Un nou retard per a la Casa de la Premsa?

Gil Toll

El mes de març del 1931 es feia públic un comunicat de les organitzacions de periodistes del moment protestant per l’incompliment del compromís de cedir a la professió l’edifici que s’havia construït com a centre de premsa de l’Exposició Internacional de 1929. La protesta va quedar ofegada pel tsunami de la Segona República i l’Ajuntament de Barcelona d’aleshores va dedicar a oficines l’edifici mentre en Joaquim Ventalló no aconseguia desembussar el tema a la comissió de cultura que presidia a la Casa Gran.

Acte reivindicatiu de membres
de l'associació Casa de la Premsa.

Noranta anys més tard ens trobem en un punt semblant i ens hauríem de prendre el tema seriosament. L’actual govern municipal ha donat a entendre al diari 'Ara' que pretén deixar pel proper mandat les obres de rehabilitació de l’edifici, quan tots els partits es van comprometre en campanya electoral a enllestir la rehabilitació l’any 2027 a tot estirar. Són uns terminis raonables per fer el projecte executiu, licitar les obres i executar-les. Arribar al centenari de l’Exposició amb l’equipament en marxa és molt important per contribuir amb el nostre punt de vista a l’esdeveniment.

L’associació Casa de la Premsa aplega set organitzacions de periodistes i una dotzena d’entitats veïnals del Poble-sec. Junts hem definit un projecte d’equipament veïnal similar a un centre cívic en el que es portin endavant activitats per la ciutadania i que tingui una línia d’especialitat en el consum crític de la comunicació. Volem que l’edifici es converteixi en referència de les iniciatives que ja treballen per fer que la ciutadania distingeixi les notícies falses de les vertaderes i, sobre tot, valori el bon periodisme i tota la cultura que beu d'aquest món. Els detalls de l'avantprojecte els podeu consultar a http://www.casadelapremsa.com.

La Casa de la Premsa acull activitats regulars a l'estança habilitada que tenim a la planta baixa i que pot acollir mig centenar de persones. Allà hem fet tertúlies amb Lluís Permanyer, Meritxell M. Pauné, Rosa M. Molló o Josep Carles Rius. També hem parlat d'història del Poble-sec amb el Cerhisec i l'investigador Jaume Mas. Podeu veure les tertúlies al nostre canal de youtube https://www.youtube.com/@casadelapremsa929. També hem editat el 'Diari de Montjuïc' en tres ocasions per promoure l'esdeveniment 'Viu Montjuïc'. Hem demostrat iniciativa i engegat activitats d'interès en un marc de provisionalitat. Amb un edifici en condicions i el finançament pertinent això podria créixer molt i donar lloc a un gran referent del necessari diàleg entre periodistes i ciutadans.

Estem demanant al govern municipal i als partits representats a l'Ajuntament que incloguin la rehabilitació de la Casa de la Premsa al Programa d'Inversions Municipals de 2023-2027. Les properes setmanes poden ser decisives i necessitem tots els suports, ens ajudeu?

Sorolla, l’excel·lència en visió panoràmica

Enric Sala

La mort de José Antonio Sorolla (La Fresneda, 1950 – Barcelona, 2024) és també, d’alguna manera, la certificació de la mort de la millor època que ha viscut la premsa escrita en el nostre entorn. El Soro, com tants d’altres de la seva generació i de les immediatament posteriors, va viure en primera persona des de dins dels diaris, a partir de la Transició, la normalització, la dignificació i el prestigi del periodisme, avui, lamentablement, en hores baixes. En el seu cas, però, ho va fer des d’una posició central, capital, tot i que exercida per voluntat pròpia amb discreció. Possiblement degut a la seva timidesa, el José Antonio defugia el protagonisme, però tenia una capacitat enorme

José Antonio Sorolla, en una imatge d'arxiu.

per organitzar una redacció, controlar els fluxes informatius, jerarquitzar les notícies i explicar negre sobre blanc la realitat.

Ho va fer durant dècades a 'El Periódico de Catalunya' i 'El País', els dos grans mitjans on va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional. I en tots dos casos, essent el millor segon possible d’un altre referent del periodisme català, Antonio Franco. Molt diferents de caràcter i tarannà, Franco --expansiu i magmàtic-- va veure de seguida que Sorolla --reflexiu i ponderat-- era el complement perfecte per pilotar un diari. Així s’explica que fessin un tàndem formidable a la cúpula d’'El Periódico' durant 17 anys, probablement els millors de la seva existència, camí ja del mig segle.

