El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

16 ene. 2012

Rèquiem per l''Avui'

Joan Barrera
Ha estat un treball de desmantellament impecable, fins el punt que mantenint el nom han aconseguit fer desaparèixer tot el diari. Un treball d’artesania, ben mirat, que hauria de ruboritzar a les ments més preclares de l'anomenat espai comunicacional català. La operació endegada pels responsables de l’empresa d'El Punt per engolir l’Avui mereix un punt i apart, a més d’una reflexió de quina ha estat la política de comunicació d’un país, Catalunya, que es venta de tenir una extremada sensibilitat per tot allò que fa referència a la llengua.

L’Avui, ara ja ho podem dir, ha desaparegut, encara que no hi hagi ningú capaç de firmar la seva acta de defunció. És un mort massa emblemàtic, perquè tothom en defugi la responsabilitat de posar a la història el punt i final. ¿Tan poc costa repassar la trajectòria i veure que la seva sentència de mort la van dictar aquells que injectaven, directament o indirectament, diners públics per mantenir-lo viu artificialment?

La història del primer diari en llengua catalana després de la guerra civil acaba en un estrepitós fracàs. I no per culpa dels seus professionals, com sempre les víctimes del desenllaç, sinó d’aquells que el van utilitzar per afavorir els seus interessos. Convindria fer-ne un petit recull per trobar les principals fites de molts d’aquests despropòsits, dels ajuts interessats, de com un projecte que neix amb un gran suport popular acaba allunyant-se de la realitat i convertint-se en un producte inviable econòmicament i innecessari per un país que té com un dels principals objectius la normalització del català.

No faig tremendisme, però així es podria resumir la seva història, sense necessitat de posar-hi noms i cognoms. El més sorprenent és com ha pogut arribar fins aquí. Quins mecanismes han permès allargar la seva agonia.

El cas de l’Avui és la metàfora de quina ha estat la praxis en matèria de comunicació a Catalunya que han practicat sense diferències ideològiques les instàncies públiques. L’error descomunal, que ara la crisi posa en evidència, parteix de la base que qualsevol projecte fos com fos i que tingués el català com a llengua de transmissió podia gaudir de suport públic sense mirar-s’hi massa, sense analitzar la viabilitat, ni la incidència, ni el valor afegit, ni l’aportació a l’objectiu comú d’enfortir la llengua catalana. En una paraula, tenia dret a una subvenció, encara que aquesta s’atorgués des de la irracionalitat més absoluta, sense bases objectives que la justifiquessin o des de l’amiguisme més pervers.

Convindria fer una anàlisi precisa que posés negre sobre blanc a on ens ha portat aquesta estratègia en l’àmbit dels mitjans de comunicació, per demostrar que el català no és un talismà que garanteix l’èxit sinó d’altres factors que tenen a veure amb una cultura empresarial homologable a la de qualsevol país dels nostre entorn. Això, o admetre que la subvenció, quan es fa de forma indiscriminada, sense límit en el temps, ni recolzada per un projecte que la justifiqui és la respiració assistida que embolcalla el fracàs.

Parlo de l’Avui, però és possible que en els pròxims mesos hi hagi altres exemples tan o més colpidors que aquest. Però ara no és el moment de cridar al mal temps. Hi ha massa periodistes sense feina per banalitzar un drama al que no se li posa remei.

(http://www.joanbarrera.com/

No hay comentarios:

Publicar un comentario