Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.

Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.

Google se rinde al papel, otra vez

Manuel López

Nuevo suplemento de Google en papel, entregado con 'El País', y quizás otros medios. Me sorprende, por segunda vez, que esta riquísima plataforma digital se comunique a través del papel. Esto significa que el papel todavía tiene… papel en la vida moderna.

No deja de ser cierto que en todas las redacciones de los medios informativos todas las mesas están llenas de papel. Periódicos, dossiers, carpetas diversas… no todo lo que llega a un diario, una emisora de radio o tv o un medio digital sea en lenguaje digital.

Ni mucho menos.

Los gabinetes de prensa comerciales saben que cada día los 

Portada del suplemento publicitario de Google.

periodistas reciben, recibimos, miles de mensajes por internet. La mayor parte los desechamos porque son propaganda o porque no tienen interés a primera vista.

Sin embargo, lo que llega en papel llama más nuestra atención.

En el papel vemos todo el menú ampliado. Los papeles nos llegan jerarquizados, mucho mejor que en los mensajes digitales. Eso nos permite seleccionar, como si tuviéramos en las manos un bisturí, y liquidar aquello que no nos parece interesante.

Pero Google se ha dado cuenta de que no llega a todas las partes, por eso nos envía, quizás una vez al mes, un suplemento en papel.

El ejemplar que estoy comentando lleva por título “El gran potencial de IA en Europa”.

El título es equívoco. La inteligencia artificial tiene potencial en todo el mundo, como se dice en las páginas interiores de ese medio en papel. Sus páginas ofertan reportajes del estilo de “Europa es un buen lugar para invertir”, firmado por una directiva de la UE.

También podemos leer un cierto número de páginas en las que se explican las maravillas de la IA en materia de comunicación, medicina, educación, seguridad, potencialidad en comunicaciones… es decir, una exageración de textos alabando Google y su IA.

Un buen ejemplo de reportaje laudatorio es el que se titula “La IA ayuda a salvar vidas”. La verdad es que estoy cansado de leer mensajes periodísticos en los que se titula algo así como que el próximo año se acabará con el cáncer. Y de esto hace cuarenta años. Si lo de “ayudar a salvar vidas” fuera cierto, estaríamos salvados… pero a ver cuando se hace realidad ese deseo.

Al final se dice que “IA para el bien común”. Esto parece el colmo: “la innovación en IA ayuda tanto a los Gobiernos como a la ciudadanía”-

¡Estamos salvados!

La lástima es que todo lo que se dice en el folleto es pura propaganda: no se explica cómo la gente puede defenderse de los conglomerados digitales y sus plataformas ante el monopolio informativo de esas compañías multimillonarias.

Se nos podrá decir que las diferentes IA pueden ser utilizadas o no. Pero todo nos lleva hacia un futuro bien definido: acabaremos en ese túnel cuyo final es incierto.

Lo dicho, Google se ha rendido al papel. Es toda una contradicción.

Periodistes o soldats

Joan Barrera

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de

Pepa Bueno.

manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

www.joanbarrera.com

RTVE Catalunya, un basar politic

Antoni Vidal Carretero

La fundació de Ràdio 4 l’any 1976 respon a un fi instrumental. És una operació de màrqueting del govern d’Adolfo Suárez que contempla dos objectius: coadjuvar a la creació d’un clima favorable per al referèndum de la Llei per a la Reforma Política i apuntalar el seu partit —la UCD— a Catalunya. Malgrat això, contribueix de manera notable a la normalització de la llengua catalana i a la recuperació de les llibertats democràtiques, amb professionals compromesos com Joan Albert Argerich, Xavier Foz, Pere Font, Montserrat Minobis o Enric Frigola.

Podia haver estat un notable actiu per a RNE, però va ser ignorada 

Miquel Calçada, 'Mikimoto'.

reiteradament per les successives direccions de RTVE i els governs de l’Estat. Fins al punt que, entre les iniciatives per al seu tancament destaca, l’any 2006, la del govern de José Luis Rodríguez Zapatero; etapa que vaig viure com a director de RNE a Catalunya.

