El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

14 oct. 2013

En memòria de Jaume Arias. Una entrevista amb ell realitzada per a 'Capçalera' el juny del 1999

"Amb Franco els diaris eren un mirall, 
però a les fosques"

Andreu Farràs
El primer diari en donar la notícia que Ike Eisenhower es presentaria de candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà no era nord-americà. Va ser el 'France-Soir'. I el primer periodista que va publicar la primícia no era de Washington, sinó de Barcelona. Es diu Jaume Arias i és aquest home que ara remena una pila de retalls de diaris dels anys 40, 50 i 60, mentre explica les seves llargues converses amb Dalí o Sofia Loren, com va veure Himmler passejant-se per Montserrat o com ha saludat a tots els presidents dels EUA des de Truman a Bush
Potser per ser d'una altra generació, la seva professionalitat és inversament proporcional a la seva vanitat i al Col·legi de Periodistes de Catalunya li ha costat molts mesos convèncer-lo perquè obri les comportes de la seva experiència. El cabdal obtingut són més de cinc hores de conversa, farcida d'anècdotes i reflexions sobre la premsa, els periodistes, les relacions amb els poderosos i els famosos, la censura política i l'autocensura econòmica.

"Vaig néixer el 1922 i vaig començar a treballar el 1940 a l'agència Mencheta, que pertanyia a la família propietària d''El Noticiero Universal'. Era un diari molt curiós. Va ser fundat pel vell Peris Mencheta, que era un reporter molt famós, que va emparentar amb la familia Sedó, uns industrials tèxtils d'Esparraguera, un descendent dels quals, Luis Sedó, va arribar a ser governador del Banc d'Espanya. Els Peris eren valencians, liberals i monàrquics i estaven instal.lats a Barcelona des d'abans de l'Exposició Universal del 1888. Dos nebots del fundador d''El Noticiero' tenien l'agència de notícies Mencheta".

"Durant la guerra civil, els anarquistes van voler tancar El Noticiero, però la Generalitat republicana el va salvar intervenint-lo. El director, un mallorquí anomenat Palou Garí, va ser desterrat a una torreta de la costa; la vídua de Mencheta va poder seguir vivint a la mateixa finca on hi havia la redacció, a Llúria-Diputació, i de la direcció del diari se'n va fer càrrec un comitè que va nomenar màxim responsable a un tal Tubau, d'Esquerra Republicana. Era una gran persona que va preservar la continuitat d'El Noticiero".

-- El Noticiero Universal va ser el diari que donava millor informació del front de Madrid.
"Un dels germans Mencheta, Vicente, agafava cada dia el tramvia a Madrid per anar a la Ciutat Universitària. Allí estava el general Miaja, amic seu, que li donava un parte diari detallat del que passava. Els altres mitjans  no tenien accés a aquesta font i havien de reproduir els despatxos de la petita agència Mencheta".
"Quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona, el gener del 1939, a Tubau el van ajudar a marxar. Van tornar a posar el mateix director d'abans de la guerra, Palou. I va tornar el fill de l'empresari. Els franquistes van estar uns dies sense deixar sortir el diari al carrer, però al final va poder tornar aparèixer amb normalitat. En canvi, a l'agència Mencheta la van castigar durant més temps".

-- Perquè havia transmès els partes de Miaja?
"Sí, la van tenir uns cinc mesos sense deixar-la emetre. Al final van decidir fer-li una prova de fidelitat: informar del trasllat per la Falange de les despulles de José Antonio Primo de Rivera d'Alacant a El Escorial. Els censors van avisar que controlarien tota la informació que donés l'agència sobre aquest esdeveniment i que si ho feia satisfactòriament els deixairien tranquils. Els falangistes portaven el fèretre de José Antonio a les espatlles i recorrien a peu tot l'itinerari. Els responsables de Mencheta es van espabilar per contactar amb els alcaldes de totes les poblacions per on havia de passar el seguici i van aconseguir conèixer fins als mínims detalls: a les espatlles de qui havia anat el taüt, els responsos dels rectors dels pobles, la centúria tal que va cantar el 'Cara el sol', etcètera, al llarg de tot els trasllat. L''Abc', el 'Madrid' i l''Arriba' (òrgan oficial de la Falange) van omplir planes i planes amb la informació de Mencheta en comptes de la de l'agència estatal Cifra, que, com que no havia de fer mèrits, no ho havia preparat tant bé".