Ras i curt: Franco, que era un periodista excepcional, no hauria triomfat com ho va fer si no hagués tingut al costat al Soro, un professional majúscul i d’una lleialtat total. En la gestió del dia a dia a la redacció, el José Antonio era la pedra angular. Dotat d’una capacitat panoràmica per copsar les situacions i prendre decisions, la seva empremta es notava en tot: des de corregir una dada menor en un text fins a dirigir les situacions de crisi en que s’havia de modificar mig diari degut, posem per cas, a un atemptat al capvespre. Tot això, sense deixar de ser brillant en la titulació, per exemple. Bona part de les portades monogràfiques del diari en les grans ocasions duien el seu segell personal.

El Soro tenia una virtut indispensable per ser bon periodista: ser curiós. I n’era molt. Tothom que havia treballat amb ell recorda la imatge d’entrar al seu despatx --era un cap molt accesible-- i veure’l llegint una pila de diaris i revistes d’aquí i d’arreu. No se li escapava res, i això li permetia tenir moltes claus de l’actualitat. La combinació d’aquesta faceta amb la seva excel.lent capacitat d’anàlisi i el seu indeclinable cartesianisme es traduia en un professional molt valuós per infreqüent.

Si Franco no hagués tingut Sorolla al costat, no hauria arribat on va arribar. Però sobretot no ho haurien fet molts dels qui varen estar a les ordres del José Antonio i d’ell varen aprendre coses fonamentals de l’ofici, com el rigor, la claredat expositiva, la precisió de les dades i la correcta edició dels textos, elements que signifiquen --ahir, peró no tant avui, per desgràcia-- respecte pel lector. Són molts els professionals que es varen consolidar com a periodistes després de tenir l’oportunitat del mestratge del Soro, i no pocs els que li deuen directament el primer lloc de treball que varen tenir.

No ens en queden gaires com ell. Els que vàrem tenir la sort de compartir-hi feina i amistat el trobarem a faltar.

Joan Guerrero, la fotografia amb sabor a poesia

Pepe Encinas

Un diari és una fàbrica de notícies. Els que hem treballat en un rotatiu estem acostumats a destacar notícies per als nostres lectors. Notícies bones i notícies dolentes, terribles. Aquest 3 d’abril, la mort de Joan Guerrero, als 84 anys, ens desgarra.

Per la manera de captar les seves fotografies, els companys li vam

Joan Guerrero i la seva filla Laura, el 2014. (Foto: P. Encinas)

començar a dir el poeta, perquè a més de les seves imatges, ens recitava amb la seva veu, a manera de peu de foto, una estrofa o poesia sencera dels seus poetes preferits: Miguel Hernández o Antonio Machado. Després, tan coetanis com generacions joves, li vam començar a dir mestre. Però mestres com els de la República, aquells mestres compromesos destinats a pobles remots que sabien motivar els seus alumnes per treure el màxim de les seves capacitats. Potser la seva proximitat seria comparada amb un altre gran fotògraf com Francesc Català-Roca.

De jove sempre el va fascinar el cinema, el neorealisme italià de Visconti, De Sica, Rossellini… I utilitzava els seus ulls per a fer les seves pròpies pel·lícules. Es va fabricar amb una capsa de llumins la seva petita càmera de cinema. El que passava pel quadre era el que emmagatzemava en el seu disc dur del cervell. Amb esforç es va comprar una càmera de pas universal, una Vitoret Voigtlander. Amb ella va començar a retratar el seu poble, Tarifa. “Retrat en blanc i negre, ho veig més directe al sentiment, no et distreu d’una mirada o d’una llàgrima”, deia Joan. Però li va durar poc. El seu germà gran va decidir venir a treballar a Barcelona i la seva mare, angoixada, li va dir que l’acompanyés, que no anés sol i Joan va haver de vendre’s la seva estimada càmera per poder comprar el bitllet per al 'Sevillà'.

Van treballar en diverses obres: rases per al Metro, en una fàbrica de fustes, en una foneria, a prop del cementiri de Poblenou. “A l’hora de dinar anàvem amb les fiambreres al cementiri i allà, entre les tombes, fèiem reunions clandestines. Comissions Obreres acabava de néixer i volíem un món millor”.

El franquisme reprimia els treballadors, els barris estaven degradats, era l’època que el compromís social t’obligava a estar en la clandestinitat. Mentre treballava en els tallers de les rotatives d’'El Correo Catalán' ja simultaniejava la fotografia i va començar a publicar en la revista 'Grama', de Santa Coloma de Gramenet.

