El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

11 oct. 2013

De la precarització a la becarització

Cristina Palomar
Avui volia escriure sobre el Marc Marginedas, el periodista d'El Periódico segrestat a Síria des de fa més d'un mes, i sobre la feina tan important però tan mal pagada i poc reconeguda que fan els reporters de guerra. Tanmateix, no hi ha dia que no m'ennuegui amb alguna notícia relacionada amb els abusoslaborals en el nostre sector professional. L'última bestiesa m'ha arribat fa poc: una entitat de renom que es dedica a socórrer els més necessitats busca un periodista per al seu departament de premsa. La preferència és un becari per no haver de pagar-li un sou, naturalment.

Els requisits són experiència contrastada d'anys de professió, coneixement del tercer sector i de la problemàtica social, ampli domini de les xarxes socials i redacció trilingüe. És a dir, un becari de 40 anys en amunt. A canvi de treballar gratis ofereixen com a suposat prestigi el fet de treballar per a una organització de referència.

Si fa un temps ens escandalitzàvem tots per la precarització dels sous dels periodistes, amb davallades en alguns casos que podien superar el 50% del sou inicial fent la mateixa feina i reduint personal, ara s'està consolidant una nova política que ens aboca a tots a la becarització perpètua i que, irònicament, fa de la precarització que tant hem denunciat el privilegi d'uns pocs. No sé fins a quin punt les polítiques de les empreses periodístiques i la saturació del mercat per part de les universitats són les úniques responsables del desprestigi i col·lapse del nostre col·lectiu professional. Si començo a comptar tots els companys que conec que estan fent col·laboracions de franc per continuar en el mercat periodístic em quedo sense dits i em desespero perquè el perjudici és brutal.

Jo vaig començar de periodista fent de becària a TV-3 després d'haver passat un rigurós examen a la facultat. Tot i currar com un redactor més o més fins i tot --feia entradetes, controlava els vídeos, perseguia els redactors, portava els materials a la reggie i em menjava tots els marrons i bronques inimaginables--, el cert és que cobrava (una merda, sí, però cobrava). Des de fa uns anys, i amb el connivència vergonyosa del món universitari convertit en refugi daurat de molts dels periodistes que un dia van ser referent de tots nosaltres, s'ofereix a les empreses mà d'obra gratis de forma descarada. I si amb això no n'hi havia prou, ara, la figura del becari com a sinònim d'esclau no afecta només als aprenents de periodista, sinó també als professionals amb anys d'experiència que busquen desesperadament un forat al mercat després d'haver-se quedat sense feina.
Curiosament, aquestes últimes setmanes he descobert que com a professionals de la comunicació som més ben valorats fora del nostre sector. La comunicació corporativa és una bona sortida laboral i les empreses serioses la consideren de gran valor estratègic per a l'éxit dels seus negocis tot i ser reacis a pagar bons sous. Però almenys paguen. Que no se us caiguin els anells si en lloc d'escriure de política acabeu escrivint d'antenes parabòl·liques o de tipus de pintura. El romanticisme no dóna de menjar i aquí del que es tracta és de poder arribar a final de mes. És pura supervivència.

No hay comentarios:

Publicar un comentario