TV-3 i el fantasma de la vella Convergència

Josep Carles Rius

TV-3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del 'cas Palau'. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV-3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV-3 ha tingut conseqüències. Pocs dies

després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchis. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV-3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del 'cas Palau'. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al president i que no va agradar gens al sector més dur del partit. 

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un president que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV-3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV-3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que "no es van ficar en política". I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel 'cas Pretòria', un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV-3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV-3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV-3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV-3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

Sobre TV-3: "Democracy dies in darkness"

Gabriel Jaraba

Des que em vaig jubilar de TV-3, al 2011, després de quasi 20 anys

Vicent Sanchis, nou director de TV-3.

de treballar-hi, m'he abstingut de comentar coses relacionades. Només m'he pronunciat en el cas de mesures antiobreres per raons evidents en les que no podia ser malinterpretat i no es podien aprofitar per obrar en demèrit de la televisió pública nacional. Lo d'avui, però, supera qualsevol cosa imaginable als anys 80 i 90, i només en queda recordar el lema de 'The Washington Post': "Democracy dies in darkness", o dit d'una altra manera, quan es fan lleis que s'amaguen als ciutadans el que correspòn és triar comissaris coherents amb aquest esperit. 

Ara sí, 'alea jacta est'.

TV-3: uns nomenaments polítics, poc professionals, en clau de fidelitat i control, amb gent no adequada i que només recauen en homes

Un grup de treballadors afins a la secció del Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha convidat a PAIOS a reproduir la següent reflexió arran dels darrers nomenaments a la cúpula del mitjans audiovisuals públics de la Generalitat:

Tenim males notícies. Aquests últims nomenaments confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, sinó amb criteris polítics. I això és perillosíssim en una situació econòmica i de competitivitat salvatge en el mercat televisiu tan delicada com la que tenim.

Som els treballadors de TV-3: els que fem els programes, els que expliquem les notícies, els que ens cuidem del material, de la promo, dels anuncis, els que organitzem la feina. Nosaltres hi som sempre, i la coneixem des de dins. I sabem que no és nostra, però, com a professionals, la nostra feina és cuidar-la , posar-la al servei del poble de Catalunya i vigilar que tingui la màxima qualitat. Que no és fàcil (i segurament no sempre ens en sortim). I avui tenim males notícies. 

Els últims nomenaments en la cúpula directiva confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, de qualitat, sinó amb criteris exclusivament polítics. I, a sobre, aquests nomenaments la deixen en mans d’una cúpula amiga del poder, però amb escassa experiència en l’entorn televisiu, amb poc coneixement de la casa, i poc qualificada per assumir una responsabilitat tan gran.

Continuïtat en perill 

Els professionals de TV-3 pensem que això és molt perillós per a la continuïtat de la cadena, en un moment de competitivitat salvatge, ple de complexitat, en el sector televisiu. 

-Quan més falta ens fa una televisió pública potent i de tots, el govern decideix optar per un model feble, governamentalitzat i cada

Un moment del programa 'Divendres', de TV-3.

cop més dependent del sector privat. 

-Quan més falta fa una direcció especialitzada, professional i respectada dins i fora de la casa, el govern opta per nomenar caps basant-se en criteris de fidelitat al poder. 

-Quan més falta fa recuperar i promoure la producció audiovisual pròpia, el govern opta per concentrar tota l’atenció en els informatius i ignora els programes, que cada cop més es compren a les grans productores privades. ¿De debò que amb aquesta política de gestió pretenen convertir TV-3 en un gran instrument d’estat per a la creació del nou país, com diuen? 

La sensació, des de dins, és que més aviat tenen l’objectiu d’empetitir-la, trossejar-la, i regalar-ne tot el que no sigui informatius al sector privat. No és estrany que ara mateix el sentiment predominant entre els professionals de la casa sigui una barreja de decepció, desànim, incertesa i pessimisme. Però anem per parts. Per començar, i increïblement, en Brauli Duart continua a càrrec de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un personatge amb nul·la vinculació al mitjà televisiu, mer executor de les ordres de Presidència, responsable del daltabaix laboral i professional més gran de la història de TV-3 (l’últim ERO), repudiat explícitament per la majoria de la plantilla i enfrontat als representants dels treballadors. 

Doncs sí, amb el suport entusiasta de CDC, el silenci còmplice d’ERC (que no vol posar en perill els acords de govern) i la indiferència de la CUP (que no vol entrar en noms) Duart continuarà almenys dos anys més al front de la CCMA. Dos anys sense diàleg en temes laborals ni professionals. Dos anys en que intentarà reforçar al màxim la governalització de la tele pública i imposar la confluència de les redaccions de TV-3 i Catalunya Ràdio sense comptar amb l’opinió dels professionals. Dos anys en que deixarà acabar de podrir les restes del que va ser el més gran centre de producció audiovisual del país, públic, i regalarà Programes a les grans productores del sector. 

Sense vergonya

Però això no és tot: Ara, esgotat moralment el mandat d’Eugeni Sallent, el director que van portar de la competència –directament de Can Godó- el Govern nomena nova cúpula directiva, la cúpula que haurà de regir TV-3 en una etapa decisiva per al país i per a la pròpia televisió. I com ho fa? Doncs se’n cuiden directament els dos socis de Junts pel Sí, decidint i pactant noms segons criteris polítics. 

I ho fan de forma pública, sense vergonya, posant en un greu compromís tant la reputació dels professionals escollits (que ja els deu anar bé) com la dels propis mitjans. I, com que es basen en més en la proximitat i obediència política dels escollits que no en la seva qualitat professional, posen també en perill la gestió, el futur i la continuïtat dels mitjans públics catalans. 