-- ¿Com es pot expressar amb paraules als periodistes més joves, que han viscut sempre amb democràcia i en una situació benestant, l'ambient que es respirava en una redacció de posguerra, sota una dictadura i amb tanta misèria?
"L'ambient a la redacció era de por. Com a la resta de la societat. Por a la repressió, por a una altra guerra i a patir més gana. La por va començar el 18 de juliol del 1936. Les animalades que es van fer com a conseqüència de l'aixecament van ser molt grosses. A l'altre bàndol, tot va ser més organitzat. Aquí, molt menys. Entre la FAI i els comunistes va produir-se una situació de caos molt forta; mataven persones perquè duien sotana. Aquí era més espontani; no hi havia llistes. A l'altre bàndol, en canvi, ja les tenien fetes. A Vigo van matar 850 persones en pocs dies per ser massones o republicanes. Les bestieses de Milosevic ja funcionaven en aquella època a Espanya. Fa unes setmanes, una noia li va posar un micròfon a Francisco Perelló, l'expresident de l'Espanyol, i li va inquirir: "Vostè va anar a Burgos durant la guerra, no?". I ell va respondre: "Jo i 150.000 més". Era lògic. Fugien d'una mort segura pel simple fet de ser burgesos".

-- I la censura? 
"La censura era una cosa establerta. Sabies que no podies anar-hi en contra. A més hi havia una sèrie de condicionaments. O els acceptaves o havies de fotre el camp. Feies mecànicament el que havies de fer i s'ha acabat. Quan jo vaig començar a treballar a Mencheta, ho vaig fer de la ma del meu padrastre, Félix Marquillas, i de Leandro Sáenz, el pare d'Horacio Sáenz Guerrero (director de 'La Vanguardia' entre 1970 i 1982), que havia estat depurat d''El Noticiero' després de la guerra".

-- A través de Mencheta i sense pretendre-ho, Arias enviava informació que sovint interessava més a l'estranger que als espanyols. Durant la Segona Guerra Mundial, les principals agències estrangeres es van abonar als serveis de Mencheta. La britànica Reuters, la francesa Havas, l'alemanya DBN, la nord-americana United Press,... Com que els aliats no podien operar a Espanya  es refiaven més de Mencheta que de Cifra. Gràcies a aquestes subscripcions va sobreviure. 
"La meva primera feina era assabentar-me de la gent que entrava i sortia del Ritz, l'únic hotel amb cara i ulls de Barcelona junt amb el Majestic. El gerent, que es deia Tarragó i era de la família propietària del Ritz, em deixava  mirar el registre d'entrades i podia detectar les persones importants que s'hi allotjaven. Durant tota la guerra mundial, n'hi van passar moltes. Unes fugien i altres hi eren per visitar el jerarques del règim, que volien aparentar que Espanya era un país neutral. Vaig veure a Himmler, el cap de les SS hitlerianes, que va estar durant dos dies al Ritz amb una escorta tremenda i armada amb pistoles i que després va anar a Montserrat Va ser rebut pel pare Ripol Noble, un benedictí emparentat amb els Maragall, que savia parlar alemany i va polemitzar molt amb Himmler. Amb un altre company que cobria la informació del Ritz per a Cifra, Juan Sariol, vam escriure un llibre on expliquem anècdotes de les celebritats que van estar a l'hotel en aquella època: el rei Carol de Romania, que va estar 15 dies confinat a Sitges; el primer ministre francès Laval, que va refugiar-se al Ritz i va ser enviat al castell de Montjuïc; els ducs de Windsor,... El llibre es deia 'Los vimos pasar'. Es va exhaurir en tres mesos i no es va tornar a reeditar. En el pròleg ja diem que en el llibre publiquem el que vam veure i sabiem, però no vam poder explicar als diaris".

-- En aquella època era habitual veure en un breu notícies que en un país lliure haurien anat a cinc columnes.
"Quan William Bullit, ambaixador dels Estats Units a París, va arribar al Ritz de Barcelona, poc després de la presa de la capital francesa pels alemanys, el despatx que va passar Mencheta va aparèixer als diaris d'aquí en tres ratlles amagades. En democràcia, els diaris són un mirall de la societat. Però amb Franco o qualsevol dictadura són un mirall a les fosques".

