La S dels PAIOS

Tomeu Ferrer

De  l'acrònim PAIOS m'he fixat en el concepte solidaris, la S. No he participat en la creació del blog però em sembla especialment encertat aquest punt. Un dels efectes més nocius de la darrera època de boom econòmic va ser fer-nos creure a tots plegats que navegàvem en una espècie de sopa igualitària i li vam dir classe mitjana. La crisi, com en moltes altres coses, situa les coses al seu lloc.

Els acomiadaments massius i/o per sorpresa  han fet que molts caiguessin del cavall. Aquesta circumstància ens diu on som: a la banda de baix de la piràmide. Però, quant ens n'adonem professionalment ens troben fora de circulació i poc podem fer per redreçar la situació.

La realitat és que la societat es dualitza. Com han dit capitalistes notoris i desacomplexats, és cert que hi ha lluita de classes i estant guanyant-la ells.

Davant d'això queden poques sortides i una és la solidaritat. Potser no és una solució però segur que té efectes terapèutics. La van practicar els nostres avantpassats, per exemple, quan els miners d'Astúries feien vaga, arribaven a Barcelona trens plens de nens procedents de les zones minaires i eren acollits per famílies treballadores de Barcelona. I posar un plat més a taula no era una cosa fàcil a principis del segle XX!

En aquell temps la reacció era certament normal. Tothom sabia en quina banda estava. La societat tenia una lògica classista inexorable i no se n'amagava. I contra aquella visió, lentament i sense potser tenir-ne consciència plena, els treballadors van crear la “seva societat”. Si no podien accedir a estudis superiors es posaven en marxa els ateneus populars. Si no podien pagar la sanitat privada endegaven mútues, si els preus dels proveïments eren massa alts posaven en marxa cooperatives de consum.. Tot sobre la base del suport mutu, de la solidaritat!

En la nostra professió la crisi ha posat al carrer milers de companys. Aquests tenen, a més de les dificultats econòmiques normals en aquests casos, un problema afegit: la invisibilitat. Tothom sap que si un periodista no signa, no existeix. És una espècie de mort civil de la qual no se'n parla.

La S de solidaris hauria de ser doncs, salvant les distàncies, com l'escalf que rebien els miners sabent que mentre ells se la jugaven els seus fills eren cuidats i alimentats pels companys. Trencar l'aïllament que afecta a la nostra professió, mantenir el contacte amb els que no poden treballar, estendre la xarxa de complicitats és la primera acció que podem fer. Pel bé de tots.

Les possibilitats de col·laboració son tantes com idees puguin sorgir, como per exemple, l'autoformació, tant pels que mantenen la feina com pels que en busquen de nova. Tots sabem alguna cosa que pot ser útil a altres companys i podem rebre d'ells coneixements interessants, directament, sense intermediaris. En aquest sentit em fa gràcia que es parli tant de reciclatge quan en molts casos això no suposa altra cosa que incrementar les despeses en unes economies atacades per la incertesa i facilitar alguns negocis particulars que es nodreixen de la desesperació dels afectats.

La pedra s'ha llançat, veurem si hi ha onades. És cert que la història quan passa per primer cop pot arribar a tenir la grandesa de la tragèdia i quan es repeteix pot limitar-se a ser una farsa, però la nostra situació actual és tant apurada que només aplicant algunes iniciatives heroiques evitarem caure en la més trista de les comèdies, aquella en què el cornut acaba pagant el beure. I no hauríem d'oblidar mai que ens han posat al punt de mira.

El monopoli de TV-3

Joan Barrera
Comprenc que hi hagi neguit entre determinades persones quan es parla de privatitzar totalment o parcialment les televisions autonòmiques, sense descartar que la mesura pugui afectar TV-3. És un debat interessant, perquè al marge dels resultats posa en qüestió el model que ha funcionat fins ara i desacralitza un tema que molts consideren tabú. Intel·lectualment és enriquidor.

Penso que des de l’òptica catalana no hauria de fer por el debat. I més ara, que es torna a plantejar una reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Seria absurd, i frustrant, que en les discussions entre els partits polítics tot es reduís a un pur i simple repartiment de cadires. No és això i l’exemple el tenim al comprovar com una llei que va ser aprovada fa poc més de cinc anys no solament no ha estat eficaç, sinó que ha servit per frenar qualsevol temptativa de reforma de la principal empresa audiovisual catalana.