Currículums discrets

Seguint aquests criteris, per exemple, han nomenat director i director adjunt (i cap de Programes) de TV-3 a dos caps del departament d’Informatius, amb experiència exclusiva en aquest àmbit. Dos professionals de currículum discret, estretament lligat a la proximitat amb el poder, nomenats per la seva demostrada obediència i el seu escàs compromís amb la independència informativa. Cap dels dos té ni experiència ni coneixements sobre temes com producció de programes o mercat televisiu. 

Alguns detalls dels nomenaments són, com a mínim, xocants: el nou cap de Programes, Sigfrid Gras, és un periodista d’experiència radiofònica que mai no ha treballat en un programa –no diguem ja en gestionar graelles de programació. El nou cap de l’Àrea d’Esports dels mitjans de la CCMA, un càrrec nou que estarà per damunt dels caps d’esports de TV-3 i CatRàdio, serà Christian Garcia, fins ara cap del Gabinet de Direcció de l’anterior director, Eugeni Sallent. El nou –i primer- director de Continguts del grup d’emissores de ràdio de la CCMA, serà un periodista televisiu, Santi Faro, especialitzat en esports i entreteniment (se suposa que haurà de reforçar el nou director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, que ve de la premsa escrita). 

També es creen la Direcció d’Anàlisi i Explotació d’Audiències, dirigida per Jordi Català, una direcció de difícil definició... i la Direcció del procés de Confluència, de nom gairebé còmic, que gestionarà Joan Trias, procedent de Catalunya Ràdio. Sens dubte de forma casual, però destacable, Joan Trias, que no ha treballat mai a la tele però haurà de coordinar aquesta complicada --i conflictiva-- confluència de redaccions TV-3-CatRàdio, és cunyat del nou director adjunt, Sigfrid Gras. Sense ser ni il·legal ni immoral, aquest detall ens sembla significatiu, perquè fa pensar que qui ha decidit aquests canvis ha actuat no tan sols amb total arbitrarietat i falta de consideracions professionals, sinó també amb una gran sensació d’impunitat. 

El fet és que cap dels nomenats té experiència contrastada o coneixements coneguts en el camp de la producció de programes, ni tampoc sobre el complex funcionament del mercat televisiu. I això, tenint en compte que TV-3 és una televisió, sembla força greu i justifica que ens preocupi, i molt, el futur de TV-3. 

Els més amics del poder

Una direcció poc brillant i especialitzada, centrada en el aconseguir i mantenir el control polític dels informatius, no sembla la més indicada per una televisió pública amb reptes tan decisius com la nostra. D’altra banda, és tanta l’evidència que en aquests nomenaments els factors i criteris professionals han quedat en segon, tercer o quart pla que els desacredita a ells i ens desacredita als treballadors, obligats a treballar sota el comandament no dels millors professionals, sinó dels més amics del poder, i sabent que el criteri per progressar professionalment en aquesta empresa no és la qualitat professional, sinó, per tant, la proximitat al poder. Una altra dada que no pot més que inquietar-nos, és la creació de nous càrrecs directius que consoliden aquests nomenaments, alguns amb funcions gens clares. En moments en que es fa difícil produir programes perquè no hi ha prou tècnics d’àudio, càmeres o redactors (en gran part a causa dels efectes de l’ERO i de la prohibició de noves contractacions) és sagnant que es creïn càrrecs com “Cap de projectes de la direcció d’estratègia corporativa”, que ningú sap exactament a quines necessitats respon. 

En una tele sense joves, perquè és impossible contractar-ne i ja només hi ha tres persones menors de 30 anys, no parem de crear càrrecs nous, carrecs directius amb sous i condicions fora de conveni. Si no fes plorar, faria riure. Un altre detall preocupant, i no pas el menys important, és la falta de dones en la nova cúpula de TV-3. Ni una entre els últims nomenaments. 

Vist que els mèrits professionals dels anomenats no són precisament destacables, cap preguntar-se si no hi havia cap dona com a mínim tan mediocre com ells entre els professionals a considerar... Un greuge específic per a les treballadores de la casa, a qui es transmet un missatge desalentador, i un nou dubte de pes sobre com ha estat el procés de decisió que ha portat a aquests nomenaments. Podriem afegir encara molts més motius per criticar aquests últims nomenaments, en el fons i en la forma: no hi ha hagut consulta als professionals experts del sector, ni interns ni externs; no hi ha hagut cap compareixença pública dels nomenats per explicar als treballadors quins són els objectius d’aquesta nova direcció... 

Error o estratègia calculada?

Les coses s’han fet malament, després d’haver-se estat fent ja molt malament en els últims anys. I TV-3, en una posició ja força complicada i en un moment tan delicat, no es pot permetre gaire més errors. A nosaltres –que sabem com funciona perquè sí, hi treballem cada dia-- ens preocupa el futur de la televisió pública, que veiem més amenaçat que mai, i exigim al Govern que ens escolti –que escolti almenys els comités professionals- i que prengui les mesures oportunes, que hi és a temps, buscant els millors sistemes i els millors professionals per regir el futur dels mitjans públics catalans. No voldríem haver de pensar que aquest nou afebliment de la direcció de TV-3, en comptes d’un error, respon a una estratègia política molt definida, basada en primar i conservar el control dels informatius mentre es regala al sector privat el negoci de la producció audiovisual.