Sempre he pensat que Guerrero ha estat un fotògraf local, però la seva mirada sap trobar les imatges com si arribés a un lloc en el qual no havia estat mai i queda seduït pel que descobreix. Moltes vegades ens passa que veiem cada dia en el mateix lloc un objecte, una persona, i no li donem importància. Perquè forma part ja de la nostra cultura visual quotidiana i l’acceptem. Fins que un dia desapareix i llavors ens adonem que hem passat indiferents davant una persona --un sensesostre, per exemple-- i només hem notat la seva absència, però no la seva presència. Joan sabia abstraure’s i retratar amb ulls d’un acabat d’arribar aquella imatge tendra, invisible per a nosaltres.

Un pardal al Liceu

Sensible com pocs, una vegada em va contar una anècdota que reflecteix els seus sentiments, Treballava per al diari 'El País' que estava ubicat a la Zona Franca i acabava de ploure. Li van encarregar unes fotografies de l’estrena d’una òpera al Liceu. (En aquella època no hi havia un assaig general amb vestuari, sinó que es permetia als principals diaris fer fotos durant l’obra). Joan anava amb la seva 'motito' i en un semàfor del Passeig de la Zona Franca va veure al costat d’una bassa a un pobre pardal xop, gelat de fred. Va pensar “Aquest ocellet no dura ni un minut”, així que el va recollir i se’l va posar al pit i va tancar la seva jaqueta. Va arribar al Liceu i va entrar per fer les fotografies. A la platea feia calor i Joan va obrir la jaqueta sense recordar-se de l’ocellet… “Jo estava fent les fotos mentre a l’escenari cantava una ‘prima donna’, I es veu que amb la calor l’ocellet havia ‘revifat’ i va sortir volant directe cap a l’escenari. Per sort, hi havia un feix de llum cenital enfocant a la cantant i l’ocellet va pujar cap amunt, com l’Esperit Sant…” I tu què vas fer, li vaig preguntar. “Jo? Res! Vaig fer unes fotos més i vaig sortir corrents”.

Una de les imatges captades per Joan Guerrero.

En la meva època com a cap de fotografia a 'El Periódico de Catalunya', Joan Guerrero era col·laborador. Sempre portava notícies socials de Barcelona i de la seva estimada Santa Coloma. Malgrat que les nostres limitacions pressupostàries em forçaven a pagar-li poc per les seves fotos, ell mai no es queixava. En lloc d’això, amb un somriure a la cara, acceptava els modestos honoraris. En algunes ocasions tractava de compensar els baixos preus amb paquets de pel·lícula TRi-X, conscient de la seva devoció per la fotografia en blanc i negre. Guerrero sempre responia amb un gest d’agraïment i la promesa de futures col·laboracions. En una ocasió, ja havent establert aquesta rutina de troc, em va dir: “Pepe, no em donis més Tri-X, que no em dóna temps a gastar-los i no em caben a la nevera! Mari Carmen protesta perquè no té espai per guardar el menjar. Paga’m mil pessetes més per les fotos!” Amb Mari Carmen, la seva companya de vida, va tenir dos fills: Ernesto, que va morir amb vint anys, i Laura, una fotògrafa que ha heretat la seva sensibilitat fotogràfica.

“Gràcies a la fotografia que m’ha donat tant”

Sempre actiu i solidari, va començar a recopilar fotos i ensenyar-les a diferents personatges de la cultura i la política amb la petició que escrivissin unes notes sobre la seva imatge. Així van sorgir diversos llibres com 'Imatge i Paraula', 'Els ulls i la paraula' o 'Casaldàliga' amb poemes del propi Pere Casaldàliga il·lustrant les fotografies de Joan Guerrero.

Els seus viatges solidaris per Llatinoamèrica van fer que recalés en un poblet i mentre conversava amb un capellà, en veure que Joan era fotògraf li va portar a la sagristia i de damunt d’un armari va treure unes fotos polsegoses. El sacerdot –Gabicho, es deia- li va dir: “Mira, també va passar un fotògraf i em va deixar aquestes fotos”. No m’ho podia creure, em vaig quedar estupefacte, explicava Guerrero: eren de Sebastião Salgado! D’aquí va sortir la nostra amistat comuna amb Gabicho i Salgado.

“Ara, després de la pandèmia, he tornat a recórrer els carrers de Santa Coloma amb la càmera atenta. També estic fent vídeo i busco pacientment el moment precís, com el mestre Cartier-Bresson, un dels meus referents. Tinc les meves limitacions, però és on em fa il·lusió fer les fotografies: a la meva Santa Coloma”, deia fa un temps.