El seu col·lectiu de treballadors --sobresortint la feina del comitè d’empresa amb Josep Maria Adell al capdavant-- va desplegar una intensa campanya per les mateixes ones de Ràdio 4 i diverses iniciatives socials. Des de la direcció de RNE a Catalunya, vam fer gestions amb representants de totes les institucions per aconseguir suport a la continuïtat de Ràdio 4.

Mentrestant, el director de RNE, Javier Arenas, va estrangular econòmicament l’emissora en contra del parer del cap de programes, Luis Carlos Ramírez, tot just preparant el tancament. Josep Cabayol —inoblidable i estimat amic, que ens va deixar el 2022—, a qui jo havia proposat com a sotsdirector, va presentar un projecte “revolucionari” per fer amb pocs mitjans un model de ràdio pública no desenvolupat a Espanya. Vam posar fil a l’agulla i, finalment, aconseguim omplir la graella amb espais que abordaven el canvi climàtic, les desigualtats, els drets identitaris... tot confluint amb el que definíem com un nou model de desenvolupament humà; a més de dissenyar un format interactiu per a la programació, que ja no vam poder dur a terme.

Divuit anys després, el mateix que demanava el tancament de RNE a Catalunya, Miquel Calçada (Mikimoto)—en un debat al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007—, és ara el factòtum de la nova programació. En una incompatibilitat flagrant, Calçada, membre del Consell d’Administració de la Corporació Radiotelevisió Espanyola, actua com a director de fet de Ràdio 4 i del desdoblament de La 2 de TVE amb programació en català. I ho fa incorporant als seus incondicionals. Així, RTVE transita a Catalunya sense rumb, d’esquenes als seus treballadors, immersa en un basar polític.

Exterminar periodistes a Gaza

Joan Barrera

La llibertat d’informació i de premsa és un dels pilars de la democràcia. Intentar silenciar als periodistes és lesionar greument aquests dos drets fonamentals i priva als ciutadans d’un accés contrastat a la realitat i de poder decidir lliurament. Les dictadures ho tenen clar i una de les primeres decisions sempre és silenciar els mitjans de comunicació, instaurar la censura i controlar el flux informatiu per a poder actuar amb impunitat amagant les atrocitats que cometen i dominar l’opinió pública.

En les guerres el mecanisme és similar. Impedir la llibertat de

Hussam al Masri, Mohammad Salama, Mariam Abu Dagga,

Moaz Abu Taha y Ahmed Abu Aziz. (Reuters / Efe).

moviments dels periodistes, limitar-ne l’accés al punts calents de la informació i convertir-los en un objectiu fins l’eliminació física és una macabra tècnica habitual en els darrers conflictes armats que hi ha al món.

És el que està passant a Gaza on des que es van iniciar els enfrontaments i l’ocupació militar de la Franja la xifra de morts entre la població civil no ha deixat d’augmentar –superior a les 60.000 persones, segons les darreres estimacions—i els periodistes que han perdut la vida suma, fins ara, els 246, d’acord amb les dades que aporta el Sindicat de Periodistes Palestí, els darrers sis fa una setmana en un bombardeig intencionat al Complex Mèdic Nasser de Jan Yunis.

El nombre de periodistes assassinats per exercir la seva professió i divulgar al món les atrocitats que cometen els soldats d’Israel contra la població civil, entre elles l’ús de la fam com a arma de guerra, circumstància tipificada com a genocidi, és el més gran en els darrers grans conflictes mundials. Mai la xifra havia sigut tan elevada ni tampoc l’intent per bloquejar i amagar el que passa en aquella part del món, on la premsa internacional hi té prohibit l’accés.

