Dos llibres compromesos de dos periodistes honestos

Andreu Farràs

No puc deixar acabar aquest any 2024 sense escriure breument sobre dos llibres escrits per dos col·legues i companys que he llegit aquestes setmanes: ‘Dulce de membrillo’, de Joan Busquet Duran, una novel·la publicada per BiblioMusiCineteca Edicions, i l’assaig ‘El último periodista’, d’Antoni Vidal Carretero, editada per Marcombo.

Joan Busquet ha estat durant molts anys tota una institució a ‘El

Periódico de Catalunya’, on va arribar procedent del gabinet de comunicació de la Delegació del Govern a Catalunya i, molts anys abans, de la direcció de ‘Treball’, l’històric òrgan d’expressió del no menys històric Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). ‘Dulce de membrillo’ és, com admet el propi autor, una obra de ficció construïda amb materials veritables. Amb una escriptura acurada, digna dels novel·listes més consagrats (en moltes escenes em recordava l’estil de Javier Marías), Busquet repassa el tardofranquisme i els primers anys de la democràcia espanyola des del prisma d’un periodista tan veterà com decebut amb la política i indignat amb una institució eclesial de la qual només guarda mals records.

El periodisme i els seus professionals d’aquells temps no hi surten, en general, gaire ben parats, però obtindrien unes notes magnífiques en comparació amb l’opinió que a Carlos Izquierdo, el protagonista, li mereixen els productes que surten de les redaccions més actuals.

La valoració d’Izquierdo, i la del seu ‘pare’, Busquet, coincideixen amb la que exposa Antoni Vidal a ‘El último periodista’, un assaig on sobretot es desprèn una profunda preocupació pel futur del món de la comunicació a partir de la implantació progressiva de la intel·ligència artificial (IA) a les redaccions. L’obra de Vidal és una de les moltes reflexions que han aparegut en els últims anys sobre la irrupció i consolidació de la IA en totes les vessants productives al món desenvolupat. Notícies anònimes no validades, sovint falses, inunden les pantalles. Son creades per robots. I els periodistes, que havien estat durant dècades la principal font d’informació de les societats occidentals, perden el seu paper de legitimador de les informacions i les anàlisis.

El llibre d’Antoni Vidal repassa l’univers de la comunicació des dels albors de la civilització fins a les últimes novetats digitals i audiovisuals. Ho fa amb la perícia de qui ha estat exercint de professor de periodisme a la UAB i l’experiència de qui ha ostentat càrrecs rellevants a la radiotelevisió pública espanyola. Ha escrit un llibre amb tantes dades, incursions històriques i consideracions sobre la professió que és digne de figurar com a manual a les carreres universitàries relacionades amb el món de la informació.

“Anem cap al final del periodisme tal i com l’entenem ara?”, es pregunta Armand Balsebre en el pròleg del llibre de Vidal. “Quines fonts d’informació influiran en el futur per a que el públic pugui discernir sobre què és cert i què és fals?” Son preguntes a afegir a la llarga llista d’incerteses polítiques, socials, econòmiques i culturals que ens esperen aquest 2025 i següents. A més de desitjar-vos un bon any nou, l’única certesa que us puc donar als lectors de PAIOS és que gaudireu amb aquest parell de llibres compromesos de dos periodistes honestos.