El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

16 nov. 2011

Josep Pernau (3): el meu director

Pepa Badell
Josep Pernau va ser el meu primer director i sempre ha estat el meu mestre en periodisme. No oblidaré mai la seva bonhomia, ironia, rigor, memòria prodigiosa i les seves ganes de fer broma...
Era l’estiu de 1976 i jo tenia 19 anys. Era una nena que estudiava segon curs de Periodisme i vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, el vell Brusi, que encara tenia l’entrada pel carrer Muntaner. Enlluernada i una mica espantada vaig aterrar a una redacció un xic destartalada on hi havia uns i unes periodistes magnífics que em van guiar en els meus primers passos professionals.
Era un temps en què tot bullia, però als diaris no existien les seccions de política; a la ràdio només escoltàvem el “parte” de “Radio Nacional”, que totes les emissores estaven obligades a connectar en cadena, i la meitat de les notícies –igual que les pel·lícules d’Art i Assaig de l’època-- demanaven segones lectures per trobar el significat real del que es volia dir.
En fi, res a veure amb això de les xarxes socials que avui ens té tan ocupats.
En aquella redacció se sentia el soroll dels teletips i de les màquines d’escriure, i, si traspassaves la porta batent del taller, trobaves linotípies en funcionament que convivien amb la “moderna” fotocomposició.
També en aquella redacció hi havia un director que tenia sempre la porta oberta, que s’estava més estona a la redacció que al seu despatx, que parlava amb tothom i a tots ens tractava igual. Un director que es feia respectar i estimar. Un director que ens defensava i ensenyava els camins del periodisme.
El millor eren les guàrdies, quan t’havies de quedar al tancament per si s’havia de canviar o arreglar alguna notícia. Llavors, en Pernau xerrava amb algun dels sotsdirectors o redactors en cap (Antonio Franco, Miguel Ángel Bastenier, Xavier Batalla, Carlos Pérez de Rozas...) i amb els redactors/es que ens quedàvem, i escoltàvem embadalits les seves històries: ho sabia tot de la ciutat, del Brusi, de les autoritats locals. Històries divertides, de vegades increïbles i que reflectien l’època, altres eren més dures.
Aquell director em va fer una broma tendra quan, després de no sé quants mesos de treballar-hi, finalment em van fer un contracte. En Josep Pernau la feia molt aquella broma: guardava les targetes i targetons que rebia com a director del diari i que eren de personatges importants de l’època. Llavors, ell mateix escrivia un missatges al targetó i els redactors incauts els rebíem amb el correu convencional. Imagineu-vos com em vaig sentir en llegir unes florides felicitacions d’aquells prohoms de la ciutat perquè... finalment m’haguessin fet un contracte!
Però no tot van ser flors i violes. Recordo amb gran tristesa quan se’n va anar perquè, honest com era, no es va doblegar als mandats de l’empresari propietari del Diari de Barcelona. Aquell dia se’m va tancar una porta en el meu camí iniciàtic professional. Em queda un record imborrable i una admiració incondicional cap a qui és i ha estat sempre el meu mestre en Periodisme.

No hay comentarios:

Publicar un comentario