“Sempre he estat un tipus amb sort --deia Joan Guerrero--, encara que la meva infantesa va ser molt dura. Tanmateix, vaig anar aprenent i avui em sento tan satisfet… Sense la gent, el paisatge, l’amistat, el cinema o la música les meves fotos no tindrien cap raó de ser”. També li agradava evocar una cançó de Violeta Parra per fer balanç de la seva trajectòria: “‘Gràcies a la vida, que m’ha donat tant’, deia Violeta Parra, i jo puc dir ‘Gràcies a la fotografia, que m’ha donat tant’. Què més vull!”

Article publicat originalment a Catalunya Plural.

Ep, ja tenim un any i creixem amb el vent de cua

Xavier Campreciós*

Catalunya Metropolitana va néixer el 21 de març del 2023 i amb aquest article volem bufar l’espelma del primer any d’aquest diari de diaris sorgit de la cooperació de disset capçaleres de deu ciutats de la conurbació barcelonina fetes sense ànim de lucre, des del periodisme local, independent i ciutadà, amb pocs mitjans i bastant voluntariat.

I si ja és bona noticia celebrar el primer aniversari mantenint la mínima velocitat de creuer de publicar cinc articles a la setmana el millor és que la feina feta avala l’encert de la idea i la de la fórmula: consolidem una comunitat en xarxa, la del Cat Met, que reflecteix la realitat polièdrica de la metròpoli de manera més nítida que els mitjans de la gran urbs quan fan un cop d’ull al pati del darrera. No menys ressenyable es que cada diari manté la seva idiosincràsia i línia editorial sense cap rèmora afegida al marge dels avatars existencials de cada capçalera.

I per què creiem que cap poder local anirà enlloc per sí sol i que cal construir amb el consens de tothom la regió dels cinc milions d’habitants amb la màxima cohesió possible per no ser irrellevants, donem veu a les entitats acadèmiques que estudien i documenten la metròpoli i cerquen el consens de societat civil, onegés, entitats, sindicats, patronals, universitats, partits, institucions i governs.

A més d’ocupar-se de la molta vida que hi ha més enllà de la frontera administrativa de la gran ciutat i de posar-la en relleu, la petita premsa de proximitat te, paradoxalment, el vent de cua en aquest mon digital sobresaturat de propaganda de tota mena i de notícies –fundades i infundades, veraces, enganyoses o directament falses– pel creixent interès ciutadà de saber què passa al seu poble.

Afegiu-hi a tot això que el Catalunya Metropolitana va néixer de dos trobades de desconeguts. No era una cita a cegues, però no ens coneixíem. A les portes de l’estiu del 2022, Josep Carles Rius va preguntar-me si sabia de premsa local del Baix Llobregat interessada en col·laborar amb la Fundació Periodisme Plural que ell pilotava. Comprovat que mai s’havia organitzat una trobada en aquella comarca –poblada però amb un pobre veïnatge, fruit de la frontera del riu i l’aclaparadora relació directe de cada municipi amb la capital– i feta la cerca, vàrem concertar-nos amb als responsables de la premsa local sense ànim de lucre ni lligams amb ajuntaments, partits o empreses que afrontaven dempeus l’incert trànsit al món digital.

A la primera reunió, celebrada el 27 d’octubre del 2022  a l'Ateneu Santfeliuenc (foto superior) set publicacions del Baix Llobregat i dos de L’Hospitalet tenien sobre la taula la proposta d'en Rius i dels diaris de las seva fundació –els digitals Catalunya Plural, Diari de l’Educació, Diari de la Sanitat i Diari del Treball, els quatre que es fan a Barcelona–, d'implicar-se en un banc de documents col·lectiu.

En la segona reunió, el 25 de gener del 2023, al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (foto inferior) la proposta havia millorat i feia patxoca, era més col·laborativa i prometia eficiència a les xarxes: s’havia trobat la manera de fer en una web d’un diari de diaris digital que cada dia publiqués un tema i que exposés i vehiculés totes les notícies d’apertura que anaven apareixent en les webs de tots i cadascun dels mitjans locals.

La tercera cita, el 27 de febrer, a la seu de la fundació, a Barcelona, va servir que constituir el consell editorial fundacional del Cat Met, que aplega a tots i cada un dels mitjans i havia crescut en integrants: als nou diaris del Baix i L’Hospitalet s’hi van afegir en aquella cita dos del Barcelonès nord i altres dos del Vallès. Enllestida la web, el 21 de març del 2023 la nova capçalera començava a rodar per les xarxes amb una inèdita experiència periodística de cooperació destinada a enfortir als seus disset integrants.

