Dèficit democràtic a la informació

Carles Blanco

El passat mes de juliol, al canal de televisió francès Canal 8 se li va retirar la llicència d'emissió de la que disposava. C8 pertany a Canal + que alhora està integrat al grup Vivendi, propietat del multimilionari Vincent Bolloré. L'emissora, a través del seu programa estrella 'Touche pas à mon poste', d'emissió diària en horari de màxima audiència, amb una mitjana de 1,7 milions d'espectadors, promovia obertament el populisme més reaccionari, el menyspreu envers les dones, la vexació dels homosexuals i el suport sense embuts dels polítics més propers a l'extrema dreta.

És conegut que Bolloré intervé directament en la direcció editorial de

Jiménez Losantos entrevista Isabel Díaz Ayuso. 

 les seves empreses, des de les quals va recolzar l'ascensió del polític d'extrema dreta Éric Zemmour i, atès el seu fracàs a les urnes, l'aliança dels Republicans i l'Agrupació Nacional de Le Pen, després de les eleccions legislatives franceses d'aquest any, per intentar frenar el victoriós Front Popular. L'empresari estén els seus tentacles a la indústria dels videojocs, a la ràdio i a la premsa gratuïta i té participacions accionarials en empreses de telecomunicacions i grups de comunicació, com ara Mediaset. També és l'actual propietari del grup espanyol Endemol, que ha produït programes d'èxit com 'Gran Hermano', així com d'altres canals de televisió a França, entre els quals el canal de notícies més vist del país: Cnews.

No ha estat el Govern francès qui ha decidit retirar-li la llicència d'emissió a C8. Molt al contrari, Emmanuel Macron, debilitant els mitjans públics i dificultant el seu finançament, ha afavorit la concentració dels mitjans privats i la forta penetració de l'extrema dreta en l'ecosistema mediàtic del país veí. Bolloré té a les seves mans la tercera part de l'oferta informativa a França. No és el Govern francès qui té les competències per atorgar o retirar les llicències d'emissió sinó un organisme independent del qual es dota l'estat francès per a la regulació de la comunicació al camp audiovisual: ARCOM, els membres del qual són, majoritàriament, elegits per les cambres legislatives de la República, a través de procediments que requereixen majories polítiques reforçades.

“Spain is different”

Aquesta autoritat reguladora de la comunicació audiovisual separada dels governs no és pas una particularitat francesa. Més de dues dotzenes d'estats europeus tenen autoritats reguladores sorgides de processos electius en el marc del poder legislatiu, millor o pitjor formulats però basats en majories parlamentàries qualificades.

Espanya n'és la gran excepció. Tot i que hi ha consells audiovisuals d'àmbit autonòmic a Andalusia, Catalunya i la Comunitat Valenciana, elegits als seus parlaments respectius per majories reforçades, l'autoritat reguladora a l'estat espanyol és el Ministeri d'Economia, a través d'un organisme: la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), els membres de la qual són designats directament pel ministeri.

La Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada el 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero, contemplava la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals similar als existents als països del nostre entorn, però en arribar el PP al Govern, ho va suprimir abans que es posés en marxa. Pedro Sánchez, va promoure, el 2022, des del Govern de coalició, una nova LGCA que deixava les competències en mans del Ministeri d'Economia, dirigit llavors per Nadia Calviño. Podemos es va abstenir en la votació al Congrés.

La actual llei vigent inclou una relació detallada d'infraccions i sancions aplicables que poden arribar, en alguns supòsits, a obligar a la retirada dels continguts en difusió. Considera faltes molt greus, per a les quals contempla multes que poden arribar als 1.500.000 euros en el cas de la televisió i de 750.000 euros al de la ràdio, “l'emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta incitin a la violència, a la comissió d'un delicte de terrorisme o de pornografia infantil o de caràcter racista i xenòfob, a l'odi o a la discriminació contra un grup de persones o un membre d'un grup per raó d'edat, sexe, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, raça, color, origen ètnic o social, característiques sexuals o genètiques, llengua, religió o creences, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, nacionalitat, patrimoni o naixement". També se sancioana `l'emissió de continguts audiovisuals "que de manera manifesta afavoreixin situacions de desigualtat de les dones o que incitin a la violència sexual o de gènere.” Malgrat tan lloables principis, no s'ha sancionat mai ningú per infringir algun d'aquests supòsits. Sense anar més lluny, Federico Jiménez Losantos, el 20 de març passat, va dir en antena, referint-se als periodistes de 'El País' que buscaven informació sobre les irregularitats urbanístiques a la vivenda d'Isabel Díaz Ayuso al veïnat on aquesta s'ubica: “¡Hombre! Alberto [González Amador, parella de la presidenta madrilenya] que es un bigarro bien plantao, además de familia militar, tendrá dos amigos. Y si no, Desokupa. Y al primero que aparezca por ahí metiéndose y tal pues tiene un accidente que se rompe tres huesos”. Rastrejant una mica i sense gaire esforç trobaríem entre els intoxicadors d'opinió habituals de la dreta, i no només en mitjans periodístics marginals sinó també en els de gran difusió, desenes d'exemples de mala praxi informativa (?) com l'esmentat, sense que mai la CNMC hagi pres cap mesura malgrat el que permet la llei.

L'orientació europea

El nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat recentment pel Parlament Europeu, dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme, el Comitè Europeu de Serveis de mitjans de Comunicació, format per representants de les diferents autoritats reguladores independents dels estats membres de la Unió. Tot i això i el fet que Espanya no disposa d'un òrgan d'aquestes característiques, en el debat sobre la regeneració democràtica en el camp de la informació, celebrat el mes de juliol al Congrés dels Diputats, no es va fer cap esment al tema, ni tan sols per part del portaveu de Sumar, que tanmateix ha presentat una proposició no de llei a la mesa del Congrés reclamant la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació.

Tot i la directriu europea (que aporta una altra transcendent novetat: el seu àmbit d'aplicació inclou, per primera vegada, a la premsa escrita en qualsevol suport) sembla que el PSOE prefereix mantenir a les mans del ministeri les competències reguladores de la comunicació. El PP tampoc no mostra cap interès en modificar la llei actual. Uns i altres deuen pensar que mentre estiguin al Govern tindran la maneta i podran obtenir un millor tracte dels mitjans de comunicació als què afavoreixin.