‘The Washington Post’, o la independència impossible en mans de Bezos

Josep Carles Rius

Durant el segle XX, una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un magnífic negoci i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La premsa escrita va ser realment el quart poder i, majoritàriament, va jugar un paper decisiu en la construcció de les democràcies occidentals. La figura de l’editor podia encarnar aquesta dualitat, la suma d’una gran influència alhora de la vocació de participar en el bé comú. El 'cas Watergate', revelat per 'The Washington Post' i que va forçar la caiguda del president Richard Nixon, n’és el millor exemple.

Però el 2008 ho va canviar tot. La suma de crisis al voltant dels

Jeff Bezos, propietari de The Washington Post'.

diaris va resultar devastadora. Els editors van veure com s’enfonsava el món sobre el qual n’havien basat la rendibilitat. Molts van sucumbir a interessos aliens a la informació, i aquella crisi de credibilitat que venia de lluny es va accelerar de manera dramàtica. 'The Washington Post' va ser una de les víctimes més visibles del nou escenari a què s’enfrontava la premsa a tot el món. Marty Baron, director del diari entre el 2012 i el 2021, reconeixia en una entrevista, just després de deixar el càrrec, que el seu diari “no tenia el 2013 un model de negoci viable” i per això l’aposta de Jeff Bezos era vista com una salvació.

“¿L’inquieten els possibles motius pels quals l’home més ric del món podria voler un diari a la capital del poder polític?”, li pregunta el periodista. I Baron respon: “No. Mai vaig creure que pogués tenir cap sentit per a ell creure que podria fer servir el Post per exercir poder polític. No necessitava el Post per això. Liderava una enorme corporació i podia exercir el poder polític com sempre fan les corporacions, amb donacions i influències. Ell va dir que no tenia cap intenció de fer-ho i no he pogut observar, des del primer dia, el nostre periodisme, no suggereix històries, no suprimeix històries, no critica històries. Ens deixa fer la nostra feina!”.

Semblava que 'The Washington Post' recuperava el binomi virtuós dels editors del segle XX, però en el fons el que buscava Bezos era comptar amb la credibilitat d’un gran mitjà per blindar el seu immens poder. I amb la segona victòria de Trump, Bezos vol figurar, juntament amb Elon Musk, al cim de la simbiosi entre poder econòmic, tecnològic i polític. I l’esperit independent de la redacció de 'The Washington Post' deixava de ser un plus per esdevenir una càrrega.

Després de la primera victòria de Trump, 'The Washington Post' va situar sota la seva capçalera la frase: “La democràcia mor a la foscor”. Aquest cop tot ha estat diferent. Trump ja no és un accident de la història. Encarna una nova era i Jeff Bezos no ha dubtat. Va prohibir a ‘el seu’ diari posicionar-se a favor de la candidata demòcrata, Kamala Harris, i el 26 de febrer va interferir directament a la línia editorial en un missatge publicat a X: “Us escric per informar-vos d’un canvi que es produirà a les nostres pàgines d’opinió. Escriurem cada dia en suport i defensa de dos pilars: les llibertats personals i el lliure mercat. Per descomptat, també tractarem altres temes, però els punts de vista oposats a aquests pilars seran publicats per altres”.

El cap d’Opinió de 'The Washington Post', David Shipley, va presentar immediatament la dimissió. La democràcia, com deia la seva capçalera, s’endinsa en temps de foscor. “En una democràcia —defensava Martyn Baron a la seva entrevista—, hem de tenir un debat vigorós i vibrant, però necessitem operar des d’una sèrie comuna de fets. I avui dia ni tan sols podem posar-nos d’acord en el que va passar ahir. Un ha de preguntar-se com pot funcionar la democràcia en un ambient així. Com funciona la premsa quan una part substancial de la població creu en coses que son directament falses i en teories conspiratories disparatades? ”. I per què passa això? Martyn Baron apunta la resposta: "Una part de la ciutadania no accepta cap presentació dels fets que contradigui els seus sentiments".

Estat de xoc

Ara, a diferència de l’any 2016, la reacció és molt més feble. Aleshores es van registrar moviments que van contribuir a revalorar el paper d’intermediació del periodisme. En les setmanes que van seguir les eleccions, revistes (com 'The New Yorker', 'The Atlantic' i 'Vanity Fair'), diaris (com 'The New York Times', 'The Wall Street Journal', 'Los Angeles Times' i 'The Washington Post') i organitzacions sense ànim de lucre (com NPR i ProPublica) van experimentar grans augments en les taxes de subscripció o donacions. 'The Guardian' i 'Mother Jones' també es van beneficiar de la reacció dels ciutadans. En el mateix període, 'The Washington Post' va contractar més periodistes i va apostar per històries de recerca i més profundes. Aquest cop tot és molt diferent. S’imposa un sentiment de xoc. I la crisi de fons continua.