Altres articles de PAIOS sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat, TV-3 i Catalunya Ràdio:

-- "TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc", per Josep Carles Rius

-- "L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança", per Gabriel Jaraba

-- "Plouen pedres sobre TV-3", per Gil Toll

-- "Blocs electorals a TV-3, si us plau", per Siscu Baiges

-- "TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral"

-- "La supeditació de la veritat", per Francesc Ràfols

TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc

Josep Carles Rius

Mentre a Espanya cada vegada sembla més complicat un Govern de coalició, Catalunya es troba en ple repartiment de poder entre els dos partits que van aconseguir, per fi, formar un Executiu. Perquè en això es basen les coalicions. En el repartiment del poder. Junts pel Sí és història. Ja va tenir la seva utilitat. Ara toca el realment important. Les quotes de poder. Però hi ha àrees que trenquen els esquemes de les conselleries, o dels ministeris, i que són estratègics, crucials. A Catalunya el més important d'aquests espais és el de la televisió i la ràdio públiques.

Convergència i Esquerra saben que aquest és l'escenari on es

Joaquim Maria Puyal.

dirimirà el lideratge indepen- dentista. Cada nomenament serà el resultat d'una negociació política, on el principal valor dels elegits serà la fidelitat. De moment, la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'ens del qual depenen TV-3 i Catalunya Ràdio, segueix en les mateixes mans, Convergència. Mentre la direcció de Catalunya Ràdio, en compensació, ja està en l'àmbit d'ERC. Ara queda pendent la peça clau dels equilibris, la direcció de TV-3. Alguns dels noms que circulen en les travesses desperten els pitjors temors de manipulació i sectarisme. Si es confirmen, TV3 pot culminar l'espiral de degradació que va iniciar el 2010, amb el primer Govern d'Artur Mas.

Quan CiU va tornar al poder, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) al convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escolten a TV-3.

Cinc anys després, en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia a la investidura, Artur Mas va llançar un avís: "Ara ens coneixeran" (a Convergència). Aquesta és la gran temptació, utilitzar encara més a TV-3 en interès propi, sense 'cap complex', com a instrument polític. El nom del futur director de TV-3 indicarà fins a quin punt s'enfonsen totes les barreres de pluralitat, ètica o periodisme mínimament independent en els mitjans públics catalans. Amb la paradoxa que això passaria sota el mandat d'un president, Carles Puigdemont, que va ser periodista i que va accedir al càrrec amb el suport de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Si es confirmen els pitjors auguris, les primeres víctimes seran els treballadors de TV-3, que acaben d'alertar dels riscos en un comunicat . Però tota la ciutadania pagarà les conseqüències. TV-3 juga un paper decisiu a l'hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat i és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. A TV-3 està avui en joc la cohesió de la societat i també el relat que de forma col·lectiva els catalans porten escrivint des de l'inici de la democràcia.

Joaquim Maria Puyal, un dels grans referents de la ràdio i televisió públiques a Catalunya, en el seu llibre 'Aicnàlubma', estableix una sèrie de drets de l'espectador de la televisió en obert. “El conjunt de la programació d'una cadena de televisió gratuïta, tant se val si privada o pública, ha de mostrar varietat d'opinions, òptiques i interpretacions que s'han de sotmetre a qualsevol explicació de la realitat (...) Ha de ser respectuosa, plural, transparent i equilibrada . Ha de garantir l'accés de les diverses realitats a la realitat mediàtica, afavorir la convivència entre persones diferents sense discriminacions negatives i ajudar a entendre la diversitat dels grups i col·lectius com un enriquiment social i cultural (...) Ha de fugir dels interessos de part i ha de brindar a l'espectador, gràcies a les múltiples lectures i a la varietat de la graella, les diferents visions que la realitat reclama”. Joaquim Maria Puyal va escriure aquestes paraules fa cinc anys. Avui aquests principis estan en joc. I els treballadors dels mitjans públics i la societat democràtica han de fer tot el possible per preservar-los.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

Blocs electorals a TV-3, si us plau

Siscu Baiges

Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.

Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 el passat 3 d'agost. 

Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.

A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.

Per tant, d’entrada, blocs electorals, no. 

Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.

TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.

Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de ‘Junts pel Sí’, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a ‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.

Els blocs electorals són la negació del periodisme. 

Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.

TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral

El Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha fet arribar a PAIOS aquest comunicat arran de la primera vegada que una televisió transmet en directe la signatura d'un decret de convocatòria electoral des de la restauració de la democràcia a Espanya:

El 3 d'agost, la direcció de TV-3 va cometre un greu error d’apreciació en la informació que es va fer de la signatura del decret de convocatòria d’eleccions, transmesa en directe a l'inici del 'Telenotícies' --igual que el discurs "institucional" d'Artur Mas-- i

també en l’entrevista "institucional" a Oriol Junqueras. Al 'TN-Migdia' es deia que el decret es signaria al vespre, sense més detall, se suposa que perquè no es coneixia. Però la realitat és que la informació es devia conèixer molt bé –potser en altres instàncies-- i s’estava preparant la cerimònia del vespre amb una cuidada posada en escena. 

Això no pot ser en una televisió pública. El primer deure dels serveis informatius és amb els espectadors, no amb el govern ni amb cap candidatura per àmplia que sigui. Pot ser difícil, però els periodistes, si volem ser-ho de veritat, hem de marcar distàncies amb el poder.

També va ser un error presentar Oriol Junqueras com a "cap de l’oposició", en un moment en què ja forma part d’una candidatura conjunta amb l’actual president de la Generalitat. Ja no és una qüestió de criteri profesional, és només de sentit comú. Provoca que TV-3 faci el ridícul i és un motiu de desprestigi per als seus professionals.