-- En la immediata posguerra, les associacions de la premsa van actuar de tribunals de la inquisició.
"A Barcelona hi havia un triunvirat: un tipus amb personalitat, Ramírez Pastor, director d''El Correo Catalán', n'era el president; l'acompanyaven Rafael Delclós, cap de l'agència Efe i director de la 'Hoja del Lunes', i José Bernabé Oliva, un carlí que va fer de secretari de premsa del govern civil. Ells van ser els transmissors de les consignes per depurar els periodistes al començament dels anys 40. Els que començavem no erem gaire sospitosos, perquè erem massa joves, però el director general de Premsa, Aparicio, un petit Napoleó, es va comportar generosament. Va recuperar gent que venia de París i els deixava col.laborar en les seves publicacions --'La Gaceta Literaria', 'Diario Español' i a la premsa del Movimiento. Era inteligent i veia que com que no se savia ben bé què passaria, feia una política de captació, per si de cas".

-- Arias va ser dels primers en aprovar l'examen de periodisme que feien els franquistes a Madrid als joves aspirants a redactors.
"En total erem uns 20. De Barcelona només n'erem el Joaquim Coca Edo, que treballava de taquígraf a 'Solidaridad Nacional', i jo. També hi era Herrero Losada, que després seria director d'Europa Press i pare del famós locutor de la COPE".

--Una vegada superades les proves de Madrid, Jaume Arias ja podia deixar de ser auxiliar de redacció i exercir de redactor per a 'El Noticiero'.
"Els sous eren baixos i els que tenien família havien de treballar a diferents llocs per arribar a finals de mes".

-- Arias va fer un tipus de periodisme de serveis molt poc usual actualment: fer cua perquè alguns lectors poguessin visitar els presos de la Model.
"La repressió va ser tan gran que a la Model hi havia llavors 10.000 reclusos. Al carrer es formaven unes cues llarguíssimes de persones que volien visitar als presos. Lectors i subscriptors d''El Noticiero' ens demanaven a veure què podiem fer perquè poguessin anar a veure els seus parents i amics empresonats. Com que jo era el més jove, em van encarregar que anés un cop a la setmana a fer cua, per aconsegir els passes.

-- Hi havia delators al 'Ciero'?
"A la redacció erem una mica més de 20 persones i tots ens coneixiem. Erem tots molt inofensius. Durant la guerra mundial ens vam dividir entre els que creiem en la victòria dels aliats i els que consideraven inevitable la victòria de Hitler, no perquè fossin germanòfils, sinó perquè veien que Alemanya havia ocupat París i que el destí d'Europa estava sentenciat. Jo, en canvi, com que havia anat al Liceu Francès, era francòfil i apostava pels aliats. A més, considerava que l'aliança entre alemanys i italians era contranatura. Els italians no són guerrers i era impossible que funcionessin amb els alemanys. La 'Solidaridad Nacional' omplia cada dia les portades amb propaganda alemanya, detallant la quantitat de tones de barcos mercants que enfonsaven. Però quan ja anaven molt mal dades, els diaris espanyols van haver de parlar de que "la guerra ha llegado a su punto muerto", quan en realitat s'estava produint la davallada dels nazis. Al 'Ciero' vaig conèixer a Carmelo Asensio, el pare d'Antonio Asensio Pizarro, que tenia llogada l'estenotipia al 'Ciero'. A l'Antonio Asensio el conec des que tenia 14 anys, quan anava a ajudar el seu pare a la impremta.

-- ¿Va generar esperances entre els periodistes no franquistes la derrota del nazisme i el feixisme italià?
"Del 1945 al 1950, molta gent als diaris es pensava que, després de la derrota de Hitler i Mussolini, hi hauria un canvi a Espanya. Quan encara no s'havia acabat la guerra mundial, a la universitat de la Sorbona, a París, es van impartir cursos accelerats sobre Espanya per a oficials nord-americans i britànics, per si havien de venir a Espanya quan caigués la dictadura. Els aliats preveien una desestabilització i volien evitar que els comunistes es fessin els amos d'Espanya, com havia passat a Grècia. Però Franco va demostrar que no era qualsevol. L'any 1948 vaig anar a Londres i Antoni Muntaner, un amic meu que treballava a la BBC, em va preguntar si creia que el Franco duraria gaire temps més. Li vaig recordar que era un general elegit per quatre tinents generals, que era generalíssim i que mentre tingués l'exèrcit al darrere aguantaria perfectament. El 80% dels governadors civils eren militars i al consell de ministres hi seien 8 o 9 generals. Les empreses públiques estaven presidides per militars. Al capdavant de l'INI hi havia un almirall, Suances..."

-- I Espanya era una caserna.
"El que dominava més el Franco era la psicología cuartelera. Cada setmana rebia a El Pardo vuit o deu caps de l'Exèrcit sota qualsevol pretexte de forma que en poc temps va ser el soldat que coneixia més soldats. Franco –com el Rei ara-- escoltava, quasi no parlava, rebia informació. I tot estava tot molt controlat pels militars".