La tempesta perfecta que es va desfermar el 2008, la suma de crisi al voltant dels diaris, va resultar devastadora per els periodistes. Però també per els editors, que van veure com s’enfonsava el món sobre el qual havien basat la rendibilitat. Només el compromís ètic dels editors podia evitar el desastre, però molts editors van sucumbir a interessos aliens a la informació, i aquella crisi de credibilitat que venia de lluny es va accelerar de manera dramàtica.

Podem argumentar que el poder de debò és de qui maneja els mitjans: els governs, a través de les subvencions, i els altres poders econòmics, pels canals habituals del crèdit i la publicitat. La fragilitat els fa més vulnerables, però ara estem davant d’un pas més. Els casos de Bezos i The Washington Post, o d’Elon Musk i X, posen en evidència, a més, la fusió, ja sense màscares, de tots els poders. Aquest és el nucli de la nova era on entrem.

Les alternatives

L’impacte de les grans plataformes, la caiguda de la publicitat convencional, les limitacions que generen els murs de pagament o la presència de fons d’inversió entre els editors impulsen el debat sobre fins a quin punt el periodisme és viable com a negoci convencional. Guanya terreny la idea que el periodisme hauria de ser considerat com un bé públic, un servei que beneficia tots els ciutadans, ho puguin pagar, o no. És a dir, creixen les veus que defensen el periodisme sense ànim de lucre, per vocació, o per impossibilitat de sobreviure amb criteris de l’economia convencional basada en els beneficis econòmics.

El periodisme, igual que altres sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, la cura de les persones…, s’enfronta a una nova era on la prioritat hauria d’estar més a l’interès social que a l’interès econòmic. Uns quants mitjans de comunicació poden fer compatibles els dos objectius, però cada cop resulta més difícil aconseguir-ho sense posar en risc la seva independència, com passa ara amb 'The Washington Post'. I sense independència no hi ha vigilància i crítica als poders, principal funció del periodisme.

Un univers mediàtic basat en què les democràcies deixin a les mans del mercat l’exercici del dret a la informació està en crisi. El model roman, encara que debilitat, però el seu futur és incert. Per això, és important cercar alternatives, no només a l’hora d’editar mitjans públics i privats, sinó també quan pensem en projectes decisius, com l’educació mediàtica o el combat contra les notícies falses, que són dos objectius entrellaçats.

Fórmules com a fundacions o cooperatives també ajuden a combatre un altre risc que ja experimenta la premsa nativa digital: la concentració de poder en molt poques mans, cosa que sovint reverteix en una pèrdua de la consciència de servei públic dels diaris. Els sistemes col·lectius permeten una governança en equilibri entre l’eficiència i la presa democràtica de decisions.

Els Estats Units, amb una llarga tradició de premsa escrita i molt arrelada a les seves comunitats, són un laboratori sobre com els diaris intenten sobreviure en un context cada cop més advers. El diari 'The New York Times' n’és una excepció. Les dimensions globals i els encerts estratègics permeten que una família (Sulzberger) mantingui el rumb del diari. Al contrari del que va passar amb 'The Washington Post'.

La conversió en entitats sense ànim de lucre ha salvat nombrosos diaris locals als Estats Units i Canadà. El cas més paradigmàtic és el de 'The Philadelphia Inquirer', institució del periodisme local nord-americà amb 190 anys d’història. El diari va afrontar dues subhastes per fallida i va veure passar set amos diferents en les dues primeres dècades del segle XXI. Fins que l’últim dels propietaris del diari, el magnat de la televisió per cable HF Gerry Lenfest, va decidir, el 2016, donar l’empresa a la Philadelphia Foundation, principal organització filantròpica de la ciutat.

La crisi oberta per Jeff Bezos a 'The Washington Post' marca l’inici d’una nova etapa. Per això és important recordar les paraules de qui en va ser el director: “El meu consell als periodistes és el mateix de sempre: fem la nostra feina. No veig que estiguem en guerra amb ningú, però tenim una missió, i una part d’aquesta missió és fer que la gent poderosa i les institucions rendeixin comptes. Això inclou, és clar, aquells a qui se’ls confia governar el país. Hem de cenyir-nos a aquesta missió, independentment de qui estigui al poder. Per això tenim una premsa lliure als Estats Units. Per això es va redactar la primera esmena. Es tracta de fer la nostra feina. Això és tot”. Per poder seguir fent “la nostra feina”, 'The Washington Post' va necessitar posar-se en mans del propietari d’Amazon, Jeff Bezos. I ara en pateix les conseqüències.

Article publicat originalment a Catalunya Plural