La ciberseguretat com a eina de treball dels periodistes‏

Francesc Ràfols

El Comitè de Protecció dels Periodistes (CPJ) va publicar fa un temps un article de Tom Lowenthal titulat La vigilància obliga els periodistes a pensar i actuar com a espies. El CPJ és una organització internacional amb seu a Nova York que promou la llibertat de premsa arreu del món i defensa el dret dels periodistes a informar sense por a represàlies. Lowenthal és un periodista 'freelance' i expert del CPJ en matèria de seguretat operativa i autodefensa contra la vigilància. Sosté en el seu escrit que «hi havia una època en què un periodista mai entregava una font

confidencial. Quan algú s'ofereix, anònimament, per informar a la societat, és millor arriscar-se a passar un temps tancat a la presó que lliurar aquesta persona. Aquesta responsabilitat ètica també era una necessitat pràctica i professional. Si promets l'anonimat, estàs obligat a complir-lo. Si no pots complir amb la teva paraula, qui dipositarà la confiança en tu en el futur? Les fonts se'n van a una altra banda i les notícies et passen de costat».

Lowenthal afegeix que «l'experiència d'una nova generació de redactors presenta una història diferent. Optar per dir el nom d'una font és una qüestió secundària. Que potser ara es pot protegir el nom d'una font? Els registres de trucades, arxius de correu electrònic, interceptació de telèfons, informació de localització derivada d'antenes per a mòbils, targetes o abonaments intel·ligents de transport, activació remota del mòbil per escoltar converses a través el seu micròfon, càmeres de vigilància: l'opció per defecte al nostre món és estar sota vigilància. Per uns breus moments potser es pot tenir privacitat, però, únicament després de molt d'esforç. I no obstant això, aquest és el món feliç del periodisme.»

La darrera citació de l'article de Lowenthal –de lectura imprescindible per a qui faci periodisme d'investigació– que volia aportar en aquest apunt és aquesta: «Si per sort un periodista pot protegir la identitat de les seves fonts, és només gràcies a l'aplicació d'increïble expertesa i pràctica, juntament amb l'ús de costoses eines. Els periodistes ara competeixen amb els agents secrets i els espies, i els agents secrets compten amb l'avantatge de jugar a casa. L'hàbitat d'un periodista no ha de ser mons foscos de subterfugi i vigilància. El temps que un periodista passa aprenent el joc Spy vs. Spy estaria més ben emprat a perfeccionar les seves habilitats professionals.Cada hora dedicada a entendre complexes eines de seguretat podria ser una hora dedicada a la investigació i la redacció». Tot l'escrit alerta de les dificultats de tot ordre per mantenir la privadesa dels equips de feina dels periodistes.

Però, segons afirmen diferents experts, aquest és un dels reptes principals del periodisme, especialment el d'investigació. Al mes de gener, vaig tenir l'oportunitat de participar en un seminari de formació de quatre dies organitzat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) a Brussel·les sobre Ciberseguretat per a periodistes. En el decurs de les sessions, va quedar clar que «la protecció de les fonts pot veure's fàcilment compromesa en un món on la vigilància de la societat és cada vegada més omnipresent i cada vegada menys perceptible. Però sacrificant una mica el seu temps, els periodistes poden igualment aprofitar aquests mateixos avanços tecnològics per fer més segures les seves comunicacions i per protegir-se millor i reforçar la relació de confiança amb les seves fonts.» També es van poder aprendre de manera ràpida i pràctica l'ús de les noves eines en aquest camp i «conèixer mitjans tècnics per evitar la censura a Internet, examinar casos pràctics de pirateig i de violacions dels drets humans, i descobrir noves eines per encriptar comunicacions o reforçar contrasenyes.»