A banda de les quatre capçaleres ja citades de la capital, els diaris concernits son elBaix.cat, el Cugatenc, Delta Llobregat, Districte 7, Fet a Sant Feliu, L’independent de Badalona, InfoGrama, l’Estaca, Malarrassa, Sant Boi Diari, Viu Molins de Rei, La Vall de Verç i Collbató Avui. Podem ser més en el futur, segur. Entre altres coses perquè hi ha més vida a la conurbació barcelonina i perquè mantenim la il·lusió que permet l’ofici de periodista, sabent que mai serem un 'The New York Times', però sabent també que som la premsa local feta a la metròpoli. Ni més ni menys.

En memòria del pratenc Josep Maria Canalies, cofundador, que ens ha deixat.

*Xavier Campreciós és el coordinador de Catalunya Metropolitana.

Anna Pérez Pagès, periodisme fet amb amor i entrega

Francesc Triola

He llegit com betevé descrivia l’Anna Pérez Pagès, la companya periodista que ens acaba de deixar. Era “una professional extraordinària, un referent del periodisme cultural i, sobretot, una companya intensament generosa d’esperit i de tracte”, segons betevé. Ho subscric. I hi afegiria que vivia la professió amb entusiasme i la practicava amb moltes ganes i unes dosis considerables d’amor.

Aquestes virtuts les vam descobrir tant bon punt ens va arribar a

Anna Pérez Pagès, en una imatge d'arxiu.

COM Ràdio procedent de Ràdio Gràcia. A la casa radiofònica que vaig dirigir va col·laborar i es va responsabilitzar de diversos programes. “Lo” seu era la cultura, en totes les seves dimensions, la cultura que representaven els artistes i autors coneguts i consolidats i les iniciatives de base més valentes i originals. Les seves il.lusions acústiques precedien el programa solidàri que feiem amb el company Siscu Baiges. A Joan Barril no se li va escapar la seva vàlua professional i personal i se la va endur a betevé, on va començar fent el programa 'Qwerty' i allí va desenvolupar gran part de la carrera que un càncer acaba de tallar. Una de les seves últimes aparicions a la pantalla de la televisió barcelonina va ser en un programa especial de Sant Jordi, ara farà just un any.

Anna Pérez Pagès és la demostració que la ràdio i els mitjans locals són una molt bona plataforma per fer un bon periodisme i un servei als ciutadans. Va col·laborar amb Catalunya Ràdio, TV3, RAC1, Ràdio 4 o 'El Periódico de Catalunya'. Va dirigir tallers de comunicació cultural a la Universitat Pompeu Fabra i a la Biennal de Venècia. Va presentar tota mena d’actes amb la cultura de rerefons al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya.

Va fer moltes coses i n’hi quedaven moltes per fer. El periodisme i la cultura estem orfes i tristos avui. Ens hem quedat sense aquella noia que amb molta empenta i una rialla permanent al rostre va entrar un bon dia a la COM al vell edifici de la Gran Via, disposada a “donar-ho tot” per una professió que ha dignificat amb la seva aportació i entrega.

"Pongamos que hablo de Miguel Ángel Rodríguez"

Siscu Baiges

Fa uns dies vaig escriure un article on comparava la situació del periodisme a Catalunya y a Madrid. Ho feia en relació a l’actitud que van adoptar alguns mitjans de dretes de la capital espanyola quan es van sumar a la mentida intolerable del Govern del Partit Popular que va pretendre que els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid que van causar 192 morts i uns 2.000 ferits els havia comès ETA. Recordava en aquell article que aquí, a Catalunya, ens hem acostumat a les mentides i manipulacions dels mitjans públics dependents de la Generalitat i dels mitjans privats que reben quantitats exorbitants del govern català en concepte d’ajuts o publicitat institucional perquè donin suport a la causa independentista.

Després de tants anys veient tertúlies a TV3 amb una aclaparadora

Miguel Ángel Rodríguez i José María Aznar el 1996.

majoria de participants independentistes o suportant programes sectaris com 'Està passant' tots els vespres i 'Més324' a les nits ja no ens sorprèn res. La cirereta del pastís la va posar Mònica Terribas a Catalunya Ràdio saludant als catalans com a ciutadans de la República després de l’1 d’octubre de 2017. D’això fa quasi set anys. En fi, que tenim això i ja forma part de la nostra quotidianitat. Algun dia tornaran els bons temps pel periodisme a Catalunya. En qualsevol cas, mai hem viscut un cas tant execrable com el de la conxorxa PP-'El Mundo'-COPE-Telemadrid i algun altre per mentir i manipular la informació sobre una acció que havia deixat tants morts i ferits als trens madrilenys.

