Josep-Maria Ureta
A principis de segle, quan els editors de diaris van pensar que necessitaven assessor externs que els fessin diagnòstic de com recuperar l’època daurada de guanys de 20 o 30 anys enrere, van optar per les empreses consultores de nom o sigles (inicials de cognoms anglosaxons) cridaners que es presentaven capaces de convertir el vermell en negre al llibre de comptes. A banda dels estrategs d’empresa i sobretot de vendes (perdó, hauria de dir de marketing) van aparèixer també els experts en anàlisi dels llocs de treball.
Heus ací que es varen presentar al diari on jo treballava i per 
una factura que equivalia, pel cap baix, al sou anual de tres o quatre redactors solvents, van fer una enquesta a la redacció. Primera qüestió: "Describa con precisión su posición en la empresa". Vaig respondre com demanaven, amb precisió: "41.23ºN/ 2.11ºE". No va agradar gens als enquestadors que els respongués amb geoposició, es clar, però era la manera més suau d’avisar-los de que ja n’hi havia prou de traduir a l’engròs models d’enquesta empresarial dels EUA destinats a una redacció que diàriament lluita per no esguerrar l’ús de les paraules. Aquell temps era Joan Busquet qui ens ho recordava amb la seva habitual ma esquerra, sempre de seda.
Avui ja podem copsar diàriament que de qualsevol persona que accedeix a un càrrec, públic o privat, se’ns indica quines posicions ha ocupat prèviament. No ha viatjat, no, senzillament ens diuen on ha treballat, o sigui, a quin lloc i fent de què.
Aviso: no pretenc, ni de bon tros, denunciar ni reivindicar cap esmena pel mal ús que s’està fent de la llengua, sigui català o castellà, com a més properes i habituals. Però sí que constato que aquestes (¿males?) pràctiques son emergents (ep! que aquest terme ja s’ha empassat el nostrat urgències) en les informacions que més publiquem, tant en català com en castellà, en versió vegetal o digital.
Molts falsos amics anglesos
Posats a provocar, pregunto: ¿coneixeu arquitectes que quan projecten grans obres, es desentenen de la qualitat del ciment? O també, ¿sabeu de cirurgians que es despreocupen del tot de si el bisturí està esmolat o el fil de sutura té la qualitat suficient? Sincerament, em sorprendria; i en tot cas, molt més del que em sembla detectar en tants redactors de diaris que recorren tant sovint a crosses d’altres llengües. I segona provocació: no m’estic referint pas a la convivència i préstec permanent del castellà-català, prou ben assenyalada. Pitjor i ja he avisat: no entenc, gens ni mica, que hi hagi aquesta comprensió, fins i tot foment, de sembrar termes anglesos en els textos en català.
Des del 2001 disposem de 510 pàgines del llibre de Marcial Prado titulat 'Diccionario de falsos amigos', una antologia del mal ús del castellà en les converses i els escrits per la influència global (anglicisme que ja ha substituït el terme llatí mundial) de l’anglès. Desconec (i si existeix, que m’avisin de seguida) si aquesta mateixa obra té parió en català. Tanmateix, és ben útil pels qui escriuen en català, llengua germana amb qui es comparteix, si més no, el mateix perill d’invasió dels mals amics, tot i les gloses imperials.
En la preocupació pel mal us de la llengua pròpia o compartida hi ha un parell d’exemples que fa anys que segueixo. Un son els articles de Maria Rodríguez Mariné, que amb l’epígraf 'Quèdiuquequè' a l’'Ara' ens fa una divertida i punyent advertència sobre les concessions excessives i sovint iròniques ("Justa la madera, hacer un golpe de cabeza...”, titula com esquer) del català cap el castellà. L’altre ja és un clàssic, la columna dominical d’Álex Grijelmo al diari 'El País', on no només adverteix –també amb ironia, avantatge dels qui dominen la llengua, suposo-- de la penetració del mal ús dels castellà als diaris i entre la classe dirigent madrilenya, sinó també dels anglicismes en la llengua castellana escrita.
 |
| Font: Observatorio Lázaro. Dades al 27 d'octubre del 2020. |
Durant els meus anys de periodisme actiu he tingut la sort de seure ben a prop dels lingüistes. A TV-3 tenia just al darrera a l’Helena Jürguens, de qui vaig aprendre molt de com respectar el nostre ciment bàsic. També, anys després, van ser les consultes freqüents al Ricard Fité, que sovint derivaven en tertúlies de mitja tarda.
Temo que aquestes precaucions (ai, la que em caurà) es mantenen respecte a castellà/català, però no a l’anglès. Les noves generacions de periodistes han conviscut amb l’anglès per ser la llengua mundial (em nego a dir global) del seu aprenentatge, resultat de la digitalització. Amb tota modèstia, suggereixo un parell de xifres: el diccionari Fabra conté 98.000 entrades. El de Coromines ocupa 9 volums. ¿Segur que no s’hi pot trobar termes equivalents a una expressió en anglès?
Un exemple suadet agafat d’aquests dies de reclusió tardorenca. Un cuiner conegut surt per TV-3 durant les restriccions a l’hosteleria i diu que no pot fer menjar per "take away" per fer el "delivery" als clients perquè li falta "packaging". El programa, a més a més, només faltaria, porta títol en anglès. ¿Segur que no es pot dir que el cuiner no pot atendre a qui demana dinar per emportar perquè per fer el lliurament necessita embalatges adequats?
No vull fer-me el saberut, ho asseguro. Ja he confessat que sempre he tingut dubtes a l’hora d’escriure correctament en la llengua paterna o materna. Però si hem sabut descompartir entre català i castellà, ¿no cal fer-ho amb l’anglès?
Primer vam ser els redactors d’economia els que patiem perquè qualsevol empresari, multinacional o pyme, adornava (més aviat amagava nyaps) la seva exposició amb el "cash flow", el "pay out", l’"ebidta" –una enganyifa universal antològica- i tants d’altres apresos a l'IESE. Ara ja son fins i tot els d’esports els que diuen que al club que no anomeno ha creat un grup de "scouts" per buscar jugadors. La llista seria infinita. Crítics de cinema i divulgadors tecnològics s’hi esmercen, també.
En Grijelmo ens acaba d’informar de la creació d’una eina informàtica que detecta els anglicismes a una desena de mitjans informatius espanyols (vegetal i digital) de publicació diària. Cada dia n’hi ha uns 400, dels quals 20 son nous, no repetits. Si fem números, ¿quan trigarem a fer diaris en "anglotalà", en lloc dels de "catanyol"? ¿Ens consolarà?
Observatori Lázaro
La jove madrilenya Elena Álvarez Mellado és la creadora d’aquesta eina de lingüística computacional, que porta el nom d'Observatorio Lázaro. Avís: lo de Lázaro/Llatzer no es un desig miraculós de la resurrecció de la nostra llengua escrita. És un homenatge, merescudíssim, a Fernando Lázaro Carreter i els seus enyorats 'Dardo en la palabra' amb els que alguns vam aprendre a respectar el ciment i el fil de sutura de l’ofici.
Ja coneixeu quina és la meva posició en aquest debat, tot i que no tinc clar si acabo de perdre el Nord.
Molt ben dit, amic Ureta!
ResponderEliminarNO SÓC UNKNOWN. SOC EN TONI RODRIGUEZ. 😀
ResponderEliminar