Aquestes errades greus (com la del '.Cat', criticada fins i tot pel CAC), no es poden reproduir en les setmanes que ens resten per les eleccions i, molt especialment, durant la campanya electoral pel 27-S. Una campanya en la que no sabem si s'aplicaran els blocs electorals ni amb quins criteris.

El president del Consell de Govern de la CCMA, Brauli Duart, va dir en l'última compareixença a la comissió de control parlamentària, que la Corporació seguiria el mandat de la LOREG pel que fa a la cobertura de la campanya electoral, i també que celebrava la resolució del Parlament que recollia els acords de la ponència sobre la llei electoral catalana, que no contemplen els blocs electorals cronometrats i ordenats segons l'anterior representació parlamentària.

Però una cosa és incompatible amb l'altra. Per això reclamem del Consell de Govern de la CCMA que atengui la resolució del Parlament, la institució de la que emana la legitimitat de la Corporació, i l'apliqui de manera clara, ignorant els criteris arbitraris de la LOREG i fent un acte de sobirania coherent amb l'àmbit i el caràcter d'aquestes eleccions.

Deslliurar-nos del cronòmetre i de l'ordre en funció de criteris no periodístics, que vulneren el dret constitucional a la informació, és el primer pas per oferir una informació de la campanya electoral que sigui plural, imparcial i neutral, com ens reclama la llei. 

Per això els informadors de TV-3 i de la resta de mitjans públics no tindrem una legitimitat plena en la crítica contra els blocs si no assegurem a la vegada uns criteris professionals, que coincideixen amb els mandatats per la llei de la CCMA i el llibre d'estil, o si més no, si no en denunciem les carències. 

En l'horitzó pròxim, i com no ens cansarem de reclamar, per fer bé la nostra feina i oferir el servei públic de qualitat que mereix la ciutadania, hi ha la revisió de la llei de la CCMA, totalment pervertida arran de la contrarreforma votada el 2012 per CiU i el PP. Cal una nova llei que derogui tots els aspectes d'intervencionisme i dirigisme governamental i blindi la independència dels mitjans públics respecte del govern i dels partits polítics. 

Un model semblant al de la BBC, centrat en el servei a la ciutadania, plural i gestionat per professionals, amb control de la societat, ha de seguir sent el nostre objectiu.

A TV-3 i a Catalunya Ràdio, el primer significat de la paraula independència ha de ser el referit a la dels propis mitjans de la Corporació. 

SPC de TV-3

Plouen pedres sobre TV3

Gil Toll

Potser recordareu el títol de la pel·lícula de Ken Loach del 1993 en la que es retrataven les dificultats d’una colla de famílies de classe obrera británica. El protagonista feia les mil i una per pagar el vestit de la seva filla per la primera comunió.

No vull comparar la situació dels treballadors de TV-3 amb aquells personatges, només faltaria, però sí que em sembla adequada l’expressió ploure pedres perquè és la realitat que estem vivint en aquella casa.

Ens cauen rocs des de dins de la casa, des de la seva teulada, on es troba en Brauli Duart, un

El conseller Francesc Homs i Brauli Duart, president de la CCMA.

president de la CCMA nomenat en els temps de l’entesa CiU-PP i que segueix una línia d’actuació de duresa amb la plantilla, tant que a voltes fa pensar si tot plegat no és més que una provocació per anar a un esclat final.

El plantejament que va fer l’any passat era el de reduir la plantilla en 289 persones, una quarta part dels que treballem a la casa. Després d’unes importants mobilitzacions i alguna intervenció política, es va aconseguir rebaixar aquesta xifra a 249, però amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació. Són acomiadaments de companys que arriben als 61 anys i s’en van a l’atur fins arribar l’hora de cobrar la pensió. La indemnització és la dels 20 dies que marca la reforma laboral i a penes es van rascar quatre mesos i mig de permís retribuit. La sortida de l’empresa es fa seguint un calendari a mida que els 250 afectats arriben a l’edat marcada.

El conflicte no es va tancar, sino que direcció i comitè van acordar una posterior negociació per aconseguir més estalvis i adequar-nos a la caiguda d’ingressos de la publicitat i de la subvenció pública. Per part dels treballadors ja s’havia aportat el 5% de retallada el 2011 amb una decisió presa en referèndum. Posteriorment s’hi va afegir una altra retallada del 7,14% de la supressió de la paga extra decidida pel govern. A més, es van treure els plusos no consolidats, es van suprimir els ajuts socials per fills a càrrec o la subvenció del menjador. La jornada laboral es va ampliar en 30 minuts diaris per decisió del govern i òbviament hem perdut poder adquisitiu enfront la inflació dels últims anys. El comité d’empresa calcula que tot plegat suposa una pèrdua d’entre el 30% i el 35%.

Alguns hem fet l’exercici de comparar els nostres ingresos del 2009 i els del 2013 per tenir una referència personal exacta. De les dues persones que ho han fet i que m’ho han explicat, una ha tingut una baixada del 33% i una altra del 36%. En el meu cas és del 39%. La intenció de l’empresa és retallar el 13% més que, com comprendreu, resulta inasumible.

Ens plouen pedres també des de fora de l’empresa. El cap de semana passat vaig tenir una amical discussió amb Germà Bel al Facebook, on havia penjat una taula de salaris que va generar tota mena de comentaris negatius, començant pel propi Bel, que ens comparava amb l’administració pública per acabar dient que som uns privilegiats. La idea del privilegi també es troba en l’article del company Joan Barrera publicat en aquest mateix espai.