I mai no hem viscut un episodi com el cap de gabinet d’un president de la comunitat autònoma enviant un whatsapp a una periodista d’eldiario.es dient-li: “Us triturarem. Haureu de tancar. Idiotes. Que us bombin”. “És una amenaça?”, li va demanar la periodista. “És un anunci”, va respondre el càrrec polític. Aquest càrrec és Miguel Ángel Rodríguez, que va ser també secretari d’Estat de Comunicacions i portaveu del Govern de José María Aznar entre els anys 1996 i 1998. Col·laborador de la FAES, 'think tank' del PP, hi ha fet vídeos. Un d’ells és “Tras la masacre”, sobre els atemptats del 2004. Ja us podeu imaginar per on va aquest vídeo. Entre els seus mèrits per arribar a cap del gabinet d’Isabel Díaz Ayuso hi ha l’impuls de la campanya contra el doctor Luis Montes, anestesista i coordinador d’urgències de l’Hospital Severo Ochoa, a Leganés, perquè defensava l’eutanàsia. L’abril del 2011 al van condemnar a indemnitzar Montes amb 30.000 euros per “injúries greus”.

Així les gasta la dreta a Madrid! La Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya i l’Associació de la Premsa de Madrid no van retreure la seva actitud als periodistes que van escampar les falsedats dels atemptats del 2004. Ara han demanat que Miguel Ángel Rodríguez dimiteixi. Potser haurien pogut anar més enllà però pitjor va ser el silenci d’aleshores.

He treballat a mitjans de comunicació que els representants de la dreta i l’independentisme fanàtic han intentat triturar. Ho han fet i ho fan negant subvencions i publicitat institucional. Mai ens han enviat un whatsapp tant explícit com el de Rodríguez. De ganes no els han faltat, però han mantingut les formes. Tinc gravat a la memòria el dia que l’aleshores conseller Macià Alavedra, a qui repartíem força estopa al 'Diari de Barcelona', se’m va acostar al Parlament i em va dir: “A vostè què li passa, Baiges, que va mal follat?”.

En aquella època no existien els whatsapps.

No queremos la guerra; pero algunos medios, sí

Dardo Gómez

El pasado 17 de enero el 'Bild' alemán difundía que había tenido acceso a un plan secreto del Gobierno de su país, para afrontar una posible agresión rusa contra la OTAN. Según el artículo, sus fuerzas se estarían preparando para una posible y próxima guerra total europea ante el amenazante despliegue de las tropas rusas en Bielorrusia. Esto se difundió por varios medios europeos, aunque no había pruebas de esos supuestos documentos filtrados, los mismos medios que durante años habían tildado a ese diario, el ex 'Bild-Zeitung', de “amarillo”. El diario alemán, pese a su larga falta de ética informativa, tiene la mayor tirada diaria europea y es el tercero en difusión del mundo.

El 24 de febrero se viralizó en las redes sociales que "la Comisión

Von der Leyen y Borrell, en una imagen de archivo.

Europea aseguró que se prepara para una guerra contra Rusia". Esto era a pocas horas de finalizar el plenario del Parlamento Europeo de ese día. La web desinformativa 'El Puntual 24H' difundía lo mismo a través de Twitter (actual X); la supuesta información se acompañaba con una foto en la que aparecen la presidenta de la Comisión, Ursula von der Leyen, y el jefe de la diplomacia de la Unión Europea, Josep Borrell. Además, la presidenta habría señalado que esa guerra “será inevitable. Los hombres en edad de combatir tienen que estar preparados”.

Después se sabría, gracias al verificador VEO, que esa foto tenía varios años y que Von der Leyen no había anunciado lo que se decía. En cambio, había señalado: “La amenaza de guerra puede no ser inminente, pero no imposible. No se deben exagerar los riesgos de una guerra, pero sí hay que estar preparados para afrontarlos. Y eso comienza con la urgente necesidad de reconstruir, reponer y modernizar las fuerzas armadas de los Estados miembros”

Esta web difusora de 'fake news' cuenta con más de 72.000 seguidores en X, y aunque su trabajo a favor de la mentira está comprobado por todos los verificadores, habremos de comprobar que su mensaje sólo es la avanzadilla probélica de una campaña en la cual ya se han alistado varios medios tradicionales de los mal llamados “serios”.

Un mes antes del bulo de 'El Puntual 24H', distintos medios difundieron que varios militares europeos adelantaban su opinión “profesional” de que la guerra está a la vuelta de la esquina, aunque no se sabe si esas opiniones venían avalada por datos o por deseos.

