Enric Sopena, darrera Jordi Pujol, als anys vuitanta. |
Jo
vivia còmodament instal·lat a Ràdio 4, on feia de productor dels programes del
matí. Els presentadors d’aquells programes ja no són entre nosaltres. Vaig
treballar amb Joan Lluch, Joan Barril i Josep Maria Bachs. Aquest diumenge 7 de
juliol, Enric Sopena s’ha sumat als meus companys de feina que ja han marxat.
Després
d’escriure el llibre 'Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis' a
contracorrent del periodisme poruc que es feia a Catalunya en aquells anys,
tornar al món de la denúncia de les corrupcions i trampes del nacionalisme
conservador em feia una mica de mandra. Però “la cabra tira al monte” i vaig anar al carrer Tamarit, on hi havia
la seu del 'Diari de Barcelona'. En aquella època el dirigia Josep Pernau i un
temps després va arribar Enric Sopena.
Coincidia
amb Sopena en la idea que el periodisme ha de servir per fer societats més
justes. I també coincidíem en què eren les forces polítiques progressistes les
que les havien de fer realitat. Coincidíem també en la nostra aversió al
nacionalisme. I divergíem en la forma de vestir. Ell, sempre amb camisa i
corbata i jo amb la típica pinta de ‘progre’
de l’època.
Ens
va donar carta blanca perquè féssim les dolenteries periodístiques que
volguéssim i sempre ens va cobrir l’esquena. Recordo una investigació que no va
donar els fruits que esperàvem. Ens vam columpiar
una mica i vam estirar una mica més el braç que la màniga a l’hora de titular.
Ens mereixíem una bona bronca però
Sopena va fer veure que no havia passat res. Em direu que això no és bon
periodisme. Teniu raó, però ho vam agrair. I vam intentar no tornar a fotre la
pota un altre cop.
Eren
divertidíssimes les seves discussions amb Francisco Marhuenda a les tertúlies
que organitzava Ramon Miravitllas a Com Ràdio. Aleshores, Sopena intervenia des
de Madrid i Marhuenda venia a l’estudi de Travessera de les Corts. Les nits que
els teníem a tot dos no calia preparar grans guions perquè la tertúlia
funcionava sola. L’última vegada que el vaig veure, quan l’alzheimer ja ens
l’estava robant, li va tornar la brillantor als ulls quan li vaig parlar de
l’actual director de 'La Razón'.
Fer periodisme amb ell era divertit. L’acusaven de sectari prosocialista. Encara ho fan els que no s’estan a Twitter d’insultar-lo encara avui. Érem de la mateixa secta. Tranquil, Enric! Durant molts anys ens han dit de tot. No vindrà d’aquí ara. Que nos quiten lo bailao y lo que la hemos liao. Una abraçada, dire!
Vaig conexer l'Enric Sopena a mitjans del anys 70. Ell ja era combatiu, admirat per uns i detestat per altres. Però una cosa era indiscutida: era un referent de l'anàlisi política durant la transició. Mai va renunciar a les formes que els simplistes de sempre atribueixen a la dreta: camisa, corbata i vestit impecables. I a sobre, fumant amb boquilla. Va evolucionar ràpid des d'un conservadurisme assenyat a una ferma aposta pels valors de l'esquerra europeista. Uns el varen menysprear, els altres sempre es varen malfiar. Que no s'oblidi: en Sopena va ser un referent determinant i aglutinador els anys de la dita transició. I una cosa que cal no oblidar mai: escrivia i analitzava (també parlava) amb una qualitat i lucidesa impecable. Mereix un record i agraïment.
ResponderEliminar:)
Eliminar