-- I els EUA van ajudar molt a Franco a mantenir-se en el poder.
"Al Ritz hi venia sovint Nicolás Franco. Era més inteligent que el seu germà. Va ser el que el va nomenar cap d'Estat. Tenia molta personalitat i era molt xerraire. El vaig conèixer gràcies al pare de Lluís Carandell, un economista molt simpàtic que havia treballat a 'El Noticiero'. Nicolás Franco, que era almirall de l'Armada, savia molt de geoestratègia i s'havia anat a l'ambaixada d'Espanya a Lisboa no només per vigilar a don Juan de Borbón sinó també per actuar de principal antena del seu germà a l'exterior i informar-li del que passava al món. Als voltants del 49, quan es començava a parlar de la NATO, uns quants periodistes vam preguntar-li a Nicolás Franco si Espanya hi entraria. "No podem entrar –ens va dir–, perquè sempre hi haurà algun govern socialista europeu que ens posarà el veto. Però ja trobarem una fòrmula per entrar-hi per la porta del darrere. Llavors nosaltres no ho sabíem, però la fòrmula era el lloguer de les bases militars dels EUA".

-- Als diaris es pagava molt poc i per sortir-se'n els periodistes amb família al seu càrrec havien d'acudir a la pluriocupació.
"Vaig ser secretari de premsa de la Penya Rhin. El seu president era Joaquim Molins, l'avi del candidat a alcalde de Barcelona [per CiU i al 1999 i, al 2013, president del Patronat del Gran Teatre del Liceu]. Era un club de milionaris aficionats al motor: Bertrand, Pantaleoni,... Les fronteres estaven tancades i importar la gasolina per al cotxes era una proesa.  Treballava al 'Ciero' fins al migdia i a partir de les 5 de la tarda anava fent cosetes, a més de ser secretari de la Penya Rhin. Primer, vaig treballar per a France Presse. Vaig ser-hi tres anys, sempre amb el telèfon intervingut per la policia.
"Després vaig col.laborar amb les revistes nord-americanes 'Time' i 'Life'. Em va recomanar un italo-americà anomenat Calvosa, que havia treballat per a la direcció general de turisme espanyol i que va ser qui va inventar allò de "Spain is diferent". El delegat de Time-Life per al sud d'Europa també era italo-americà, Piero Saporiti, marquès de Bogliasco, un aristòcrata fatxenda i simpàtic. Conduia un 'haiga' enorme de color beix amb l'escut de la seva família pintat a la porta. El dia que va anar a entrevistar al vescomte de Güell, em vaig fixar en l'escut i em va explicar: "És la meva targeta de visita".".

-- Quan la televisió encara gatejava, la revista 'Life' era un gegant de la comunicació mundial. Amb una milionada de lectors, el seu negoci publicitari era fabulós i els seus reportatges eren realitzats pels millors fotògrafs; entre ells, Francesc Català-Roca. 'Time Magazine', per la seva banda, era el setmanari més influent de la dreta democràtica nord-americana.
"L'any 1951 vaig trucar al marquès de Bogliasco per fer-li saber que s'estava preparant una vaga general a Barcelona. "¿Una vaga a Barcelona? Amb Franco és impossible, home...", em va contestar. "Escolta'm, que els ànims estan molt calents...", vaig insistir. Com que el veia escèptic vaig acabar: "Mira, jo t'enviaré un paperet amb quatres dades explicant perquè es fa la vaga i el dia de la convocatòria et telefonaré per dir-te si va endavant o no". Setmanes més tard, vaig tornar-lo a trucar des d''El Noticiero': "Ha començat. Les botigues estan tancades". Donava la casualitat que aquell era el dia que es tancava l'edició del 'Time'. Van arribar a temps d'incloure-hi la notícia i el cert és que va causar molta sensació en el règim que en una revista tan influient dels EUA aparegués la informació sobre la vaga i el seguiment que havia tingut. I en ple franquisme! És com si ara hi hagués una vaga general a Belgrad. Per a la setmana següent em van encarregar un reportatge més ampli sobre les conseqüències".

-- Un reportatge anònim, suposo...
"I tant; imagina't si ho arribo a firmar. En aquella època també col.laborava amb l''Abc'. Quan li ho vaig comentar a Luis Calvo, substitut de Torcuato Luca de Tena en la direcció del diari, em va dir: "Si saben els del govern que tu estàs al darrera d'això..." Els del govern estaven emprenyadíssims amb 'Time', perquè la versió oficial era que es tractava d'una conxorxa dels comunistes i que la vaga no havia estat tan generalitzada. Però si hi havia gent del sindicat vertical que també hi havia estat a favor".