El general de británico Patrick Sanders, durante su intervención en un salón de Vehículos Blindados de Londres, aprovechó para pedir a las autoridades de Reino Unido que “movilicen a la nación”, y aunque dijo que no apoya volver al servicio militar obligatorio subrayó la necesidad de que se produzca un “cambio” en la mentalidad de la población británica.

Por otros medios, se difundió que el ministro de Defensa de Alemania, Boris Pistorius, consideraba posible un ataque de Rusia contra la OTAN en unos “cinco a ocho años”, y que era importante estar preparado para ello. Otra voz, la de Rob Bauer, alto funcionario de la OTAN y almirante de Países Bajos, alertaba de algo similar y advertía de que vivimos “el mundo más peligroso en décadas” y exigió una “transformación bélica” de la OTAN.

Curiosamente, nadie mencionó a los pacifistas que rebatían esas opiniones.

Esto huele a campaña orquestada

En la madrugada del pasado 3 de marzo desde la portada de 'El País', un gran titular nos vomitaba: “Europa se pone en pie de guerra”, y rubricaba una línea más abajo: “La UE fortalecerá su capacidad de defensa con más armamento e inversión ante la amenaza de Vladímir Putin, y lanza mensajes a la población de que un conflicto no es imposible”.

Un repaso de varios artículos de ese día nos muestran que el ardor guerrero parece aletear en los informadores del diario. Un artículo en el interior del diario, que prolonga la amenaza de la portada, señala que Europa “ha descubierto el elefante en la habitación” y que “su defensa es frágil y muy dependiente del paraguas de Washington, que, además, puede peligrar. Así que ha decidido un cambio de paradigma y pasar de una época de escasa atención a la defensa a otra en la que es prioridad. Más compra y producción de armamento, mayor inversión y coordinación. Algunos Estados miembros hablan ya incluso de volver al sistema de reservistas”.

Es decir, que los europeos incautos deben despertar de su supuesta inocencia y prepararse para hacer daño por las armas; algo a lo que da más sustento, ese mismo día, una columna titulada con mala fortuna “Estamos solos y sin excusas”. Una pobre usurpación de una frase de Jean-Paul Sartre extraída de su libro 'El existencialismo es un humanismo' donde expresa: “Estamos solos, sin excusas. Es lo que expresaré diciendo que el hombre está condenado a ser libre. Condenado, porque no se ha creado a sí mismo, y sin embargo, por otro lado, libre, porque una vez arrojado al mundo es responsable de todo lo que hace”.

La expresión del notable pensador galo está muy lejos de la vulgaridad que opinan en el diario: “Sabemos que si no enviamos tropas ni armas les estamos abandonando a su suerte. Lo dijo alguien: estamos solos, sin excusas. La campaña de “intensa labor de pedagogía política” a favor de la guerra ha empezado”.

Ese “alguien”, señora jefa de opinión, era nada menos que uno de los grandes defensores de la libertad que nunca hubiera impulsado una enseñanza de amor a la guerra.

Aunque quizá no fuera una idea original de la opinadora ya que en su editorial del mismo día el diario apoyaba la tesis de Ursula von der Leyen, que ha anunciado su idea de ahorrar en armas haciendo compras colectivas como se hizo con las vacunas contra la covid y recoge que el Banco Europeo de Inversiones se sumaba a la iniciativa. Estas propuestas, según el editorial de 'El País', de implantarse “deben ir acompañadas de una labor intensa de explicaciones y pedagogía política ante una ciudadanía europea educada durante varias generaciones, por fortuna, en escenarios de paz y que tendrá en su poder ratificar estas decisiones cuando sea llamada a las urnas”. Detrás de esta última arenga es como si se oyeran marchas militares y gritos de “¡A por ellos!” jaleando a la muerte como si fuera una gesta lúdica.

Cuando todos comemos del mismo plato

Podemos estar de acuerdo en que el principal y necesario objetivo de una empresa es obtener beneficios económicos, sin los cuales ninguna de ellas sería viable; por lo mismo también aceptamos que las grandes empresas no son proclives a aceptar su responsabilidad social ni a poner otros valores por encima de sus ganancias. Varios grupos de empresas periodísticas han proclamado que ellos tampoco entienden que deban hacer compatible ética y rentabilidad.

A muchos no nos hacía falta que lo aclararan y, por lo mismo, desde hace muchos años las organizaciones de periodistas no afiliadas a la impunidad ni a la prevaricación informativa del actual sistema mediático han apostado por que se prohíba la pertenencia cruzada de medios y empresas estratégicas. Es decir, no permitir por ley que corporaciones dedicadas a la producción de materiales o servicios vitales para la ciudadanía, y sensibles a las decisiones políticas de los países, puedan participar en los accionariados de los medios.