Treballar a TV-3 és certament un privilegi, és una televisió moderna que compleix un important servei públic i ho fa amb grans resultats d’audiència i qualitat. Millorable, com tot. Per mi, especialment millorable en l’aportació periodística, que massa sovint li manca punxa amb els més poderosos o massa inclinada del costat sobiranista de l’actual debat Catalunya-Espanya.

Però torno al punt, no m’escapo. Tot i que ara els sous han quedat ben retallats, és cert que a TV-3 hi ha hagut bones remuneracions durant molts anys. Sous, però, que no superen els dels treballadors d’altres grans empreses de la comunicació. I TV-3 és el principal mitjà de comunicació de Catalunya, no ho oblidem. Un mitjà que ha de competir amb televisions privades que disposen d’un mercat de 44 milions mentre nosaltres el tenim de 7. ¿Imagineu el que significa això en economies d’escala per la producció? En aquest context, no es pot pretendre que els treballadors s’equiparin amb la funció pública pura i dura, la de l’horari de 8 a 3. La televisió treballa els 365 dies de l’any 24 hores, hi ha gent desplaçada constantment i personal molt especialitzat que sovint rep ofertes d’altres empreses. No som funcionaris.

No sé com ens en sortirem, vivim ara mateix a l’ull de l’huracà. Cada cop sento més gent que diu que no voldria fer vaga perquè no arriba a final de mes. Però l’actual direcció no ens deixa més opció, i de moment no ha atès l’última petició de diàleg del comité d’empresa, feta el passat 8 de febrer.
http://www.recuperadors.net

Més articles sobre Televisió de Catalunya publicats a PAIOS:

L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança, per Gabriel Jaraba.

Pitjor que el PP amb Canal 9: com privatitzar TV-3 sense que es noti, per Gabriel Jaraba.

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?, per Joan Barrera.

El Barça ja no juga a TV-3

Joan Barrera

Comparant el terrabastall que es va produir fa uns mesos quan un alt directiu de TV-3 va amenaçar als diputats del Parlament amb deixar d’emetre els partits del Barça si seguien retallant la subvenció a la cadena pública, sobta ara el silenci quan ja és oficial que a la Lliga Barça i Real Madrid només es veuran en canals de pagament. D’esquinçar-se els vestits a la letargia més absoluta. Som un país de contrastos. S’ha trencat el matrimoni que unia la tele catalana amb el club que resumeix com cap altre la idiosincràsia de Catalunya sense que els fonaments del país tremolin. Segurament perquè les coses són més simples d’explicar i en aquesta faceta de la vida com en d’altres la lògica del compte de resultats s’imposa als sentiments.

El punt en el que ens trobem era del tot previsible. Ens agradi o no, i fora de casos molt concrets com els Jocs Olímpics, per exemple, els grans esdeveniments esportius només es podran veure a través de canals de pagament o en obert si la cadena que els compra està disposada a un gran desemborsament i té garantit un retorn a través de la publicitat. Ho saben els propietaris dels drets d’emissió i aquest és el criteri que funciona quan els posen a la venda.

Aquí, en relació al Barça i TV-3, hem viscut en un miratge que s’ha mantingut mentre hi ha hagut diners i que ara, amb la crisi, la reducció dels ingressos publicitaris i els ajustos pressupostaris ha esclatat. M’agradaria saber, i em temo que mai ningú no ho acabarà d’explicar, què ha suposat per a Televisió de Catalunya aquest drenatge de diners, quantes coses s’han deixat de fer, quantes iniciatives han quedat aparcades, fins on s’ha ressentit la programació i si s’ha renunciat a exercir el paper de servei públic a causa d’uns compromisos de dubtosa rendibilitat, com més d’un director general ha recordat en seu parlamentària.

Ara ja no hi ha res a fer. La situació és la que és i s’ha d’entomar el futur. Les emissores públiques de la Generalitat, TV-3 y Catalunya Ràdio, no estan en el millor moment. Són part de la crisi del sector de la comunicació, que aboca a les empreses a reduccions dràstiques de plantilles per intentar quadrar els números i assegurar la viabilitat. Sense caure en l’alarmisme, aquí també hi haurà notícies d’acomiadaments en els pròxims mesos.
Si el projecte de TV-3 va aconseguir arrelar, desprenent-se de l’estigma de qui pretenia encaixar-la com una televisió antropològica, és perquè va saber innovar. Va ser agosarada i moderna i hi va haver entre els directius i els treballadors un punt d’irracionalitat per mostrar a la societat d’aquells moments que es podia fer una programació diferent, atractiva, arrelada al territori i en llengua catalana.

No cauré en la trampa de cenyir l’anàlisi a un simple joc d’interessos de poder, reduint la cadena a una pura i simple plataforma del pujolisme. En tota la seva programació hi va haver més coses, en cas contrari, tot i les seves mancances i defectes, no hagués pogut arribar al punt en el que es troba ara.

No sé si entre els actuals directius hi ha un pla B per sortir del carreró en el que es troben els mitjans de la Generalitat, més enllà de la lògica pressupostària i de les retallades. Convindria que hi fos, que s’expliqués, que es debatés i es pactés. Hi ha camí per recórrer. Més integració de les empreses, aposta per formats innovadors, utilització de les plataformes digitals per segmentar l’audiència i oferir propostes del seu interès, una major interactivitat, més pluralitat social i territorial i una ajustada combinació entre la iniciativa privada i la pública. En definitiva, dimensionar la empresa als interessos de l’audiència. Pensar que les coses poden continuar com ara però amb menys recursos és suïcida. Ho hem vist en el cas del futbol. Molts diners invertits perquè al final ningú no digui res.

(http://www.joanbarrera.com)

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?

