El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

2 dic 2021

Com més palla, menys agulles

Josep-Maria Ureta
La gran paradoxa del periodisme en l’era digital és que mentre tenim a l’abast eines de recerca i confirmació que mai hauríem somniat que fossin abastables, cada cop és més difícil i problemàtic exercir la base de l’ofici de periodista: comprovar abans de publicar.

Hi ha també tot un corrent d’anàlisi del periodisme actual que
expliquen que la precarietat i baixa solvència de les noticies que s’escampen es deu a l’entorn de l’exigència primordial de la immediatesa, estar 24 hores sobre 24 en actiu.

De com s’ha arribat a aquest escenari i els efectes perniciosos que provoca es pot llegir a dues noves aportacions de textos que estan més a prop de la recerca i anàlisi que dels ja nombrosos llibres/promptuari de com combatre les noticies apòcrifes. Tot i que els autors d’una o altra tendència coincideixen sovint en molts dels diagnòstics.

Hi ha dos nous llibres provinents, com gairebé sempre, del món anglosaxó i que posen el focus en els mals que afecten l’entorn de la informació basada en les dades. No entren, gens, en la condició i limitacions de l’ofici de periodista, si no més aviat en els efectes de la difusió de les noticies mancades de criteris bàsics de comprovació, i sovint per les subtileses que proporciona el domini del món de les estadístiques. La versió en castellà dels dos llibres acaba d’aparèixer. Ambdós son una reflexió sobre l’agent de canvis tan importants en pocs anys com ho van ser als segles XIX-XX una cadena que enllaça l’electricitat, el motor d’explosió i el binomi ordinadors-digitalització.

Autors reconeguts en el seu camp


Referències. Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West; i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford. De la dificultat de traslladar el títol a la comprensió lectora n’és prova que en el primer cas, el terme 'bullshit' no és pas en la seva primera accepció corrent (merda) si no un ús molt al·legòric i col·loquial que té desenes de possibles traduccions. Des del castellà 'chorradas', 'bulos', 'patrañas', fins als nostrats xerrameca, collonada, fotesa i un llarg etcètera. El text de Hardford també precisa que escriu sobre “com els números poden explicar (i millorar) el que succeeix” (o sigui, no ho fan).

Complement sobre els autors. Bergstrom és professor d’universitat conegut als EUA per ser un perseguidor de les recerques científiques de baixa qualitat i sovint deliberadament alterades. Llàstima que escriu al principi de la pandèmia (març del 2020), però aporta prou orientacions sobre com malfiar dels treballs que es fan dir “segons un estudi fet a la universitat XX... “Com és ben sabut...”. Li dona suport l’expert en dades West. Per la seva banda, Harford reapareix una dècada després de publicar un dels llibres de més èxit sobre les entranyes del periodisme econòmic: El economista camuflado (Conecta, 2011), on aporta la seva experiència com a redactor del 'Financial Times' i col·laborador de diverses publicacions i emissores britàniques i nord-americanes.

Bergstrom y West ens aporten una munió d’exemples de com les publicacions, des de diaris fins a revistes científiques de molta nomenada, van des de l’engany dissimulat fins a la mentida deliberada. Dir que “una pel·lícula no és dolenta” no vol dir que sigui bona, raonen, o bé que algú “no beu mentre treballa” ¿vol dir què? O que “la nostra empresa té uns beneficis superiors a la mitjana del sector”, sense dir quina és la mitjana, son exemples triats com habituals però que delaten sobreentesos improcedents.

Anem a fets més seriosos. A l’atemptat amb explosió de bomba de la marató de Boston del 2013 es va dir durant dies (amb imatges borroses incloses) que havia mort una nena amb el dorsal 1035. Pregunta fàcil: ¿algú ha vist criatures corrent 42 kilòmetres i escaig? Jonathan Swift ja deia que la falsedat vola i la veritat camina coixa.

Pujant de graó: els algoritmes dissenyats per captar l’atenció de la gent militant del què sigui: religió, partit, terraplanistes, antivacunes. O un joc per detectar fiabilitat: 'Which Face Is Real. com'. Qui assegurava “científicament” que es podia deduir si algú és un delinqüent amb sofisticadíssims programes i algoritmes sobre fotografies havia fet trampes (adonant-se o no) des del principi: hi havia fotos reals de delinqüents barrejades amb fotos provinents dels arxius de documents com el passaport o el DNI. ¿Tots posen la mateixa cara davant la càmera?