Hi ha països, com Suècia, on la protecció de les fonts no és un dret dels periodistes sinó una obligació. A Espanya no està ni tan sols regulat. Per això l'Estat espanyol està a la cua d'Europa en el que es refereix a la llibertat de premsa i el dret a la informació. Però el secret professional és un dels pilars d'una premsa independent i els avenços tecnològics fan que per protegir-lo faci falta molt més que una llei. Cal que els informadors coneguin i disposin d'eines per a protegir els equips informàtics i les seves comunicacions. Probablement, un gran mitjà podrà disposar de recursos humans i tècnics per fer-ho. Una altra cosa és que vulgui plantar batalla a les estructures de l'Estat –o de qui sigui– i opti per mantenir indefensos els seus periodistes. En les publicacions més petites però basades principalment en el periodisme d'investigació, el repte de protegir-se d'atacs cibernètics és més que imprescindible. Els recursos materials poden ser cars però conèixer les eines informàtiques i tecnològiques pot dificultar la intercepció de les comunicacions i blindar millor les webs i els equips de treball.

Fins fa poc, el concepte «seguretat» aplicat al món de la informació era principalment més una qüestió de seguretat física pels riscos inherents a la feina desenvolupada en zones en guerra o per la repressió en països sota règims dictatorials. Ara al terme cal incloure-hi el vessant cibernètic a partir dels atacs que es viuen i veuen en qualsevol lloc del món, fins i tot en els estats presumptament més democràtics. En aquest sentit, casos com el de Snowden són força il·lustratius. Per això, des de les organitzacions internacionals de periodistes més destacades –com la Federació Internacional de Periodistes (FIP)–, es demana que els professionals prenguin consciència de la importància d'aquesta qüestió i adoptin mesures per protegir-se del ciberespionatge.

A Catalunya i l'Estat espanyol, hi ha gent que treballa en aquest àmbit, només falta que els informadors assumeixin la importància que té. La periodista Marta Peirano va publicar fa pocs mesos 'El pequeño libro rojo del activista en la Red' (Roca, 2015), un llibre amb pròleg d'Edward Snowden, sobre la seguretat a la xarxa, amb consells per assegurar les comunicacions. Però si hi ha una periodista que s'ha convertit en un referent en aquestes qüestions és Mercè Molist. A principis d'any va publicar 'Cibercrimen'  (Tibidabo Ediciones, 2015) i és probablement qui més ha escrit i des de fa més temps sobre 'hacking' i 'ciberseguretat'.

És sabut que la seguretat absoluta no existeix, que, si algú ens vol esbotzar la porta de casa, ho acabarà fent per moltes mesures per evitar-ho que haguem posat. Però no per això ningú deixa la porta oberta quan surt de casa. A la Xarxa, és exactament igual, cal fer el màxim per protegir-nos sabent que mai ho estarem al 100%.

https://francescrafols.wordpress.com/

El control político de los medios de comunicación

José Sanclemente

El panorama político que se ha configurado con las elecciones del 24-M y las posteriores alianzas de gobiernos municipales y autonómicos con nuevos actores políticos en la sociedad española, debería también concretarse en nuevas reglas para gestionar los medios de comunicación públicos y establecer un nuevo trato con los privados.

Los ciudadanos nos gastamos algo más de 2.000 millones de euros en subvencionar a las televisiones y radios públicas (incluida RTVE) y el Gobierno de la nación destina 170 millones a

Mariano Rajoy condecora a Francisco Marhuenda,
en una fecha indeterminada.

publicidad institucional y comercial. Los diferentes ayuntamientos y comunidades autónomas, a su vez, gastan por este concepto en torno a 50 millones y además otorgan diferentes subvenciones a los medios privados de comunicación sin criterios objetivos.

El clientelismo político de algunos medios privados es proporcional a la cantidad económica que el erario les inyecta y el sometimiento ideológico de los medios públicos al Gobierno de la nación, a los gobiernos autonómicos y a los municipales alcanzan límites insostenibles.

La publicidad y las subvenciones se reparten entre los medios privados sin objetividad y transparencia, y los medios públicos están sometidos al dictado de los gobernantes en cada plaza.

El nuevo panorama político ofrece una oportunidad magnífica para erradicar las prácticas de oscurantismo y manipulación mediática. La nueva política no debe controlar la información y debe permitir que los profesionales del periodismo la ejerzan con libertad apoyando a sus empresas periodísticas con objetividad y transparencia.

Que diarios como 'La Razón' o 'Abc', por poner dos ejemplos, sean “premiados” en las campañas publicitarias y subvenciones del poder político, frente a otros medios con mayor audiencia, tiene que acabarse. No soy tan iluso para desconocer que las grandes empresas y entidades financieras seguirán haciéndolo buscando réditos informativos, pero el dinero que es de todos debe emplearse de una manera ecuánime y eficaz.

