificats a Occident”. Procedents d’Àfrica, Sud-Amèrica i Est d’Europa, aquests treballadors i treballadores gaudeixen, legítimament, de totes les prestacions de l’Estat del benestar. ¿Podem considerar-ho una subvenció indirecta més?

Una pandèmia “oportuna”

L’autor és molt curós de no prendre part en el debat sobre la grandària de l’aportació del turisme al PIB català. “El turisme és una indústria”, rebla al final del llibre Aymerich. En té trets, es clar: consumeix recursos naturals, canvia la cara de les ciutats, és intensiu en ma d’obra i de capital, té molta més tecnologia de la que sembla..., però a la indústria compta molt més el mitjà termini i al turisme encara es parla de temporada com si només fos una collita immediata. Tot i que “potser hem anat massa lluny... hem deixat créixer i créixer el turisme i ara estem atrapats”, escriu Aymerich. Bona conclusió.

És per això que en aquest cas més ens valdria retornar a mitjans de la dècada passada i reorientar l’activitat tenint més en compte el que diuen els ciutadans que no hi estan vinculats directament, perquè indirectament tots hi estan. Diu l’autor que “la pandèmia pot ser una bona oportunitat per trencar les inèrcies actuals”. Caldran molts més llibres com aquest per evitar el risc, ben present, del silenci imposat pels extractivistes.