Dit d’una manera clara i entenedora. El mitjans de la CCMA estan ara pitjor que fa una dècada, perquè sota l’aparença d’un debat en defensa del servei públic s’hi amaga l’immobilisme i la defensa aferrissada de quotes de poder. Bàsicament, d’aquells professionals que mai s’han hagut de preocupar per ser competitius i de partits polítics que interpreten la seva presència en els òrgans de direcció de la CCMA com un dret inalienable.

Arribats a aquest punt costa molt justificar partides de diners públics quan hi ha altres necessitats més urgents. Se’m pot argumentar que faig una anàlisi molt simplista i que deixo de banda el paper que juga TV-3 i Catalunya Ràdio en defensa de la llengua catalana, un dels factors essencials de la seva existència. És veritat, però la radiografia acurada de l’audiència d’aquests dos mitjans ens mostra, més en el cas de la televisió que en el de la ràdio, que segueix sense penetrar entre importants capes de la població, especialment metropolitana, i que no són un mitjans de referència entre les generacions més joves, a qui correspon la continuïtat lingüística del català.

¿No hi ha res a fer? Sí, però no sobre unes bases que ja no donen més de sí. El futur de la ràdio i de la televisió públiques catalanes no passa ni per la resistència identitària ni per deixar les coses tal com estan ara. Convé ser agosarats, obrir-se i sortir a camp obert, delimitar les funcions del que realment es considera servei públic, comparar costos amb resultats i admetre que la construcció del anomenat espai comunicacional català no es pot fer sota un prisma de quasi monopoli, com ara, sinó que hi han de participar molts més actors. No tenim l’exemple de la premsa i de la ràdio. ¿Què volem més?
(http://www.joanbarrera.com/)

¿Hay que cerrar las televisiones autonómicas?

Jose Sanclemente

Se ha reabierto el debate por parte de las televisiones privadas sobre el tremendo coste que tienen las televisiones públicas autonómicas en nuestro país (más de 700 millones de pérdidas en 2010). El debate viene acompañado de propuesta: Que cierren la mayoría de canales autonómicos y que emitan programación centralizada, y doblada en las comunidades bilingües, desde una sola plataforma que bien podría ser la de TVE. El estudio que da origen a la propuesta viene de la mano de la consultora Deloitte que se ha especializado en las empresas informativas y nos viene sugiriendo, tanto desde la AEDE (Asociación Española de Editores de Prensa Diaria) , como desde UTECA (las teles privadas), cuáles son las tendencias de mercado de las empresas informativas y su entorno.
Es cierto que es una locura que 13 operadores autonómicos emitan hasta 28 canales y que sólo tres de ellos (TV3, Canal Sur y Telemadrid) tengan un 13,5% de audiencia en su conjunto, mientras el resto , entre todos ellos, no llegen al 1,6%. Como hemos visto, el troceamiento de la audiencia en los operadores privados les está llevando a cerrarlos o a alquilarlos. En el caso de los públicos no creo que los políticos estén por la labor. En lo público no prima la rentabilidad y, la mayoría de las veces , ni siquiera la eficiencia.
Hay un buen caldo de cultivo para que las teles privadas lancen la propuesta de un solo canal estatal con desconexiones y producciones compartidas: Las autonomías han de recortar el gasto y lo están haciendo retocando cosas tan sensibles como la sanidad o la educación. Está resultando más fácil cerrar quirófanos que platós televisivos y , sin embargo, debería ser más difícil de vendérselo al ciudadano.
¿Pero qué hay detrás de todo esto?. Especulemos:
Si las teles autonómicas cierran para convertirse en un ente único con desconexiones, ¿las privadas se repartirían el botín de la publicidad de éstas? Si lo que se quiere es "ponerle a huevo" a los políticos que inicien un proceso de privatización que acabaría en las manos de los operadores actuales (Tele 5 y su fusionada y Antena 3 y su otra fusionada) ¿No acabarán los dos grandes operadores por hacer desaparecer del mercado las decenas de canales públicos ineficientes que, por gracia de Zapatero, nos han sido dados a los ciudadanos?
Y no entro en lo que ello significaría de pérdidas de puestos de trabajo y de precariedad de éste por la consabida externalización de servicios, a bajo coste, que practican los dos grandes monopolizadores privados de la audiencia.
Y tampoco entro en lo que significaría en algunas comunidades perder autonomía y hasta cohesión social que algunos operadores aportan como servicio público diferenciado y pegado a la realidad del ciudadano.
Creo que esto pinta más bien hacia un modelo mixto. Las cosas mixtas se llevan ahora. No hay que cerrar todo pero sí algo, no hay que darle todo a las privadas pero sí algo, no hay que externalizar todo pero sí algo, no hay que privatizarlo todo pero sí algo. Que esto venga de las privadas con un estudio adhoc de Deloitte suena a que ya se ha puesto una pica en Flandes para que el nuevo Gobierno se agarre a ella.
Lo malo de todo esto es que seguirán ganando la partida publicitaria y de audiencia las televisiones en detrimento de la prensa diaria que no se ha planteado, por ahora, hacer un sólo periódico para toda España con desconexiones regionales : Total todos cuentan lo mismo, ¿o no? !Qué barbaridad!