Joan Barrera
S’ha obert, novament, la caixa dels trons sobre el futur de TV-3 i Catalunya Ràdio arran de la modificació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En síntesi, es proposa una major racionalització de les estructures directives, que passen per un enfortiment de la figura del president amb un increment de funcions executives; per la reducció del consell d’administració, amb voluntat de transformar-lo en un veritable òrgan de gestió i no en una simple traslació de les forces parlamentàries; i per la creació d’un nou model empresarial per als mitjans públics de la Generalitat, que aprofiti sinèrgies i sigui capaç de garantir el servei públic i la defensa i promoció del català a un preu assumible en un context de crisi.

Algú em pot titllar d’ingenu per fer aquesta defensa de la reforma, sobretot perquè el debat s’ha polaritzat, barrejant-hi bones intencions, pors lògiques per un canvi de model, interessos polítics no declarats i maniobres ocultes per afavorir grups de comunicació privats. És evident que quan es pretén un canvi d’aquestes característiques en el model audiovisual català hi ha efectes col·laterals, però la suma dels diferents factors no expliquen la veritable causa del repte: afrontar la supervivència de TV-3 i Catalunya Ràdio en un món tecnològicament molt dinàmic i on la fidelització de les audiències, especialment entre la franja de població més jove, requereix un nivell d’audàcia similar a la que van tenir els creadors de TV-3 i Catalunya Ràdio fa 28 anys.

Per una societat que afronta retallades i veu perillar fites tan essencials com l’ensenyament i la sanitat públiques, la tele i la ràdio de la Generalitat no es perceben com un instrument de primera necessitat. Sí, formen part de l’escenari i si algun dia faltessin el quadre quedaria descompost, però és justament la normalitat que tenen els dos mitjans en l’imaginari català on hi ha una part del problema i on cal buscar sortides.

Convé que tothom tingui aquesta premissa molt clara i, a partir d’aquí, que es busquin solucions al gran repte. Ni em proposo ser exhaustiu ni tancar el debat, tan sols apuntar algunes idees a les que, crec, s’hauria de donar resposta.

TV-3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals de les dues cadenes necessiten un canvi de model que les identifiqui davant de la societat com una sola empresa. És imprescindible trancar amb la dinàmica actual, en la que cadascuna treballa per la seva banda. Ho imposa la racionalització de la despesa, però també l’efectivitat per aconseguir els objectius d’estendre el català com a llengua de consum audiovisual en capes de la població, i penso en els joves, on la fidelització és més dèbil.

Si s'actua com empresa, fixant prioritats, definint línies de treball i programació i explicant la inversió, no s'ha de témer la fiscalització ni les crítiques. Al contrari, és un al·licient per defensar els objectius i una bona via per garantir la transparència, a més de frenar el debat sobre la mediatització política. I cal dir que nomenar gestors amb aquest criteri és imprescindible, no com ara on hi ha un pur i simple repartiment de quotes de poder.

Cal, també, un canvi de mentalitat entre els professionals per inculcar-los la idea de que res és permanent i immutable. Qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les redaccions sap que alterar les dinàmiques internes és una feina titànica. Les redaccions són, aquí i a qualsevol part del món, conservadores i refractàries a modificar els sistemes de treball. Però fer-ho és imprescindible per garantir el futur i s’han de buscar professionals disposats a assumir el repte. Propostes com adaptació, mobilitat, flexibilitat horària, mecanismes de gestió més transversals per optimitzar la difusió de notícies o la programació haurien de formar part del nou marc de treball.

Estem en un moment que ens juguem molt, però cal ambició per assumir el repte de transformar TV-3 i Catalunya Ràdio en empreses de futur. Ambició i repte i no paraules transcendentals que diuen molt poc i entorpeixen la solució.

I els periodistes també hi hauríem de dir la nostra, per evitar caure en el parany de confondre les legítimes aspiracions en una proclama numantina d’interessos corporatius.

No ploris per TVE

Joan Barrera
Mai com ara hi ha hagut tants defensors de la televisió pública, fins i tot de TVE, icona en alguns moments de la seva història de l'espanyolisme més ranci i del sectarisme informatiu sense miraments.
     Està bé que surtin a la llum tantes opinions. La viabilitat de les cadenes públiques en època de crisi i de retallades no és un tema menor i convé reflexionar-hi intensament. Però el debat no s’ha de centrar en la pervivència del concepte públic per sobre de qualsevol altre consideració, sinó en les raons que justifiquen que una societat democràticament avançada disposi d’un sistema públic de televisió al marge de les iniciatives privades.
     Ara que el govern de Mariano Rajoy ha anunciat que retallarà en 200 milions d’euros la subvenció a TVE hi ha qui s’esquinça els vestits i posa el crit al cel, com fa unes setmanes va passar per una mesura similar en el cas de TV-3. En la majoria dels casos, el final de la reflexió acostuma a ser molt senzill: al governs de dretes volen desmantellar la tele pública per beneficiar a les privades.
     Reconec que aquesta conclusió és potent, i en mans de periodistes pot tenir un ressò il·limitat. Però no és ben bé així. O no és aquesta tota la veritat, si ens fixem, per exemple, en quines van ser les iniciatives en l’àmbit de la televisió del govern Zapatero o comprovem la incapacitat del tripartit català per adequar, modernitzar i contenir la despesa de TV-3.
     L’anàlisi requereix d’una major precisió i, sobretot, no barrejar conceptes, com l’argument reduccionista de que es tracte d’un atac indiscriminat de la dreta mediàtica al sector públic.
     La percepció entre els experts en comunicació és que TVE està fent els deures en la tasca per adequar-se a un entorn de restriccions econòmiques i per adaptar-se als canvis en que està immers el món audiovisual. Els seus professionals i directius han sabut crear una cultura d’empresa, han identificat millor els interessos dels usuaris amb una aposta decidida per les noves plataformes digitals abocant recursos i continguts i han aconseguit definir una aposta informativa pròpia i creïble sense estar mediatitzada per la política. I tot això sense descuidar la promoció de sèries pròpies que triomfen en prime time i el suport al cinema.
     Queda encara molt camí per recórrer, però el pas ja està donat. I si s’ha de posar el crit al cel és per evitar que la retallada de 200 milions d’euros estronqui la feina feta.
      Sobre aquestes bases hauria de girar el debat i els professionals de la comunicació s’hi haurien d’implicar a fons, més enllà de les queixes i de les declaracions genèriques. Potser per aquesta via els ciutadans entendrien què significa disposar d’una cadena pública i si es justifica destinar diners per el manteniment.
     Centrar la discussió únicament en la subvenció econòmica sense expressar clarament què es vol fer amb els diners, o què s’ha fet amb ells, és un carreró sense sortida que no genera complicitats entre la opinió pública. Al contrari, s’interpreta com una reivindicació corporativa que anteposa el manteniment dels privilegis dels treballadors de la cadena pública a la funció de servei públic. Per això és un sarcasme respondre a la conveniència d’ajustar-se el cinturó amb l’amenaça de deixar d’emetre els partits del Barça, com fa unes setmanes va fer la directora de TV-3. ¿O potser és que no es vol explicar quans diners es destinen a les retransmissions esportives o què s’ha fet per optimitzar la gestió de l’empresa (pública)?
(http://www.joanbarrera.com/) 

