El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

17 sept. 2013

La redacció d'un diari ha de ser com un manicomi

Cristina Palomar
Un amic em deia sovint que per ser bon periodista has d'estar una mica guillat i que, per anar bé, la redacció d'un diari havia de ser com un manicomi. No seré jo qui digui que la redacció de l''Avui' (tal com era abans de l'opa hostil feta per l'editora del 'Punt') era una casa de bojos. Jo prefereixo definir-lo com un petit Macondo per la quantitat de fenòmens estranys ocorreguts i perquè, malgrat tot això, va sortir al carrer cada dia gràcies a l'esforç de gairebé tota la plantilla (guillada o no).

De fet, de guillats n'hi havia uns quants. Hi havia un redactor d'esports que es passejava per la redacció passant el boli per les esquenes de les periodistes, suposo que amb l'objectiu de descordar més d'un sostenidor. També teníem un cleptòman. No només es dedicava a robar les carteres de les jaquetes i dels bolsos, sinó que també robava compreses, fundes de CD i paquets de mocadors. I recordo el cas d'una telefonista que desconnectava la centraleta del diari i es posava a dormir a la saleta del sofà.

Tanmateix, una de les seccions amb més guillats del diari era, sense cap dubte, la de política. El seu cap va inaugurar una mítica secció mural de declaracions que va durar anys amb la genial frase mai superada "No pengis que ara et truco". És en aquesta secció on vaig descobrir la lluita per la cadira. Qui arribava l'últim es quedava amb la més atrotinada i més d'una vegada havíem hagut de recollir un company del terra perquè la cadira se li havia desmuntat. Va ser un miracle que ningú acabés amb un tros de ferro clavat al cul.

A mida que passava el temps, les condicions de treball a la redacció eren cada cop pitjors. Un dia ens van deixar de posar paper als lavabos. Hi havia gent que es portava el rotllo de casa. Altres optaven per pispar-lo del lavabo del director, on curiosament mai en faltava. Un estiu es va espatllar l'aire condicionat i, com que van trigar setmanes a arreglar-lo, la gent va acabar per dur-se de casa el ventilador. La gent es quedava tancada als vàters i els companys de l'arxiu penjats a l'ascensor.

Record marroquí que actuava d'alarma a la redacció de  l''Avui'.
Després teníem els elements indesitjables. Com que no teníem cap dispositiu d'avís, utilitzàvem un rellotge-despertador-mesquita com-prat en un mercat marroquí que tenia com a alarma un escandalós cant del muetzí. Quan començava la crida a l'oració, tothom sabia que l'A.Q. o el S.S. acabaven d'entrar per la porta. Tots els divendres, per fer la vetllada més entranyable, posàvem l'himne d'Espanya i quan començava a ploure, des de Societat es cridava: "Saquen los coches de la riera".

Tanmateix, els episodis més surrealistes els van protagonitzar les cúpules directives. Un dia es va decidir regalar llibres amb els diaris per intentar remuntar les vendes. Com que no arribava per a tothom, els nostres subscriptors van acabar rebent la memòria de la Diputació de Barcelona de l'any 1995. Un altre capitost va tenir la genial idea de comprar una rotativa. Es van gastar una fortuna en una màquina que van portar de Suècia i que mai va funcionar perquè li faltava una peça. Va acabar arraconada en un magatzem de lloguer també milionari i va obligar el diari a tancar l'edició a les vuit del vespre per imprimir-la en altres rotatives, que també havíem de pagar.

Aquesta setmana la direcció del 'Punt' presentarà un nou ERO que suposarà la pràctica desaparició de l'entranyable plantilla de guillats de l''Avui'. Entre todos lo mataron y él solito se murió.

Aquest article va ser publicat el 7 de gener del 2012 a

No hay comentarios:

Publicar un comentario