El 'Challenger' no esclata cada hora

Josep-Maria Ureta

El 28 de gener de 1986 totes les escoles dels Estats Units estaven connectades a un nou canal de televisió de 24 hores en directe que es deia (encara avui) CNN. Per primera vegada una mestra, Christa McAuliffe, els faria classe des de l’espai a bord del transbordador 'Challenger'. Era migdia als EUA i l’enlairament va fallar al cap de 73 segons. La nau es va incendiar per un error tècnic. La tragèdia no només ha passat a la història de l’aeronàutica, també a la del periodisme per un fet sense precedents: un accident en directe visible a tot el mon (ep! en aquella època la CNN, a banda dels EUA, només tenia subscripcions molt comptades, generalment mitjans informatius, agències, hotels, etcètera d’altres països). 

Era el darrer pas de l’immediatesa informativa després que el 19 de

L'accident del transbordador espacial 'Challenger', al 1986.

juliol del 1969 es va veure en directe l’arribada de tres astronautes a la Lluna (negacionismes a banda): una catàstrofe inesperada i en directe. Però el 'Challenger' va desfermar una tendència mundial que encara dura, els canals de 24 hores. Un cop creat el monstre, cal alimentar-lo, no sempre es veurà un accident en directe. S’imposen els butlletins en bucle a l’espera de la connexió d’alguna novetat inesperada. I com que no és segur que passi, s’introdueixen tota mena de connexions en directe per saber, la majoria de vegades, que ‘no ha passat res des d’una hora abans. Ja sigui una reunió que s’allarga, un judici, una protesta, la majoria dels redactors es limiten a dir que no hi ha novetat. Ja els anys 60 es feia el diumenge el carrusel del futbol i el ja clàssic “¡Goool en Los Cármenes!”. Ara és universal. 

Tot un procés de banalització del (fals) periodisme que té mil maneres de dir que no ha passat res de nou. Si no és nou, ¿és noticia? 

Fa uns dies hem tingut un episodi d’aquesta banalització amb prou ressò inesperat: ha estat noticia. Juan Ballesteros, un periodista de TVE que des de Toledo el dia 16 de juliol va dir a les 11 del matí, en rigorós directe que “Tenim 37 graus, la temperatura del cos quan no té febre, i es normal perquè l’estiu fa calor”. I rebla: “Soc sota el sol com em demanen [s’entén que els de la redacció de Madrid] i no cal que recomani que amb aquest calor no s’hi ha d’estar. Torno la connexió perquè estic segur que els companys tenen coses més interessants per explicar”. I apa, ja estan les xarxes socials i l’addicció a opinar de tot sense saber-ne gaire posant-se a favor o en contra del company Ballesteros, que fa 23 anys que fa de reporter. Estalviem, per previsible, els que diuen que ha faltat al respecte als meteoròlegs. I d’altres, molts, que agraeixen que per fi algú digui i reconegui que no hi ha noticia i ho faci amb originalitat. I que consti: a la crònica hi dona, per descomptat, totes les dades necessàries per deduir que, efectivament, fa calor. 

El que sí val la pena és llegir l’article que fa Juan Ballesteros a eldiario.es. La paraula “cuñadismo” per explicar el què i el perquè de la seva crònica, inesperadament redifosa, és la més encertada. 

C/C a todos los editores de informativos de España. Bravo por este compañero 👏👏👏👏 pic.twitter.com/0Xkeo0MEnc

— Alfonso Hermida (@alfhermida) July 16, 2020

Ballesteros sap passar de l’anècdota a la categoria i fa be de demanar una reflexió ben seriosa sobre la progressiva banalització del (fals) periodisme, i el model dominant de com s’ha d’informar del no res, ben solemnement, als canals de 24 hores. Una informació redundant, buida i que per si li faltava poc, el reporter encara ha de preguntar a la gent si “té calor”. Degradant. 