Hay muchos países europeos que tienen establecidas ayudas a la prensa como garantía de la pluralidad informativa y a la libertad de expresión, pero estas ayudas son transparentes y controladas por los parlamentos con criterios objetivos y, por descontado, la distribución de los ingresos publicitarios está siempre en relación con la audiencia de los medios y no con su complacencia con el poder.

La nueva política con los medios, la actual y la que está por venir ante el previsible cambio político, ha de basarse en criterios objetivables. No debe ser clientelista y sectaria porque el periodismo no lo es, o no lo debería ser si quiere recuperar su papel de contrapoder y de credibilidad ante los ciudadanos.

Cuando se oyen algunas voces de los “nuevos políticos” en relación a que los medios de comunicación deberían estar bajo control, yo les sugeriría que matizaran que no se refieren a los actuales conceptos de dominio, mando o dirección política. No vaya a ser que nos quedemos como estamos.

http://www.josesanclemente.com/

¿De dónde llegan los lectores?

Eduardo López Alonso

La irrupción y masificación del uso de las redes sociales fomenta un nuevo espejismo en torno a los medios de comunicación. La capacidad amplificadora de audiencia de Facebook o Twitter quizá ha sido sobrestimada y se ha olvidado que el grueso de los lectores de los diarios 'on line' llega a través de lo que se conoce como tráfico directo, es decir, aquel en el que el lector teclea directamente la URL, la marca, la cabecera que desea consultar.

El acto de teclear el diario que se desea consultar es equivalente a hojear la prensa y elegir un diario concreto. El lector cautivo debería ser siempre el objetivo principal, ya que su acto de elección es un argumento clave para la subsistencia publicitaria de cualquier

medio. La web es el escaparate a cuidar de manera prioritaria y el menú ofrecido una muestra del criterio periodístico acorde con el medio, lo que le hace diferente del resto.

Sin embargo, el virus de las redes sociales se ha inoculado en los profesionales de la información haciéndoles creer que la difusión en Facebook y Twitter es más importante, por ejemplo, que la posición en la portada o su simple aparición en la versión periodística 'on line'. El axioma, ya convertido en verdad irrefutable por muchos, choca con la realidad a poco que el análisis de Google Analitics se amplíe al conjunto de la oferta informativa de cualquier medio y no a las informaciones de más éxito. Es cierto que en temas candentes globales el flujo de lectores se dispara a través de los buscadores y pueden dispararse las entradas en la web gracias a verdaderos procesos de viralización de la información a través de redes sociales. Pero hay que preguntarse si esos incrementos de tráfico son los más interesantes o no a la hora de cimentar el prestigio y la imagen de marca del medio. La respuesta es clara. Que una 'información' de seis líneas apoyada con el vídeo de una actriz de segunda o tercera línea mostrando su ropa interior consiga situarse en lo más alto de la clasificación de entradas no es precisamente una buena noticia. Excepto para la estadística global y el objetivo de audiencia.

Lo más usual en los medios de comunicación 'on line' con una cierta trayectoria es que entre el 60% y el 80% de sus lectores sean de tipo directo. Son clientes fidelizados. El incremento que aporta Facebook es notable pero en contadas informaciones. En términos generales se sitúa en torno al 30% como máximo del total de lectores. Esto es así porque una minoría de las informaciones se destinan a Facebook, ya que la capacidad de la red es limitada para no perder su efectividad o utilidad (la selección es la clave). En este sentido es criticable que contenidos publicitarios y no informativos se destinen a la red ya que eso resta músculo a la divulgación de información. En las informaciones de mayor lectura, un 40% de los lectores pueden llegar de Facebook en algún momento, pero es raro que esos porcentajes sean más altos. Lo que sí suele ser exagerado es el mimo con el que se trata a Twitter. Raramente las informaciones de más tráfico aportan más del 6% vía esta red social a cualquier información. Lo usual no pasa del 2%. Y es que Twitter es una red más destinada a enfermos de la información que a otro tipo.