-- Durant el franquisme, la funció fiscalitzadora de la gestió del Govern espanyol era exercida en part per la premsa estrangera, sobretot la nord-americana. Informacions publicades per la revista 'Time', el 'New York Times' o el setmanari 'Saturday Evening Post' treien sovint la son als ministres del dictador.
"A finals dels anys 50, quan els EUA ajudaven econòmicament Espanya, vaig ajudar a un reporter del 'Saturday Evening Post', de Filadèlfia, que va publicar un reportatge sobre Catalunya, on, entre altres dades contrastades, informava que el Principat tributava més del 22% del pressupost de l'Estat, sense comptar les empreses amb seu central a Madrid (Seat, per exemple). A canvi, Catalunya només en rebia un 8% del pressupost. El regim no va gosar desmentir la informació, perquè estava molt treballada. Al cap d'una setmana de la publicació del reportatge, però, van desfilar per aquí quasi tots els ministres per veure les obres que s'havien de fer a Catalunya... El Govern espanyol temia que el nord-americà retirés els ajuts pel lloguer de les bases militars, pressionat pel Congrés dels EUA volia saber que feia el dictador amb aquells diners que no eren seus.

-- Jaume Arias ha enviat cròniques des de l'estranger per a diaris espanyols de moltra tradició com 'Abc', 'El Correo Español', 'El Heraldo de Aragón' i 'Diari de Barcelona', ha escrit per al 'Destino' de Pla, Luján i Vergés i ha col.laborat amb el bo i millor de la premsa internacional: 'New York Times', Associated Press, 'France Soir'... Amb Ciamfana, un cèlebre periodista del NYT, va viure una anècdota que reflecteix el 'carinyo' que sentia Franco per Barcelona.
"Durant el Congrés Eucarístic de Barcelona (maig-juny del 1952), Franco coincideix als setials amb el cardenal Tedeschini, llegat de Pius XII. Ja es coneixien, perquè Tedeschini havia estat nunci apostòlic a Espanya. "Excelencia, ¿ha visto que bonita està Barcelona?", li diu el cardenal en un intent d'engegar la conversa. I Franco respòn: "Tendría que ver Madrid"."

-- Ciamfana va tenir el privilegi de poder humiliar també una mica Franco. En una ocasió que la VI Flota va fondejar a Barcelona, van convidar el dictador a visitar un portavions. Quan va pujar-hi, Franco trepitjava per primera vegada territori nord-americà. Ciamfana va aprofitar que estava en camp propi per etzibar-li: "Mi general, ¿es la primera vez que sube a un portaviones?". I Franco, acomplexat perquè l'Armada espanyola no tenia cap monstre com aquell, va haver d'admetre en públic una mancança que el reporter coneixia de sobres.

Als anys 50, Jaume Arias va cobrir les cimeres dels quatre grans a Ginebra, les reunions fundacionals de l'OTAN. Enviava les cròniques a través de l'agència Mencheta. 

"Els sous en aquella època eren molt dolents i vaig decidir deixar el 'Ciero'. Combinava la feina amb les productores de cinema i havia d'espabilar-me com a 'free-lance' si volia que els meus dos fills anessin al Liceu Francès. En aquells moments, vaig tenir la possibilitat d'anar a Washington amb l'agència Efe, però no volia fer periodisme oficiós". 

Alexander Fleming, Somerset Maugham, Jean Monnet, Josephine Baker han estat entrevistats per Arias. Durant una convenció política celebrada a Kansas City, Arias va aconseguir una primícia internacional: que el general Eisenhower es presentaria de candidat a la presidència dels Estats Units pel partit republicà. Els demòcrates i els republicans es disputaven l'heroi de la Segona Guerra Mundial i el general estava indecís. Ell era conservador, però debia els últims èxits de la seva carrera als presidents demòcrates Roosevelt i Truman. A Kansas, Arias va collar a preguntes al germà gran del general, que era senador republicà, fins que va mostrar-se convençut que Ike es presentaria pel seu partit, "perquè els demòcrates ja porten vint anys al poder i hi ha massa corrupció". Arias va transmetre la notícia. I el general Eisenhower, que es trobava llavors a París, va llegir-la l'endemà al 'France Soir'.