Qué barbaridad!
(http://sanclementejose.blogspot.com)

És el model de TV pública

Joan Barrera
Si algú pensa que la decisió del consell d’administració de RTVE de fer marxa enrere en la possibilitat d’accedir al contingut dels informatius abans de l’emissió és una victòria que vagi canviant d’opinió. Els consellers que van votar a favor, els que es van abstenir i els partits que els donen suport han fet una retirada tàctica perquè ningú vol passar com un censor dos mesos abans de les eleccions. Però la voluntat intervencionista d’aquestes forces polítiques hi és i, de moment, res fa pensar que desaparegui.

Està bé que els professionals de RTVE i els periodistes ens manifestem en contra, però el problema subsistirà mentre no es canviï el model de ràdio i televisió pública a Espanya,i a Catalunya també, on prima el repartiment de cadires entre els partits per sobre de la voluntat de mantenir uns mitjans públics independents, amb voluntat de servei públic i que siguin punta de llança de les innovacions que es produeixen en el sector de les telecomunicacions. Per això sí que val la pena destinar els diners dels contribuents i no per mantenir privilegis i quotes de poder, com passa ara.

Sincerament, crec que per moltes expressions de sorpresa i declaracions de bones intencions no hi ha voluntat d’esmena. I no n’hi ha perquè al final tots, exceptuant comptadíssimes excepcions, sobretot entre els professionals que no tenen un lloc de treball vitalici, s’acaben acostumant a aquesta forma de funcionar, que de vegades s’expressa matusserament i d’altres de forma més sibil.lina.

Ja està bé la defensa d’uns mitjans públics, però reconec que cada vegada és més difícil trobar arguments per contrarestar les opinions d’aquells que darrera d’un discurs que parla de pluralisme, independència i servei públic només hi veuen privilegis polítics i professionals tranquil.lament acomodats al anar i venir de les onades (polítiques).
(http://www.joanbarrera.com)

Torna la censura

Joan Barrera

Li diuen supervisió però és censura. Com si fos una decisió merament tècnica, un simple gest de cortesia, el consell d’administració de RTVE ha autoritzat als seus membres a accedir al sistema d’edició de notícies de la cadena pública, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. La proposta impulsada per una consellera del PP ha comptat amb el suport dels representants d’aquest partit i el de CiU, mentre que els del PSOE, ERC i CCOO, en una pirueta pròpia de professionals de la política, s’han abstingut.

Tenir la possibilitat d’accedir al sistema d’edició de notícies per part d’aquells que no són responsables d’elaborar-les no és una qüestió menor, ja que permet un control previ de la informació, a més de propiciar l’autocensura entre els professionals que temen ser espiats. Es trenca la regle d’or del respecte professional i qui en surt perjudicada és la llibertat d’informació. Ja hi tornem a ser, com en les darreres etapes del franquisme.

La tensió i la desconfiança entre polítics i periodistes és consubstancial a la funció d’informar. Però en les societats modernes i amb pedigrí més democràtic existeix una regle d’or que blinda la feina dels periodistes com a part essencial de la salut democràtica. I en cas de conflicte, els jutges tenen la darrera paraula.

A l’Estat espanyol, incloent les autonomies, hi ha qui encara no ha après la lliçó. I la prova són les diferents lleis que regulen els mitjans públics de radiotelevisió, amb consells d’administració en els que la fidelitat política passa per sobre de la qualificació professional . En la pràctica, són organismes que acaben sent corretges de transmissió dels partits polítics, que es reparteixen les cadires d’acord amb la representació parlamentària.

Ben mirat, no hauria de sorprendre el pas que ha donat el consell d’administració de RTVE, així com la inoperància de la que fa gala la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, encarregada de vetllat per TV-3 i Catalunya Ràdio. Tant en un cas com en un altre responen a una lògica molt determinada: partidització i control. Abonen la tesi de que són òrgans governamentals, cada vegada més allunyats de la funció de servei públic, per molta retòrica que s’hi aboqui.