La informació meteorològica, tanmateix, és un referent que cap emissora descuida. Un altre seguidisme irreflexiu del model dels EUA, on aquesta informació és concep des de sempre com un espectacle més. I aquí, tots a copiar, sense tenir en compte que els EUA son un continent amb molta variació de meteorologia de costa a costa. Aquí, el mateix, estirant com es pot allò que és simplement anecdòtic. I de fa uns mesos, TV-3 ha introduït la variant sublim de que “tots som meteoròlegs” i cada dia cedeix uns minuts de glòria a espectadors que, de seguida, han après la cançoneta: “Bon dia des de Samarruga. Son les 7 del matí, ha sortit el sol i al fons hi ha núvols”. Costumisme genuí, dit amb suavitat. A l’altre extrem encara hi ha la denúncia híper-purista de les forces reaccionàries que sospitaven que el mapa de Catalunya destacat deixant en l’ombra la resta de la península era una decisió ideològica que cal denunciar. 

El 'model Ikea' de periodisme

El periodista alemany Frank Schirrmacher va publicar fa sis anys un memorable assaig titulat simplement 'Ego', un repàs a l’evolució del (mal) periodisme. Una de les analogies que proposa es interessant, el que anomena model Ikea. Entres per una porta i és igual el què vagis a comprar: has de seguir sisplau per força un itinerari que altres han decidit i has de veure tota mena de despatxos i habitacions que serien ideals a casa teva. Falsa sensació d’amplitud: hi falta la quarta paret i el sostre. I has de seguir fins la porta de sortida, encara que només volguessis un coixí. Així funciona un canal 24 hores, i des de fa uns anys, tots els diaris digitals i els vegetals que aspiren a ser també digitals i no ho seran mai perquè son dos models diferents, com ho son la ràdio i la tele. 

Però el cas de la meteorologia a la televisió és apart. Té una avantatge, no es pot manipular perquè és universalment comprovable si ha plogut o no. Que faci fred o calor és també una sensació individual. Però durant anys la 'méteo' ha estat un arma informativa controlada pels militars, que consideraven una dada estratègica. Ara qualsevol de nosaltres porta un meteosat a la butxaca. Però som com som i com més sabem més volem que ens ho confirmi un altre. La màxima deformació que hi he vist és quan a principis de TV-3, el creador de la informació del temps –i recuperador de bona part del llenguatge perdut quan Catalunya era només el “nordeste de la Península”--, Antoni Castejón, va rebre una carta informant-lo de que el ple de l’Ajuntament de Camprodon havia acordat demanar no sortir al mapa del temps perquè semblava que “a Camprodon sempre hi plou” i això els espatllava el turisme. Que subtil és la censura. 

Valdria la pena rellegir la proposta de Juan Ballesteros, plena de sensatesa i lucidesa sobre el deteriorament del (no) periodisme de 24 hores. I com explica que treballant a un centre regional de la molt centralista TVE, haver de sortir cada hora a dir una obvietat l’està restant temps del reportatge que estigui fent per l’informatiu regional. Model Ikea que tan bé practiquen els responsables de les cadenes, públiques i privades. 

Bé, i que no s’enfadi el gran comunicador Tomàs Molina. L’incendi, que no explosió, del 'Challenger' va ser causada pel defecte d’una de les peces més insignificant de les més de 20.000 que componen una nau espacial, una anella de neoprè del tanc de combustible que separava hidrògen i oxígen. Senzilla i barata. Però en enlairar-se l’aeronau aquesta anella ('o-ring', anell en forma d’o) va fallar perquè tenia trossets de gel, atès que la nit anterior havia fet més fred del previst i algun dels responsables de l’enlairament, es va dir desprès, va dubtar d’ajornar la sortida. Amb tot el país en directe, es va descartar. Haver fet cas dels meteoròlegs seria un argument ben actual quan tothom sabia lo de la pandèmia... Millor deixar-ho aquí.