"Amb mí Salvador Dalí –diu Arias-- no feia teatre. Quan estavem sols es comportava com qualsevol altra persona, però si venia algú es transformava i feia de Dalí. Als anys 50, quan vivia a Nova York i venia a Barcelona, s'allotjava al Ritz i volia que jo que l'informés del que passava a Espanya. Ja llavors estava convençut que la monarquia era l'única sortida que tenia Espanya. Una vegada que vaig dur el general Díez-Alegria i la seva dona a Port Lligat, Dalí em va agafar en un apart i em va preguntar: "¿Escolta'm amb aquest he de fer teatre?". Li vaig respondre: "No, amb aquest no, que és massa llest! He, he".

--Abans hi havia la censura del franquisme. I ara estem condicionats per l'autocensura i per les pressions dels poders polítics i econòmics. Tu has hagut de patir les dues situacions.
"Ara, de vegades, les empreses periodístiques tenen dificultats i no son prou fortes per resistir les pressions. Per l'experiència que tinc, el Javier Godó ha aguantat molt, perquè ell creu en la independència del diari. Constantment ha hagut d'aguantar moltes pressions. Començant per les dels seus amics. I això te molt mèrit."

-- Hi ha televisions i ràdios públiques, però es considera políticament incorrecte parlar de diaris de titularitat pública. ¿Potser perquè el record de la prensa del Movimiento està massa pròxim? 
"Crec que hi ha d'haver diaris fins a cert punt protegits per l'Estat, perquè han de ser la imatge d'un país. El cas de 'Le Monde' és tipic. El va crear De Gaulle, perquè substituís 'Le Temps', que en el seu moment representava l'opinió de França en el món diplomàtic. De Gaulle va fer constituir una empresa cooperativa i va entregar-ne la direcció de 'Le Monde' a un dels periodistes de més categoria de l'època, Hubert Beuve-Méry, que firmava sota el seudònim de Sirius i que en més d'una ocasió va ser crític amb la política de De Gaulle, però el general es va haver d'aguantar.

Un cas insòlit en el nostre país, on l'Estat no s'ha posat mai al servei d'un mitjà de comunicació, sense que el mitjà (diari, tele o ràdio) hagi hagut d'estar al servei del partit governant.

Sofia Loren: "Què et sembla el Cary, Jaime?

Pocs periodistes catalans han tingut l'oportunitat de conèixer de prop a tants grans mites de Hollywood com Jaume Arias. El 1958, Arias va començar a treballar de cap de premsa de CB Films. Al final de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta, la seva missió era assistir a la realització de les pel.lícules que es rodaven aquí –'Orgullo i pasión', 'El holandés errante', 'El fabuloso mundo del circo', etc.-- o ajudar a la promoció de les produccions de dos colossos del cinema nord-americà: United Artists i Paramount.
A continuació, el record i l'opinió d'Arias sobre algunes d'aquelles estrelles:

Cary Grant: "Un gran professional. Jo dividia els actors entre els que bevien, que no eren pocs, i els que no bevien. Grant no bevia. Era molt organitzat i científic. Es mirava amb lupa tots els contractes i, en un d'ells, en una ocasió, hi va arribar a afegir 68 clàusules. No es deixava maquillar, perquè no se li deteriorés el cutis. Quan el vaig conèixer ja era un galan madur. Era a Espanya per rodar 'Orgullo y pasión' amb Sofia Loren i Frank Sinatra. Grant no disimulava les seves tendències homosexuals, però llavors flirtejava amb Sofia Loren, una joveneta preciosa".

Sofia Loren: "Era l'encarregat de contestar les entrevistes que li feien a Espanya amb qüestionari. Suposo que li vaig inspirar confiança i, quan Grant intentava seduir-la, em preguntava: "Què et sembla el Cary, Jaime?". Jo li contestava que era un egocèntric. "Veus, veus, ...", li deia el seu acompanyant. "No et fiïs de Cary Grant". Era lògic que aquell home li digués això. Basilio Franchina era un ajudant de Carlo Ponti amb l'encàrrec de seguir a l'actriu fins a la fi del món. En aquells moments, molt poca gent ho savia, però Ponti i la Loren ja s'entenien en secret, perquè el productor estava casat a Itàlia. Per això, al cap de poc temps, quan van decidir casar-se van haver de fer-ho a Mèxic. I això que Grant la va avisar: "Vigila, que Ponti és un gangster".".