Un error de una magnitud tremenda

Gabriel Jaraba
Lo ha dicho Patricia Abril, directora general de McDonald’s en España: suprimir la publicidad de TVE fue “un error de una magnitud tremenda”. Lo mismo pensamos quienes hemos trabajado en televisión pública, al ver que el gobierno de Zapatero, en sus últimos tiempos, se sacó de la manga este colofón a su errática política (por llamarle de algún modo) comunicacional. El anterior presidente entregó en bandeja a las cadenas privadas el grueso del pastel publicitario televisivo mientras los profesionales de TVE luchaban con uñas y dientes compitiendo con ellas y para conseguir –y lograr– una televisión pública estatal más independiente que nunca. Lo hizo después de un proceso de implementación de la TDT –cuando esta tecnología era ya casi obsoleta– que abrió la puerta a la televisión generalista de difusión estatal a la extrema derecha y a la baja calidad en contenidos y programación. Zapatero había sido abandonado por Prisa y buscó acomodo en un empresario simpatizante que obtuvo de él algunas licencias de TDT a cambio de proporcionarle “apoyo” con un periódico que en lugar de ampliar el registro cultural socialdemócrata nos obsequió a todos con una concepción de la izquierda que hace las delicias de quienes sueñan con la reencarnación de Bullejos, Trilla y Adame en la secretaría general del PCE y con la elevación al olimpo del reciclador de discursos de Fidel.
     La revista humorística La Codorniz publicaba una sección titulada Donde no hay publicidad resplandece la verdad, y vive Dios que los españolitos han interiorizado esa barbaridad. El comercio, que produce trabajo, prosperidad y paz, ha sido siempre despreciado por la hidalguía, también por ese remanente de hidalguía que pasa por progresía española y que abomina de los “fenicios”, cosa que explicaría en cierto modo ese substrato de antisemitismo y anticatalanismo en la izquierda sectaria española. (Para detectar indicios de esa nueva hidalguía “proletaria” préstese atención al uso de la palabra “coherencia”). Pero resulta ser todo lo contrario: donde no hay publicidad resplandece la miseria. La ausencia de publicidad en las calles y en los medios es un indicador seguro de ausencia de libertades democráticas. Punto pelota.
En estos momentos, las empresas comunicacionales asisten a un cambio de era en el que ven decaer lo que ha sido el centro de su negocio durante los últimos 150 años: los ingresos por inserción de publicidad. Muchos observadores achacan a cierta nueva “cultura de la gratuidad” la crisis de medios e industrias culturales en lugar de hacerlo a su incapacidad de inventar nuevos modelos de negocios adecuados a la nueva realidad del mercado y a la satisfacción de sus clientes mediante valor añadido al producto. Pero la cultura de la gratuidad en televisón no es nueva. Fue el propio Francisco Franco quien la propició en el nacimiento de TVE, cuando rechazó que la naciente televisión oficial se financiase mediante el pago de licencias, como en el resto de Europa, y decidió que su funcionamiento iría directamente a cargo de los presupuestos.
     Hasta la fecha, los ciudadanos han vivido con la engañosa sensación de que la televisión pública les sale gratis. En Catalunya, donde desde 1983 TV-3 ofrece un servicio de televisión pública de altísima calidad, a la altura de las grandes cadenas públicas europeas (demostrado por la infinidad de premios internacionales que han obtenido sus producciones) las sucesivas direcciones generales de la corporación pública se han encontrado con la renuencia de los ciudadanos a pagar una license fee cada vez que han sido sondeados al respecto. Y a la vez, muchos de esos mismos ciudadanos han considerado que los poco más de 40 euros anuales que la televisión pública catalana recibe de sus impuestos eran demasiado dinero, cuando apenas llegan a cubrir el 30% de su funcionamiento total.
     Con semejante falsa conciencia, que diríamos en marxista, no es de extrañar que los televidentes españoles acogieran con albricias y zapatetas el anuncio de la eliminación de la publicidad en TVE. Álvaro de la Iglesia vencía después de muerto, pero unos cuantos meses después, ahora mismo, el consejo de administración del ente público se plantea recuperar las inserciones publicitarias porque el recorte de 200 millones en el presupuesto pone a la televisión pública al borde del colapso.
     Me temo que ni con publicidad ni sin ella tienen remedio los males de las televisiones públicas. Los gobiernos derechistas de Madrid y Barcelona saben que la nueva hidalguía populachera considera a los profesionales de la televisión unos privilegiados y se complace en verles morder el polvo a manera de pobre consuelo cuando a ellos les acechan contratos basura. No es una neura mía: la propia Casa del Rey es consciente de esa mentalidad cuando difunde que Juan Carlos cobra un sueldo medio neto mensual de 12.000 euros; uno hubiera esperado de esa augusta institución, si no transparencia total, algo más que dar penita a los tontos. En  Catalunya, el equivalente de ese populismo se complace en la maledicencia en torno a la televisión pública nacional catalana, de modo que a veces parece que se es más catalanista cuanto más se desea ver por los suelos al mayor logro cultural del catalanismo contemporáneo.
     Creo que fue Einstein quien dijo que había dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana, y de lo primero no se sentía del todo seguro. El espectáculo de ver cerrada la televisión pública de l’Hospitalet por un gobierno municipal de izquierdas, pese a una fallida resistencia de ICV-EUiA, nos indica que quizás sea verdad que los pueblos tienen las televisiones que se merecen. De momento ya cuentan con los gobiernos que ellos mismos han votado.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

