L’estranya parella

Enric Arqués

Ara que hem deixat enrere el període electoral (per fi, pensaran alguns...) és un bon moment per reflexionar sobre la relació entre els periodistes i els polítics. Sí, sí, ja sé que no sóc el primer en tocar aquest tema, però mai està de més recordar (recordar-nos) de certes coses.

Els periodistes que en alguna ocasió hem cobert una campanya electoral sabem que hi ha el risc d’acabar confonent la proximitat que suposa compartir cada dia moltes hores amb el candidat en qüestió amb el deure d’informar sense prejudicis ni tractes de favor. Fàcil de dir i complicat de fer, però aquest és el nostre deure com a periodistes, si ens creiem la nostra professió, almenys com l’entenia el mestre de periodistes Josep Pernau.

No es tracta de ser impertinent amb el candidat que estàs seguint pel teu mitjà de comunicació, ja ens entenem, però si que s’ha d’evitar confraternitzar massa amb el dirigent polític fins al punt de perdre el punt de vista crític, sempre necessari quan es tracta d’informar dels servidors públics. És evident que cada periodista té el seu punt de vista ideològic i tampoc és cap delicte que aquest sigui coincident amb el candidat que toca cobrir, però sempre hem de tenir present la necessitat d’informar sobre les contradiccions polítiques en què pot caure qualsevol polític, una pràctica habitual sobretot quan durant 14 dies tens tots els mitjans de comunicació per enviar constants missatges als ciutadans.

Es parla de vegades de l’anomenada síndrome d'Estocolm, en aquest cas referida al perill de caure amb una excessiva complicitat amb el candidat i perdre el sentit crític del qual parlava abans. Tot i que també pot passar el contrari, per allò del poc feeling que pot despertar el polític en qüestió. Se suposa que tots els periodistes som professionals i exercim la nostra professió (si la crisi ens ho permet) amb honestedat i rigor, però de la mateixa manera que sabem que els Reis Mags són els pares també som conscients dels riscos que suposa compartir moltes hores amb els polítics i la cort d’assessors, caps de premsa i demés personal dedicats a vendre’ns (feina legítima d’altra banda) la millor imatge i totes les bondats hagudes i per haver del seu candidat.

La nostra feina passa per recordar que el Periodisme no es deu a simpaties personals ni tampoc ideològiques, sinó als espectadors, lectors i oïdors que esperen una informació veraç i també (no per obvi deixa de ser important dir-ho) el més entenedora possible.

Reflexió...

Joan Brunet i Mauri

Ahir, mentre exercia el meu dret al vot, pensava en el què havia estat aquesta darrera campanya electoral; una campanya en la que els polítics s’han ocupat de pràcticament tot, menys del què s'haurien d’haver preocupat: de com ens ho hem de fer per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem instal·lats sense que les polítiques socials en siguin les grans perjudicades. I és que ni les preocupacions més immediates de la ciutadania, ni tampoc la crisi i Europa han merescut un cert interès si ens atenen als continguts i als missatges que han presidit la campanya.

Potser això també explicaria l’augment de l’abstenció en relació a les anteriors eleccions generals. Però més enllà d’aquestes simples constatacions, em preocupa també que aquesta hagi estat una campanya a voltes massa marcada pel protagonisme d’unes sempre complexes relacions entre polítics i periodistes, entre periodistes i polítics; unes relacions que, en ocasions, fan que els periodistes acabem essent l’eix i centre de la notícia. De manera conseqüent ningú no em podrà negar que en aquesta campanya els periodistes –per ser més precisos alguns periodistes— han acabat essent el centre de la notícia. Clar que també ho han estat gràcies a l’ajut dels polítics que pretenen que els mitjans de comunicació siguin simples transmissors, altaveus i servidors d’una manera ben concreta de veure el món: la seva.

La realitat és més diversa, i sobretot molt més complexa. I en aquesta tessitura, als periodistes i als mitjans de comunicació ens correspondria explicar allò que passa al marge, teòricament, d’altres possibles interessos que anessin més enllà del què d’un servei a la ciutadania se n’espera. Clar que tampoc les coses tampoc no estan gens clares pel què fa als interessos que planen damunt els mitjans de comunicació. No és estrany, doncs, que en aquesta continuada confusió de papers i d'interessos dels uns i dels altres, qui hi acabi perdent sigui la ciutadania i que els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular ens veiem superats per les circumstàncies... I allò que és encara pitjor: que acabem perdent credibilitat davant la ciutadania...