Frank Sinatra: "Molt italià, molt llest i imprevisible. El vaig conèixer a l'aeroport de Barcelona. Un bon dia va aterrar aquí. El van haver d'anar a rebre Tomás Hernández, que llavors treballava per Associated Press, i jo. Haviem d'aconseguir que els de duanes li deixessin passar un petit paquet. Quan els funcionaris el van obrir van veure que era un collar d'esmaragdes fantàstic. El destinatari era Ava Gardner, que estava rodant a Tossa. 'Variety', la bíblia de Hollywood, acabava de publicar que s'entenia amb el jove torero i poeta Mario Cabré i Sinatra temia perdre-la".


Ava Gardner: "Va ser la primera dona amb biquini que vaig veure. Quan es va encapritxar de Mario Cabré, un bon xicot que feia poesies i torejava, estava rodant 'El holandés errante' a Tossa de Mar amb James Mason. Es va fer molta literatura sobre el flirt Gardner-Cabré, però com a molt deuria ser una nit. En realitat, volia fer-li agafar gelos a Frank Sinatra, que llavors estava a punt de divorciar-se de Nancy però no acabava de decidir-se. Quan va rebre el collar de maragdes de Sinatra, Ava se'l va posar i va sortir al balcó tot orgullosa. Havia guanyat".

John Wayne: "Carca? No, molt americà. Era un gran bevedor. A la vida real era igual que a les pel·lícules. No actuava mai. Era així. Va comprar un vell dragamines de la guerra del Pacífic i el va convertir en el seu iot. El va atracar al port de Barcelona quan va venir a rodar 'El fabuloso mundo del circo'. La seva dona era hispana. Li agradaven les mexicanes. Es va arribar a casar amb tres dones hispanes. La meva dona, Pilar Gabasa, molt aficionada a la fotografia, ens va retratar a tots junts durant el rodatge d'aquest film produït per Samuel Bronston".

Tyrone Power: "Va morir al davant de Gina Lollobrigida i de mi. Va ser d'un atac al cor a Madrid, l'any 1958. Acabava de rodar un duel amb Georges Sanders per al film 'Salomón y la reina de Saba'. Feia temps que sabia estava molt malalt i m'ho havia comentat. Dos dies abans, havia anat a l'estrena a Madrid de 'Testigo de cargo' i em va demanar que li llegís un parell de crítiques dels diaris".

Samuel Bronston: Un personatge particular que va convèncer als nord-americans amb diners bloquejats a Espanya (Firestone, per exemple), perquè financessin les seves pel.lícules aquí i poguessin repatriar el capital encara que fos amb cel·luloide. Les martingales que feia servir eren sospitoses fins i tot per a Wayne. "Escoltem, si això sembla Chicago", em deia esfereït. Bronston va produir 'El Cid', '55 días en Pequín' i 'La caída del Imperio Romano', fins que se li va acabar el talonari i les corrupteles en altes instàncies del règim".

Del nyap de 'Diario Femenino' 
a les mil i una nits de 'La Vanguardia'

L'any 1968, el publicitari Víctor Sagi, que tenia l'exclusiva de publicitat del Barça, va proposar a Arias que fos el director d'un nou diari a Barcelona. Es diria 'Diario Femenino' i havia de ser molt gràfic. "Feia dos anys que Sagi tenia permís per treure'l, però no havia trobat gent per al projecte. Era poc després de la llei Fraga. Com que portava dos anys vivint a Madrid, treballant per a la Paramount, i la meva dona volia tornar, vaig acceptar l'oferta de Sagi. Era l'oportunitat per tornar totalment al periodisme. Vaig proposar a Josep Pernau que fos el subdirector i van ser fitxats periodistes i escriptors com Eliseo Bayo, Carmen Alcalde, Lidia Falcón, Eva Sastre, Maria Aurèlia Capmany, Àngels Massó,..." 

"Dos mesos després de firmar jo el contracte, quan encara no haviem sortit, Manuel Giménez Quílez, director general de Premsa amb Fraga, ens va cridar a Sagi i a mí. Ens va preguntar si sabiem a qui haviem agafat: "¿Pernau? --ens va dir en to despectiu-- , tantos expedientes; ¿Carmen Alcalde?, tantos expedientes, ¿Bayo? ha estado en la cárcel, ... ¿Pero ustedes saben a quienes han cogido?". Li vaig respondre: "Tengo plena confianza en Pernau. A los otros me los he encontrado, pero yo no le quito el pan a nadie". Giménez Quílez es va quedar sense arguments. Veia que si volia acomiadar algú havia de ser ell qui prengués la iniciativa, no pas nosaltres. "Bueno, bueno, allá ustedes. Ya se lo encontrarán". 