¿Pero cómo deben ser esas informaciones destinadas a fomentar la lectura en la web y las redes? Quizá sus títulos deban ser como los títulos de portada del diario que compiten en el quiosco, de aquellos intencionales, de aquellos que sorprenden, de aquellos que son solo el primer plato de una información más en profundidad, de aquellos que describen una noticia, una novedad próxima al lector por encima de todo. Sobre la elaboración, la inmediatez y las rutinas de elaboración de la web las críticas proliferan. Esa forma de hacer choca en ocasiones con los procesos estándar aplicados en la prensa diaria en papel. Las fuentes tienden a ser más documentales que directas y la opinión trufada más aceptada por el lector en una versión web que en una información de papel. Las informaciones publicadas en la web se elaboran en menos de 30 minutos de media, menos si se trata de teletipos sin elaboración (el detestable 'copy-paste'). No hay duda. El diario en papel permite o debe permitir una elaboración más meticulosa de la información, pero no necesariamente mejor o más amplia. En cuestiones cualitativas todo depende del periodista, los filtros de calidad y de los medios que tiene a su alcance.

El terror dels botiguers de Travessera

Cristina Palomar

Aquesta passada setmana ha fet quatre mesos de la publicació del meu llibre sobre la Marta Ferrusola. A diferència de Ildefonso Falcones, jo no podré defraudar a Hisenda perquè la venda del perfil de la presidenta de Catalunya no em farà milionària. L'experiència inoblidable m'ha servit per constatar que el règim pujolista, ara en mans dels seus hereus, exerceix una fèrrea censura

en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats. Als meus editors els ha sorprès. A mi no tant.

Potser de tots els exemples de mà negra per intentar amagar el llibre sobre la dona de Jordi Pujol, el que més destaca és el protagonitzat per l'Agència Catalana de Notícies, una agència creada pel Govern català i finançada amb els nostres impostos que confón la propaganda amb la informació. Vaig anar a la seu del recinte de la Maternitat a fer l'entrevista acompanyada de la responsable de comunicació d'Angle Editorial. Fins i tot ens vam fer un selfie totes tres. L'entrevista mai ha vist la llum i jo segueixo esperant la disculpa de la redactora.

De les coses que m'han passat arran de la publicació del llibre em quedo amb la gent que m'ha explicat xocants experiències amb la Marta Ferrusola que confirmen que és una persona prepotent i antipàtica. Una taxista recordava el terror que provocava entre els botiguers del barri perquè sempre demanava descomptes per família nombrosa tot i administrar un sou de president de la Generalitat. Una de les botigueres que pitjor ho va passar va ser la propietària d'una botiga de bolsos. La Marta es va oferir a fer promoció dels seus articles en tots els actes oficials i no va acabar d'entendre mai que ningú compraria un bolso usat.

La utilització dels cotxes oficials de la Generalitat per portar les comandes, primer de la floristeria i després de la seva empresa Hidroplant, per traslladar la família a les cases de Queralbs i Vilassar, o per portar la compra del mercat sovintejaven. També era tradició que el xofer que cada matí la venia a buscar a casa agafés les monedes que la Marta guardava en un gerro al rebedor i anés a comprar el pa de la família. Un dia un dels xofers es va negar a fer-ho i una Marta irada el va fer tornar a cotxeres amb l'amenaça de fer-lo fora.

Avui he vist una pel·licula protagonitzada per Russell Crowe on fa d'alcalde de Nova York corrupte i sense escrúpols. En un moment donat de la trama li diu a un expolicia que "nosaltres abusem perquè podem i, a més, ens agrada fer-ho". Suposo que és un mal força estés en un país de fireta com el nostre. Tant entre la majoria de polítics com entre els que dirigeixen mitjans de comunicació.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

"Els periodistes no son soldats"

Francesc Ràfols

«Els periodistes no han de ser utilitzats com a instruments en les guerres d'informació». Ho han afirmat el Sindicat Nacional de Periodistes d'Ucraïna (NUJU), el Sindicat Independent de Mitjans d'Ucraïna (IMTUU) i el Sindicat Rus de Periodistes (RUJ) en el marc d'una iniciativa conjunta de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) i de la seva organització regional, Federació Europea de Periodistes (FEP) per documentar les lliçons i l'experiència del conflicte a Ucraïna per als periodistes. També han dit que «els periodistes no són soldats». Aquest

pronunciament consta a la introducció de l'Informe sobre la seguretat dels periodistes a Ucraïna al 2014, que la FIP i la FEP han presentaten una conferència de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). L'objectiu era documentar les lliçons i l'experiència del conflicte Ucraïna per als periodistes.