Per això, l’esforç que fan el periodistes palestins a la Franja és tan rellevant i l’assetjament i el perill al que estan sotmesos es resumeix en una clarivident frase: “Aquest treball és un camí cap a la mort”, com afirmava diumenge en un article a ‘El País’ el periodista Mohamed Solaimane, un dels que diàriament es juga la vida per a difondre l’horror que viuen els milers de persones atrapades a Gaza.

Malgrat això i de la pressió que reben per part dels seus pares i mares, dones i fills per a deixar-ho estar, temerosos que els arribi a qualsevol hora del dia la fatídica notícia de la seva mort, ells segueixen informant, documenten els crims de guerra i trenquen el bloqueig de les autoritats israelianes per amagar les matances entre la població civil.

La seva feina és, com escriu Solaimine, una noble missió humanitària: “Qui transmetrà al món el genocidi de tot un poble si els periodistes es rendeixen? Qui documentarà els crims contra innocents si algun de nosaltres flaqueja?", afirma de manera taxativa.

I és cert, el món, tots nosaltres, els devem el nostre reconeixement, defensen la llibertat per a informar i de premsa en nom dels palestins, certifiquen l’horror i són una advertència davant els intents per anul·lar un dret fràgil i amenaçat. Avui ells, demà qui sap.

Com a mostra de solidaritat i suport a la seva feina Reporters Sense Fronteres i el moviment ciutadà Avaaz promouen avui dilluns, 1 de setembre, una mobilització mediàtica mundial en suport al periodisme palestí i han presentat quatre denúncies davant la Cort Penal Internacional (CPI) acusant l’exèrcit israelià de cometre crims de guerra contra comunicadors de la Franja.

www.joanbarrera.com

Periodistes catalans que defensen Netanyahu

Joan Martí

Malgrat les dues grans concentracions celebrades a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, els dies 13 i 27 d’agost, on la professió periodística catalana va mostrar el seu rebuig al genocidi palestí i als assassinats de més de dos-cents col·legues a la franja de Gaza, hi ha professionals de la comunicació catalans que justifiquen l’acció del Govern d’Israel com a resposta a l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 en què va assassinar unes 1.200 persones i unes 250 van ser segrestades. Israel ha assassinat des d’aleshores més 60.000 persones amb bombardejos i ha causat la mort per gana de centenars d’infants i adults. Alguns periodistes que havien defensat Israel han deixat de fer-ho, sobretot després que es difonguessin les imatges de nens palestins afamats o desnodrits, i o bé s’han apartat d’aquest debat o, com en el cas de Jordi Barbeta, han reconegut que ja no podien mantenir el seu suport a la gestió del Govern de Benjamin Netanyahu.

Pilar Rahola és la referència obligada del sector periodístic 

Anna Grau.

favorable a Israel. Ha estat sempre defensora d’aquest país i el seu govern i diverses entitats israelianes l’han premiat amb guardons i prebendes. Des de fa mesos, viu a l’Argentina convidada per la comunitat jueva d’aquell país. Des d’allí, Rahola intervé menys del que es podria esperar en el debat sobre el genocidi israelià, però no falla a l’hora d’enviar missatges i opinions justificant-lo a la xarxa social X. A la primera de les manifestacions de la professió periodística catalana contra el genocidi i l’assassinat de col·legues palestins, Rahola va reenviar el missatge de Rubén Novoa, periodista del digital XCatalunya, lligat a Aliança Catalana, que qualificava així la concentració: “La propaganda de Hamàs ja juga a casa”. Un altre periodista del partit de Sílvia Orriols, Sergi Maraña, difon a X discursos sencers de Netanyahu.

Rahola va formar part del 'think tank' finançat per Jordi Pujol per a què periodistes i intel·lectuals promocionessin el projecte sionista a Catalunya. D’aquest grup n’eren membres també David Madí, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro. Madí defensa la política d’Israel a les tertúlies d’El matí de Catalunya Ràdio. L’octubre passat va tenir una forta enganxada amb l’economista Pau Llonch per aquesta qüestió. Culla va morir el novembre del 2023. Villatoro i l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis van participar el maig de l’any passat en la presentació de l’edició pòstuma actualitzada del llibre de Culla “Israel, el somni i la tragèdia”.