Lamento que nuestra legislación no haya atendido estas demandas; de haberlo hecho me hubiera evitado la tentación de relacionar esos penosos artículos y el editorial de más arriba con la figura de Joseph Oughourlian, presidente del grupo de comunicación Prisa, y del fondo de inversión Amber Capital, que es uno de los principales accionistas del conglomerado Indra.

Esta corporación, entre otras muchas ocupaciones, se dedica a producción de guerra. Actividad por la cual los ingresos de su división de defensa (“transporte y defensa” es la denominación) crecieron un 18%, hasta los 1.500 millones, de los que se felicitaba el presidente de Indra, Marc Murtra, que lo consideraba un “gran punto de partida”.

En su web puede leerse que lo hace para “contribuir a construir un mañana más seguro. Y lo hacemos creando ecosistemas en los que clientes, socios y gobiernos se unen para proteger e impulsar el futuro. Un futuro lleno de retos, amenazas y oportunidades, donde anticiparse es tan importante como saber reaccionar”. Así es como ya en 2021 anunciaba que dotaría al Ejército del Aire de los radares de defensa aérea más avanzados tras la firma de un contrato de 120 millones de euros.

Su muestrario de ofertas alberga una amplia oferta de radares para la vigilancia y defensa del espacio aéreo “frente a todo tipo de amenazas”, sistemas de ATM, comunicaciones, navegación y vigilancia por todo el mundo o sistemas de mando y control para la defensa aérea: tecnología de vanguardia para la protección y vigilancia del espacio aéreo, sensores de defensa aérea integrables con sistemas de armas para neutralizar amenazas aéreas, y aseguran que “hemos desarrollado, probado y perfeccionado productos y soluciones integradas que son escalables para cumplir con los requisitos de bases aéreas militares de cualquier alcance y magnitud”.

Todo el mundo se empeña en decir que la guerra es un buen negocio... para los que matan, claro está.

Una supuesta objetividad informativa de mierda

Quiero suponer que toda esta información guerrera es fiable y que quienes la transmiten lo hacen de buena fe, que no desconfían de las intenciones ni de los intereses de las fuentes y que lo hacen confiados en la, para ellos, necesaria objetividad que debe albergar en la profesionalidad. Es decir, que prefiero pensar que son tontos a encuadrarlos como malas personas.

Esta tipo de objetividad bobalicona es repudiada por la laureada periodista británica Christiane Amanpour, maestra en el análisis de los muchos conflictos que ha cubierto quien comparte esa experiencia con sus colegas. “Tengan cuidado de dónde obtienen la información”, les dice. “A menos que todos nos comprometamos como ciudadanos globales que aprecian la verdad, que comprenden la ciencia, la evidencia empírica y los hechos, entonces estaremos deambulando hacia una catástrofe potencial”. “Hay algunas situaciones en donde uno no puede ser neutral sobre ello, porque cuando eres neutral eres cómplice. Objetividad no significa tratar a todas las partes por igual, significa dar a cada parte una audiencia.”

Tanto las declaraciones de generales como las de los miembros de ciertas administraciones europeas pueden ser importantes, pero son opiniones que vienen siendo rebatidas por muchos especialistas de la ciudadanía pacifista que, al tiempo que opinan, formulan propuestas de solución para los problemas que los primeros plantean y que también deberían ser conocidos. Estos periodistas belicistas no pueden dejar en las personas la idea de que la opinión de la presidenta Von der Leyen es la verdad suprema o que no hay alternativas a la guerra anunciada.

Recordamos al notable escritor uruguayo Eduardo Galeano, que vivió años entre nosotros cuando los patriotas de su país lo exiliaron: “Las guerras mienten. Ninguna guerra tiene la honestidad de confesar: 'yo mato para robar'. Las guerras siempre invocan nobles motivos: matan en nombre de la paz, en nombre de Dios, en nombre de la civilización, en nombre del progreso, en nombre de la democracia. Y si por las dudas, si tanta mentira no alcanzara, ahí están los grandes medios de comunicación dispuestos a inventar enemigos imaginarios para justificar la conversión del mundo en un gran manicomio y un inmenso matadero”.

Como dijo Julio Anguita, que tuvo que vivir el sacrificio de su hijo en la infame guerra de Irak auspiciada por estos mismos exaltadores del infortunio y la crueldad: “Malditas sean las guerras y los canallas que las hacen”. Y agrego: también malditos los publicistas de la muerte disfrazados de periodistas.

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.