Enquestes: tele pública, col·legi, facultats de periodisme i codi deontològic

La majoria dels lectors de Paios estan d’acord amb les retallades que s’estan enllestint per a la Televisió de Catalunya; consideren que la majoria dels mitjans de comunicació catalans segueixen “bastant” el codi deontòlogic de l’ofici; opinen que el Col·legi de Periodistes de Catalunya és “poc” o “gens útil” per als professionals, i que s’haurien de reduir les places d’alumnes i les facultats de periodisme. Son les conclusions que es poden extreure de les respostes que alguns lectors de Paios han donat a les quatre enquestes que fins ara han estat penjades en aquest quadern.

Per una TV-3 més austera. Unes quantes setmanes abans que s’obrís la polèmica entre el Govern català i la direcció de Televisió de Catalunya al voltant de les retallades pressupostàries en els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, els lectors d’aquest quadern van poder pronunciar-se sobre si calia o no reduir determinades partides pressupostàries de TVC per tal de reduir-ne el dèficit. Es podien respondre diverses preguntes al mateix temps i el resultat va ser el següent: gairebé la meitat (48%) va estar a favor de eliminar les transmissions esportives; el 38% donava suport a disminuir el nombre de directius de la CCMA; el 32%, a reduir el nombre de canals; només el 12%, a retallar la massa salarial dels empleats; i un altre 12% defensava que tot seguís igual com fins ara.

Col·legi poc útil. En un altre sondeig es va qüestionar la tasca actual del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Gairebé dos de cada tres que van votar (64%) van considerar la seva feina “poc útil”. El 21% la va considerar “bastant” útil. I el 14% va opinar que no servia per a res.

Excés de facultats. La precarització i subocupació dels periodistes en general i, sobre tot, les dels recent llicenciats és una de les preocupacions comunes de la professió. Davant de la sospita de que l’excés d’oferta de ma d’obra pot influir en que els responsables de la demanda aprofiten per abaixar els preus de la ma d’obra, vam preguntar si es considerava convenient reduir el nombre de places d’alumnes de periodisme i de facultats de Ciències de la Comunicació per disminuir l’actual inestabilitat laboral. El 52% de les respostes van ser partidàries de retallar el nombre de places universitàries, encara que una minoria considerava que la precarització obeïa a altres raons. El 47% de les respostes restants eren contràries a abaixar el nombre de places d’alumnes, perquè les causes de la precarietat laboral eren unes altres.

Obediència ètica.  L’última enquesta realitzada fins ara per Paios preguntava si el codi deontològic aprovat en el segon Congrés dels Periodistes de Catalunya és seguit per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Més de la meitat de les respostes eren afirmatives i el 43% dels enquestats responien que la majoria dels mitjans no seguien “gens” el codi deontològic. Es pot aventurar que si la pregunta es referís als mitjans de comunicació “espanyols” aquest darrer percentatge seria superior, però el codi deontològic no regeix fora de Catalunya i ha estat convenientment desacreditat pels autoanomenats “defensors de la llibertad d’expressió” de bona part de la premsa de Madrid.

Per conèixer més detalls de les enquestes, que són només indicatives de l’opinió de les persones que s’hi han interessat, es poden observar a la columna de la dreta, on hi son penjats els quatres sondejos amb totes les dades.

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

Gabriel Jaraba
Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària pel que fa a impacte i influència de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel·lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors  que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV-3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició— que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV-3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge— ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel·lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV-3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV-3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV-3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”.  Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobretot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiència han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivència de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV-3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferència d’altres serveis públics, TV-3 manté una competència, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV-3 i els que hi hem treballat durant gairebé dues dècades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

10 raons perquè TV-3 no faci el Barça

Pau Farràs
Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten Lliga, Copa i Champions. I si TV-3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.

Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.
Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38, més un parell o tres de l'Espanyol segons l'any.
Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.
Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el Gol T que el copagament al CAP.
Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.
Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "El Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història, etc"
Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV-3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. ¿Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?
Perquè més enllà de banderes, TV-3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte Efectivament del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.
Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.