Recuperar la lògica


Hem dit que no es tracta d’un llibre de temes banals. Bergstrom i West ens aporten sobre tot les bases sobre com distingir entre correlació, causalitat i conseqüència. Nocions de lògica clàssica que fa anys que tenim rovellades en nom de la immediatesa. Exemple clàssic: els anys que es va trigar a admetre que hi ha una relació directe entre fumar i tenir càncer de pulmó, malgrat que hi ha fumadors que no morin d’aquesta malaltia i altres que moren de càncer de pulmó sense haver fumat. O la ignominiosa falsedat de que les vacunes provoquen autisme. Probabilística suficient i necessària és el què hauríem de tenir present. Cal recordar aquí que el premi d’Economia del Banc de Suècia en honor d’Alfred Nobel d’enguany ha premiat precisament a tres investigadors dels principis de causalitat en l’economia en els seus treballs més científics.

“Si res ens sembla massa bo per ser veritat, probablement sigui fals? ¿Qui m’ho diu, com ho sap, què m’està venen? El 'bullshit' deriva d’una absoluta indiferència per la veritat”, conclouen els autors.

Per la seva banda, Harford parteix de que ja es prou conegut el seu posicionament sobre com es gesta, és difon i s’entén la informació econòmica. Sobre aquesta experiència elabora 10 principis de comprensió de l’actualitat, fistonejades d’exemples extrets aleatòriament i sense precisar, perquè no cal, qui i on ho han publicat. Son prou comuns.

El primer que torna a avisar en Harford és que cal no deixar-se portar pels sentiments de qualsevol simpatia, mantenir distància i, novament, precaució sobre qualsevol reportatge massa innovador que porti aval científic. No ens enganyem: el mercat de publicació de textos científics no prou verificats, sovint pagats, també a revistes de renom llegendari, ja tampoc son de fiabilitat total. Hi ha un mercadeig no tan diferent, en la seva essència lucrativa, del que fan publicacions i canals de TV sobre xafarderies de color rosa.

Gràfics massa cridaners


Un exemple ben curiós: un il·lusionista que es diu Derren Brown va emetre en el seu programa de TV un vídeo, sense editar, en què llençant una moneda a l’aire va sortir cara 10 vegades. Totalment cert, sense manipulació de les imatges. Però faltava una “petita precisió”: es van necessitar 9 hores de gravació per obtenir el 10 sobre 10. Amb una sola consulta a un expert en estadística hauria estat suficient per saber que la possibilitat de 10 vegades seguides traient cara és una entre 1.024.

Harford desaconsella els càlculs d’impacte però difícils de comprovar o, senzillament, mal fets per culpa de no dominar la calculadora, posats a ser comprensius. L’exemple de què costaria a cada mexicà un metre de mur de separació amb els EUA o calcular el deute públic dels mateixos EUA a partir de quants bitllets de dòlars apilats serien necessaris per arribar a la Lluna pot ser molt atractiu, però poc útil. En el darrer cas, sumen 6 vegades la distància Terra-Lluna, però potser és més entenedor dir que a cada nord-americà li corresponen 70.000 dòlars del seu deute públic.

El periodista del 'Financial Times' fa referència sovint a textos literaris. Mereix especial esment el seu recordatori del conte de Jorge Luis Borges del 1941 'El jardín de senderos que se bifurcan', el fracàs d’un escriptor xinès i el disseny d’un laberint on tot el que s’oculta és el pas del temps sense trobar cap solució. El laberint com a metàfora del poder de qui l’ha dissenyat.

“Ser a l’hora ocell i cuc per entendre la informació”, proposa Harford, dues visions complementàries. Completat amb una actitud sempre crítica davant de dades de les quals no s’explica clarament l’origen, revisar els gràfics i quines combinacions proposa, i no sempre desconfiar de les dades públiques. INE i CIS manegen més dades que qualsevol empresa privada.

Heus ací com gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de “destriar el gra de la palla” pero sí a l’altra de saber buscar “l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller” que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit.

No hay comentarios:

Publicar un comentario