El manual detalla la varietat i l'abast de les restriccions als drets dels periodistes experimentats per dos periodistes ucraïnesos i russos durant 2014 incloent la llibertat de moviment, detencions, amenaces, agressions i morts. El treball és el resultat de la solidaritat transfronterera entre la FIP i la FEP amb els periodistes d'Ucraïna i Rússia que, amb el suport de Dunja Mijatovic, representant de l'OSCE per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, s'ha reunit en sis ocasions des d'abril de 2014. Aquest organisme ha celebrat a Viena els dies 15 i 16 de juny la Conferència sobre Seguretat, Llibertat de Mitjans i pluralisme en temps de conflicte, on s'ha presentat aquest informe.

Els col·legues ucraïnesos i russos insisteixen «en els nostres estàndards professionals i ètics, negant-nos a acceptar els periodistes com combatents. Creiem que el més important en tots els conflictes i contradiccions polítiques és ser honest, per mantenir la nostra dignitat i deure professional, per ser periodistes i éssers humans. En primer lloc, ens dóna esperança, i la perspectiva d'un futur sense violència, ni odi ni impunitat». El mateix president de la FIP, Jim Boumelha, assegura que «aquest informe és una demostració que el compromís persistent dels principis de la nostra professió i la resolució de les diferències pot ajudar els periodistes a superar la confusió i la histèria de la guerra per trobar una causa comuna. Esperem que serveixi de model per als periodistes i els sindicats que en el futur s'enfrontin a conflictes».

El dret a la informació és un dels més assetjats avui dia arreu del món. No només a les dictadures. Molts països que es vanten de viure en democràcia estan impulsant reformes legislatives per dificultar l'accés a la informació de les ciutadanies respectives i limitar el treball dels periodistes. L'Estat espanyol n'és una de les mostres més palmàries. El pròxim 1 de juliol entrarà en vigor la 'llei mordassa' i altres normatives similars –com la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal– ja són en camí. A nivell europeu veiem com el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) o la llei de Secrets Comercials suposen amenaces gravíssimes a la qualitat democràtica.

Aquesta situació, en cas de conflicte bèl·lic, és molt més flagrant i agressiva. Els periodistes, entenen els qui governen, han d'estar al servei de la causa. Ens podríem remuntar a la Segona Guerra Mundial, però no cal. Ho hem vist als Balcans, ho hem vist a Ruanda i ho hem vist en d'altres llocs. Per això, la iniciativa de la FIP i la FEP amb els sindicats de periodistes ucraïnesos i rus suposa un avenç per evitar que els informadors siguin reclutats per formar part de la maquinària bèl·lica. També ho han intentat en altres llocs –a la guerra palestino-israeliana–, però no ha estat possible. 

Segurament queda molta feina per fer però que els professionals de la informació de dos països entre els quals hi ha seriosíssimes tensions es reuneixin per evitar ser utilitzats i poder informar del que hi succeeix amb la màxima professionalitat i independència és una bona notícia per al periodisme i, per tant, per a la democràcia.

https://francescrafols.wordpress.com/

L'articulista, l'exdirector i la crisi ètica de la premsa

Josep Carles Rius

Un dels grans diaris en paper va acomiadar al seu columnista més polèmic el mateix dia en què l'exdirector d'un altre diari imprès anunciava la seva marxa en un tuit carregat de rancúnia. El desenllaç a aquestes dues biografies és un signe de la crisi de la premsa escrita, de la degradació que la va provocar i dels intents desesperats per corregir errors del passat. Tant l'articulista com el director van anteposar els seus interessos als de la pròpia empresa

editora. Un escrivia el que li dictaven les seves vísceres, els seus prejudicis, la seva xenofòbia, el seu classisme. L'altre, el director, va convertir el seu diari en una plataforma de poder personal. Sense altre principi que el benefici propi i el dels grups d'interessos que li havien permès accedir al càrrec. A curt termini van resultar rendibles als seus diaris. Un, l'articulista, aportava polèmica, audiència. L'altre, el director, quantioses subvencions i influències. Però, a llarg termini, el dany causat és immens. Irreparable. Perquè van erosionar el principal valor d'un diari, la credibilitat, la confiança, l'autoritat moral davant dels lectors.