La ‘fachosfera’, niu de sionistes

Rahola va reenviar, el passat 22 d’agost, el post del tertulià proisraelià Antoni Gelonch en el qual lamentava que “no hi ha pancartes ni flotilles” per defensar les dones afganeses sotmeses al masclism

Josep Gisbert.

e del règim dels talibans. I se suma al nombrós grups d’usuaris de la xarxa X que acusen el periodista de TV3 Joan Roura, redactor especialitzat en Pròxim Orient, d’estar venut a la causa palestina. “Aquest home està molt malalt d’odi”, va escriure el passat dia 22.

El llistat de periodistes catalans que subscriuen les tesis de Rahola inclou professionals de la fachosfera, com Paco Marhuenda, director de 'La Razón', que justifica el genocidi i la desnutrició dels nens palestins dient que “Israel ha exercit el seu dret de legítima defensa i la guerra només pot acabar amb la derrota de Hamàs” o Xavier Rius Tejedor, que publicava un article a 'La Gaceta', el 2 d’agost, titulat “A favor de Israel” o un post a X el dia 25: “El que els passa als palestins no és culpa d’Israel. És culpa de Hamàs”.

Salvador Sostres subscrivia a l’'ABC' la falsa idea que “qui mata de

Jaume Clotet, exalt càrrec de la Generalitat amb Junts.

fam els palestins és Hamàs, que no deixa entrar l’ajut humanitari per poder fer després propaganda de la fam que pateixen”. El mateix raonament havia fet la periodista i exdiputada Anna Grau l’agost de l’any passat: “L’únic ajut humanitari que fa anys que arriba a la població palestina és d’Israel. El que passa per Hamàs, se’l fonen als túnels”. L’eurodiputat de Vox, Juan Carlos Girauta, periodista i escriptor nascut a Barcelona, ha estat cobrant durant dos anys d’organitzacions sionistes. El 14 de juny va escriure a X: “La lluita d’Israel és la lluita per la llibertat. És la nostra lluita”. Al Parlament Europeu va qualificar de “fal·làcia” parlar de genocidi a Gaza.

“Qui mata de gana la població palestina és Hamàs”

Josep Gisbert, col·laborador d’El Nacional, ha deixat escrit això: “Qui mata de gana la població palestina? No Israel, que és fals que no permeti l’entrada d’ajuda humanitària, sinó Hamàs, que segresta els camions que arriben a la franja a plena llum del dia a la vista de tothom i sense que ningú hi faci ni hi digui res, amb la total complicitat, entre d’altres, de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient --la UNRWA segons la sigla en anglès--, convertida en un autèntic niu de terroristes”. I s’ha quedat tan ample. Tan ample com Joan Maria Piqué que ha dubtat que hi hagi gent que passi fam a Gaza: “Realment, hi ha fam a

Joan Maria Piqué, excap de premsa d'Artur Mas.

Gaza segons els criteris de l’ONU? O estem davant d’una nova manipulació política del llenguatge humanitari?”.

Jaume Clotet, el periodista que més cops ha participat a la tertúlia del programa Més324 de TV3, va proposar el novembre del 2023 que “si voleu anar a Israel a ajudar les granges i explotacions agrícoles que s’han quedat sense molts treballadors que són al front, ho podeu fer. Molts voluntaris ja hi han viatjat”. “Perquè ells puguin anar a matar criatures, com de podrit has d’estar per dins”, li va recriminar Alba Satorres, que es presenta com a metgessa de famílies i comunitats. “L’antisemitisme és una mala herba que no mor mai”, comentava Clotet a Àngel Colom en una conversa entre els dos a X.

Rahola, ja es veu, no està sola, tot i que, això sí, la majoria de la professió periodística s’ha posicionat contra el genocidi comès per Israel a Gaza.