El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 feb. 2014

Lliçons d'un cara a cara

Joan Barrera
S’ha obert un debat interessant en el món periodístic després del cara a cara entre Artur Mas i Felipe González. A mig camí entre l’autoflagel·lació i la impotència el programa de Jordi Évole ha posat en evidència les misèries i las limitacions d’un ofici i d’uns mitjans que observen amb resignació la descomposició del món que els envolta.

El debat està servit, fins el punt que el cara a cara es convertirà en una referència imprescindible en mig del marasme, sense estridències, suaument, amb modèstia. I és des d’aquesta modèstia que hauríem de reflexionar per veure les mancances i les possibilitats de supervivència d'allò que els teòrics anomenen l’espai comunicatiu català.
Évole, Mas i González, al programa 'Salvados'.

Faig una acotació a banda que em sembla imprescindible destacar. El programa, tot i que es va emetre a tota Espanya, es fa i es pensa a Catalunya. Té una matriu catalana incontestable, que honora al promotor i que demostra la capacitat que encara existeix al nostre país per seure a la taula a personatges amb posicions antagòniques sense caure en la barroeria ni en la desqualificació. 

Però feta aquesta acotació positiva crec que no hauríem de passar per alt les lliçons. Repeteixo amb modèstia, sense ànim de sacralitzar ni de destapar la caixa de la nostàlgia amb la llista de noms que l’acompanya.

Sincerament, no crec que hi hagi cap mitjà de comunicació a Catalunya amb capacitat per organitzar un cara a cara com el de diumenge a ‘Salvados’. Hi ha bons professionals amb capacitat de fer-lo, però no existeix l’entorn favorable que permeti dur-lo a la pràctica. Començant pels mitjans públics de la Generalitat, sumits en la crisi més profunda des de la seva creació, ni tampoc des de la iniciativa privada.

Sé que em poso en un terreny perillós, però l’espai de comunicació català, ric, variat, amb capacitat d’iniciativa i amb voluntat de supervivència està captiu de les pròpies circumstàncies. La crisi és una tenalla molt potent, similar d’altra banda a la que pateixen molts altres mitjans d’arreu del món, però no és la raó fonamental de la incapacitat a la que em refereixo. Ben mirat, des d’un punt de vista econòmic, estic convençut que els costos de producció del ‘Salvados’ de diumenge estan a l’abast de moltes productores i, per tant, aquesta no hauria de ser una limitació, ni l’argument per tancar el debat.

Apunto a d’altres raons. Tant els professionals que encara treballen com les empreses que intenten quadrar els números per subsistir han caigut en el parany del conformisme, amb la complaença d’un poder polític que mira amb satisfacció un entorn comunicatiu que tot i les aparences ja no els fa nosa. No és una conclusió a la lleugera ni poc meditada, sinó que està feta des de la rebel·lia, convençut que la situació que descric afebleix les bases democràtiques de la societat en la que vivim. 

Més que esquinçar-nos els vestits i parlar des de la nostàlgia hauríem de treure’n conclusions i fer un exercici de sincera autocrítica. Ni els d’abans eren millors ni els d’ara són pitjors, i em refereixo tant als comunicadors com a les empreses que encara creuen en la viabilitat d’aquest negoci. Un negoci i un interès tan digne que el pitjor que li pot passar és creure que sense tutel·les no hi ha futur.

http://www.joanbarrera.com/

1 comentario:

  1. Estic d'acord amb la totalitat del teu article, Joan. I si has interpretat el meu com un cant a la nostàlgia, és que m'he expressat malament: era l'intent de fer un toc d'atenció respecte al problema actual del negoci de la informació, que no és la xarxa o els canvis en el consum de mitjans sinó la dificultat per fer-hi periodisme. Els noms no eren l'exemplificació d'un passat nostàlgic sinó l'intent de posar cara i ulls a persones que van fer abans que Évole el que ell va fer i que per tant molts poden continuar fent.

    ResponderEliminar