No importen els seus noms. Per desgràcia, la seva història podria escriure’s també en altres diaris. L'essencial és que tots dos casos revelen la crisi soferta per la premsa. Les paraules de l'articulista i les accions del llavors director responen a la que podríem anomenar una 'crisi ètica', entesa com deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L'ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L'ètica que, en definitiva, té l'objectiu pràctic d'establir si una actitud és socialment responsable. I ni els articles del columnista ni les decisions del llavors director responien a aquests objectius ètics.

Els editors de l'articulista i de l'exdirector van actuar amb la lògica del benefici immediat, de l'audiència fàcil o dels rèdits de la complicitat amb el poder. No amb la lògica de l’ètica. Fins que van descobrir que eren un signe de la seva derrota. Que havien perdut el control dels seus propis periòdics. Que havien obert les seves pàgines a articulistes que escrivien pensant només en ells i no en els lectors. O que havien nomenat a directors que aprofitant la seva extrema debilitat financera van tenir la gosadia d'intentar fer-se amb el poder de les seves empreses. Que per assegurar el seu poder havien delmat les seves pròpies redaccions, el principal patrimoni dels diaris. Que no havien respost als objectius de l'empresa editora, si no a estratègies d'altres centres de decisió polítics o econòmics. Que havia substituït els criteris ètics en la governança dels diaris pel joc de les influències.

La trajectòria de l'articulista i l'exdirector reflecteix la ceguesa dels editors i la fragilitat de les redaccions, que van observar impotents les seves paraules i els seus actes. En aquests anys, les redaccions s'han deixat pel camí no només molts periodistes i recursos, sinó la llibertat. La llibertat que hagués impedit que l'articulista perpetrés molts dels seus articles. La llibertat que hagués evitat que el llavors director aconseguís crear amb el temps un veritable règim de silenci i por. Règims que han estat possibles per la implicació de minories de periodistes que han actuat com a comissaris polítics i no com a professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia, la de ser garants del dret constitucional a la informació.

L'articulista i l'exdirector ja no estan en els seus periòdics. Però l'estela que deixen és indeleble. Les seves paraules i els seus actes han trencat ponts de confiança. I els lectors ara tenen alternatives. Ja no posen la seva visió del món en mans d'un diari, sinó que configuren la seva pròpia percepció de la realitat a partir de múltiples fonts. Molts ciutadans en el present (i la majoria en el futur) trien el que volen saber i quan; la jerarquia dels fets i, especialment, la transcendència i rellevància que les noticies tenen per les seves vides. I són ells els que decideixen què opinen a partir de totes les informacions que els arriben, algunes fins i tot procedents dels mitjans convencionals, però moltes del seu propi 'cercle de confiança' a la xarxa. 

El retorn a la llibertat

Molts lectors, per exemple, poden haver decidit emancipar-se per no creuar-se amb les paraules de l'articulista, ni amb el resultat de les accions del llavors director. Perquè la 'crisi ètica' que simbolitzen aquests personatges és percebuda pels lectors, que intueixen que el seu diari respon només a interessos propis. A connivències polítiques i econòmiques, i no als interessos de la col·lectivitat. Que el seu diari ja no forma part de la premsa entesa com a servei públic, on el benefici i el legítim ànim de lucre estan sotmesos a l'interès general i el dret a saber.

Els diaris afronten un repte monumental, però si volen sobreviure necessiten realitzar la seva pròpia regeneració ètica. Recuperar la credibilitat i la confiança dels lectors. Tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís de servei públic amb la societat. Necessiten, en definitiva, superar la crisi ètica a la qual li van portar biografies com la de l’articulista i la de l'exdirector.