¿Què passaria si es suprimissin, o quedessin com un apèndix testimonial en el magma de la societat de la informació? ¿Acabaríem descobrint que no són imprescindibles ni per la llibertat d’informació, ni per el pluralisme ni per la salut democràtica del país? És un suggeriment sobre el que convindria reflexionar seriosament.

Decálogo de Periodismo Real Ya

Via Periodismo Real, publicado en mayo pasado:
-No a los contratos basura.
-No a los despidos masivos.
-No a los becarios de 35 años.
-No a los políticos empotrados en los medios.
-No al periodismo multitatarea a dos duros.
-Copiar, pegar y revender es delito.
-No a las prejubilaciones, necesitamos maestros.
-La información no es espectáculo y los informativos no son un circo.
-No a la extinción del servicio de corresponsalías y enviados especiales.
-Servicio público y sentido de la responsabilidad.
(http://www.periodismoreal.com/p/manifiesto-periodismoreal.html)

Disparar contra el missatger...

Joan Brunet i Mauri
Fa uns mesos, la defensora del lector d’El País publicava una de les seves habituals peces dominicals, que manllevant un títol literari d’actualitat, titulava Políticos que no aman a los periodistas. Amb la peça, Milagros Pérez Oliva feia un repàs a l’estat de les relacions que es donaven entre polítics i periodistes. Al marge del factor oportunitat –que era i que continua essent evident— la defensora del lector assegurava que en els darrers temps les relacions entre polítics i periodistes havien passat de ser “tenses, però respectuoses” a un estadi en el qual cada cop hi havia més polítics que menystenien a periodistes. Afegia que amb això no es feia més que vulnerar els principis més elementals de respecte envers la tasca d’uns professionals –els periodistes— que es basa en el dret a preguntar i a obtenir respostes… i en què les preguntes no són mai indiscretes i, per contra, sí que ho poden ser les respostes. D’altra banda, la defensora del lector no establia en el seu comentari cap línia de separació entre periodistes que treballen en mitjans de titularitat pública i els que ho fan en mitjans privats. Un matís molt important aquest pel fet que mentre les empreses titulars de mitjans de comunicació privats es regeixen per una indubtable voluntat de servei públic, també ho fan en la defensa dels legítims interessos de les seves respectives propietats que, al cap i a la fi, per això mantenen aquests mitjans. Per contra, els mitjans de comunicació de titularitat pública, a més que han de complir amb la seva missió principal de servei a la ciutadania, tenen el deure de promoure i de fomentar el pluralisme i els valors de la democràcia. I contra el què passa amb els privats, l’actuació dels mitjans públics està sotmesa al control dels òrgans de representació ciutadana que en cada cas s’han establert.
Arribats a aquest punt, bo és assenyalar que les discrepàncies que es donen entre partits polítics i línies editorials dels mitjans de comunicació (públics o privats), no s’haurien de resoldre mai per la via de carregar contra els missatgers; és a dir qüestionar la professionalitat de les persones que en ells hi treballen. D’aquí que a vegades, per allò de la proximitat, sigui més fàcil “posar-se” amb el periodista que no pas amb el mitjà. A periodistes i a polítics els uneixen algunes coses com, per exemple, el compartir molts moments de les “seves vides”. Segurament per això, els periodistes poden veure’s sotmesos a voltes a pressions, a vegades molt subtils, que no faciliten la seva tasca. I és que encara hi ha qui confon informació amb propaganda política i mitjans de comunicació en altaveus obligats dels missatges propis emesos en rodes informatives.  
Quelcom d’això ha acabat passant després de l’entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, fa deu dies. Una entrevista que ha desencadenat un fals debat entorn la procedència o no de les preguntes que Terribas va formular al president i de l’estil utilitzat per formular-les. Un estil personal que, dit sigui de passada, Terribas ha utilitzat des de sempre. A partir d’aquestes circumstàncies els exabruptes adreçats a Terribas que desqualifiquen als que els han escrit i no pas ella.
Des de l’àmbit de la política hi ha tendència a jutjar la tasca dels periodistes més que no pas la pròpia. No descarto que també passi a l’inrevés. Sigui com sigui, en cap cas això pot servir d’excusa que justifiqui errar en la crítica. Són els mitjans i no pas els periodistes, els que imposen les seves línies editorials. I si no agrada allò que els mitjans diuen o escriuen, sempre hi ha la possibilitat d’utilitzar vies de comunicació més directes per establir contacte  àgil i fluït amb la ciutadania i, en definitiva, amb els electors als quals es vol arribar.  
(Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de març de 2010)
(http://blogs.cperc.net/jbrunet)