-- I tant que s'ho van trobar. En un any, 'Diario Femenino' va ser expedientat quatre vegades. 
"Un cop ho van fer perquè vam publicar una enquesta sobre el divorci; ens van acusar d'atemptar contra la moral pública. Però en realitat el que els va emprenyar va ser que Balanzó, expert en cases reials, va aprofitar l'enterrament de la reina Victoria Eugenia a Lausanne per fer propaganda de la monarquia".

-- El record que guarda Arias d'aquest fill de paper no és gaire bo. La producció era molt lenta i complicada. S'imprimia en rotogravat i s'havia de tancar al migdia per ser distribuït per tot Espanya l'endemà.
"Fins a cert punt, la producció era antiperiodística. Era la quadratura del cercle".

-- Què volieu? Que fós un 'Hola!' que sortís cada dia?
"Sí, però amb una redacció plena d'intel·lectuals progres i feministes. Dedicat a les dones, com si les dones fossin un món apart. Era un nyap. Amb el temps ens vam adonar que, en realitat, el que Sagi pretenia era especular, llançar el diari per vendre'l després al millor postor. Quan Pernau va aconseguir marxar al 'Diari de Barcelona', em vaig considerar desvinculat del projecte i vaig anar a 'La Vanguardia'. Sebastián Auger va comprar 'Diario Femenino' i el va convertir en 'Mundo Diario', un diari popular inspirat en el model que haviem imaginat Josep Pernau, Miguel Ángel Bastenier i jo, seguint la fòrmula anglesa,  l'estil del 'Daily Mirror'".

-- Després d'un "any infernal" a 'Diario Femenino', marxa al carrer Pelai.
"'La Vanguardia' m'havia cridat unes quantes vegades. Però jo no volia  perquè no m'interessava treballar de nit. Vaig dir d'aquesta aigua no en beuré i en acabat vaig estar 12 anys treballant fins a les 3 de la matinada, amb el servei de nit. Vaig entrar a internacional com a redactor de nit. Al cap d'un any, Álvarez-Solis va plegar a la secció de nacional i em van demanar que me'n encarregués jo.

-- Anys més tard Arias seria subdirector del diari junt amb Llorenç Gomis.
"I després va caure Ibáñez Escofet procedent del 'Tele/eXprés', com a tercer subdirector. Com que no hi havia prou despatxos vam compartir el meu. Més tard va venir Lluís Foix com a director adjunt des de la corresponsalia de 'La Vanguardia' a Washington, per fer-se càrrec de la renovació tecnològica del diari. 'El País' ja havia sortit al carrer i calia posar-se al dia, co.locant més personal a la redacció i menys als tallers".

-- Després de les eleccions municipals del 1983, quan ja era director Paco Noy, Arias va ser víctima d'un terratrèmol.
"Vaig quedar una mica arraconat. Godó va decidir que em dediqués a escriure articles i a mi em va anar bé, perquè així vaig descansar una mica, he, he".

-- Fins al referèndum de l'OTAN del 1986. Els socialistes propugnaven el sí i Jordi Pujol, malgrat ser atlantista de tota la vida, havia donat als seus seguidors la consigna d'abstenir-se per afeblir Felipe González.
"Godó em va demanar que m'encarregués de l'opinió, perquè creia que el diari havia de continuar amb la tradició favorable als aliats, una línia marcada en el seu moment per Santiago Nadal".

-- Jaume Arias es va jubilar el 1994 als 72 anys. Volia fer-ho un any abans, però Godó i Juan Tapia –"molt bon amic"-- van demanar-li que encara no ho fés.
"Tapia va estar un any sense voler fixar la meva data de jubilació i insistia perquè em quedés. Però jo ja estava cansat. Portava 54 anys de periodisme actiu. Gomis i jo ens vam jubilar el mateix dia".

-- Però continues anant cada matí a la redacció, per escriure els teus articles.
"Tinc un despatxet i formo part de l'anomenat consell de direcció del diari amb Llorenç Gomis, Carles Sentís i Horacio Sáenz".

-- Tant de bo tots els periodistes jubilats fossin tan ben tractats per les empreses com tu.
"L'altre dia vaig visitar Javier Solana a Brussel·les. Em va preguntar si encara hi anava al diari. Li vaig dir que sí, que em tractaven molt bé. I ell va afegir: "I tu també t'has portat molt bé amb ells".

1 comentario:

  1. Gran persona, i millor profesional! El trobarem a faltar!

    Joan Brunet i Mauri

    ResponderEliminar