Les subvencions als mitjans mai són gratis

Cristina Palomar 

Fa uns quants anys, quan el diari on jo treballava estava a un pas de naufragar estrepitosament, la direcció no va tenir cap embut a arraconar alguns dels seus redactors de política més polèmics i brillants a canvi d'aconseguir del govern de torn --en aquell moment el segon tripartit-- una sucosa injecció de diners que els permetés frenar la patacada. L'aleshores director, un tal Carles Flo que

Ada Colau irromp en un mitin d' Imma Mayol (ICV)
a la campanya de les municipales del 2007. 

esmolava la destral amagat al seu despatx a les fosques i il·luminat només per una fantasma-

gòrica espelma, no va dubtar a tallar uns quants colls per ordre de l'aleshores responsable d'organització del PSC, José Zaragoza, amb qui despatxava sovint i, fins i tot, es reunia al mateix diari. Explico això perquè no vull que ningú m'acusi de sectària.

Després d'anys d'estar allunyada de l'actualitat política, he tornat momentàniament per fer seguiment electoral de la campanya de Barcelona En Comú per a eldiario.es. Només m'ha calgut estar un temps fora d'onda per constatar fins a quins extrems ha crescut la misèria humana en la nostra professió. Alguns partits, començant per CiU, no han dubtat a posar en pràctica una guerra bruta sense precedents en la història política i periodística d'aquest país utilitzant en el seu profit els mitjans a qui alimenta amb sucoses subvencions públiques que paguem tots i els redactors sense escrúpuls afins a la causa del masisme.

Deixant de banda la vergonya aliena que he sentit al comprovar com l'equip de campanya de Xavier Trias --l'alcalde de tots, segons deia el seu eslògan de campanya-- ha vetat els mitjans crítics amb la gestió del seu candidat negant-los el dret d'entrevistar l'alcaldable convergent i, fins i tot, exigint per avançat el qüestionari i posant com a condició prèvia a qualsevol trobada l'eliminació de les preguntes més incòmodes, em referiré només a tres exemples perquè la cosa em supera. 

El primer té a veure amb la notícia que va publicar 'El Punt/Avui' recuperant un video d'Ada Colau disfressada de SuperVivienda i boicotejant un acte polític de l'aleshores representant d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol. Al marge de confirmar que el passat sempre torna per deixar-nos en evidència, la notícia tenia altres objectius molt més foscos: ridiculitzar la candidata que més mal podia fer --segons les enquestes-- a Trias i posar de manifest la contradicció que suposa anar d'alternativa després d'haver pactat amb un partit que ha governat amb el PSC a la ciutat durant dècades.

Sense entrar en el debat deontològic de si el periodista que firmava l'article es podia haver negat a fer-ho o si li va poder més l'afany de notorietat momentània que el de dignitat professional que mai dóna de menjar, a ningú se li escapa que 'El Punt/Avui' és un dels mitjans privats més subvencionats per la Generalitat fins al punt que seria impossible la seva viabilitat sense aquests diners (i també sense el continu sacrifici que fan els seus redactors assumint la jibarització constant del seu sou).

El segon exemple és la notícia publicada a elsingular.cat sobre l'apartament turístic de Jaume Asens. ¡Quin filó descobrir que el número quatre de la llista de Colau, que tant demonitza el model turístic de Trias i els apartaments turístics il·legals de la Barceloneta, resulta que té un apartament turístic! M'estalviaré preguntar al periodista qui li ha passat la informació perquè tots els indicis apunten a una filtració interessada de Sant Jaume sector muntanya. Segons 'El País', Asens és propietari d'un habitatge que té llicència des del 2012. L'advocat el va llogar a un tercer i aquest és qui el lloga a turistes. 

El tercer, i segurament el més delirant, ha estat obra de 'La Vanguardia', el degà de la propaganda que es fa passar per informació. Vincular Bin Laden amb Ada Colau només perquè el terrorista més buscat del món llegia llibres del jueu-comunista Noam Chomsky, el mateix que ha firmat un manifest de suport a Barcelona En Comú, és d'una genialitat indiscutible. Sense cap dubte la notícia serà estudiada a les facultats de comunicació com a exemple de nou periodisme. No cal dir que el diari dels Godó, en caiguda de vendes constant, és el més subvencionat pel govern d'Artur Mas. Ningú regala res.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/