Pactar amb el diable té un preu

Cristina Palomar

En ple debat sobre el perill que suposa per a la credibilitat dels mitjans de comunicació que la majoria --per no dir tots-- estiguin en mans dels bancs, ha trascendit que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha demanat un préstec hipotecari de 300.000 euros al Banc de Sabadell a canvi de la seu que té a la Rambla de Catalunya per fer front als seus problemes de tresoreria. La decisió de l'actual junta de govern, presa davant la tallada en sec del crèdit, ha provocat la queixa d'una part dels col·legiats, que ha presentat un recurs al considerar l'operació com a "un acte d'opacitat inadmissible".

Conferència a la sala d'actes de la seu del CPC de Barcelona.

Tot i que des del col·legi s'ha defensat la "transparència" de la decisió i es remarca que "no s'han vulnerat els Estatuts", el grup de periodistes denunciants considera que la convocatòria d'assemblea extraordinària per aprovar la mesura del 16 d'abril es va fer a corre-cuita i en plenes vacances de Setmana Santa.

Segons llegeixo a l'e-notícies, la surrealista explicació del Col·legi per justificar el poc marge de maniobra donat per discutir una decisió tan important és que "la data de la firma del crèdit la va imposar el banc".

Després d'això, sobren les paraules i falten els calbots. D'entrada, imagino que els deutes del Col·legi no són pecata minuta, sobretot després d'haver estirat més el braç que la màniga amb l'ambiciosa reforma del local i el sorprenent augment de la plantilla dels últims mesos. A banda, hi ha el fet que hipotecar l'emblemàtica seu, situada en una zona molt cobejada pel sector immobiliari, per pagar les factures no només és molt preocupant. És també una decisió de conseqüències imprevisibles.

Digueu-me pessimista, però donat el futur poc engrescador del nostre gremi i el continu degoteig de baixes de col·legiats que han perdut la feina, ¿algú de la nova junta de govern s'ha plantejat la remota possibilitat d'acabar vivint de lloguer o, fins i tot, de ser desnonats per impagament? Tinc entès que el nou gerent del Col·legi dirigeix el vaixell com si fos una empresa i, curiosament, aquest és el mateix error que estan cometent els mitjans catalans i espanyols. Confondre un diari o un col·legi professional amb una empresa de butifarres aboca al desastre segur i els col·legiats en som responsables.

I per acabar d'embolicar la troca al voltant del debat sobre la imparcialitat i la credibilitat del periodisme actual, recupero la notícia publicada pel butlletí del Col·legi, que celebrava la renovació --el 7 de maig passat-- de l'acord de col·laboració entre la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes i Repsol. L'empresa petroliera, intocable ama i senyora de la petroquímica tarragonina, patrocinarà un cicle de conferències i unes jornades de formació, i s'encarregarà de pagar la impressió de la Guia de la Comunicació 2014. Els periodistes que van assistir a la firma de l'acord van rebre de regal la Guia Repsol de carreteres.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Errores de comunicación que se pagan caros

Julia Sousa

Los periodistas que se dedican a la comunicación sea política o empresarial, saben que hay errores que se pagan muy caros. El lunes, 11 de febrero, Twitter nos ha puesto en bandeja uno de ellos: desde comunicación de la Moncloa se envía una nota informativa en la que se dice: “Pésame Rajoy por fallecimiento Rajoy”. En realidad querían dar el pésame a la familia del filósofo catalán Eugenio Trias.

Tan sólo siete minutos después, los responsables de comunicación del gabinete han rectificado y han enviado la nota pésame correcta. Siete minutos que son una eternidad dentro del mundo de la comunicación que vivimos, a través de la redes sociales que disparan noticias cada segundo. ¿Por qué pasan estas cosas? Yo, que he trabajado en comunicación política y empresarial, puedo decir que podría suceder un equívoco de esta magnitud cuando se trata de una noticia muy importante que debe lanzarse a los medios sin ninguna demora y, por tanto, no hay tiempo para revisar.

Hasta aquí, podría ser aceptable, todos somos humanos. Pero este no es el caso. El fallecimiento del filósofo se sabía desde la tarde del domingo, 10 de febrero. Por tanto, es una noticia que ha podido madurarse, trabajarse con tiempo y meditar su enunciado. Desde este punto de vista no hay excusa. En segundo lugar, si quien ha escrito esta nota es un funcionario, como algunos dicen, eso no es óbice para que no sepa redactar una nota de condolencia y, en su defecto, el jefe del departamento tiene la obligación de revisar cualquier comunicado que salga del departamento. Si así no se hace, la responsabilidad es del jefe del departamento. Esta nota de prensa denota descontrol en la oficina de prensa de la Moncloa y también nervios, dos extremos que dificultan la labor y restan credibilidad ante los medios de comunicación. Los funcionarios que trabajan en la Moncloa son pocos, porque ha habido muchas jubilaciones en los últimos tiempos y no se ha convocado concurso público para ocupar las plazas vacantes desde hace más de cuatro años. Por tanto, se supone que la mayoría de los periodistas que trabajan en la Moncloa son contratados por el partido que ahora gobierna.

Por otro lado, cuando un Gobierno, sea del color que sea, no consigue afianzar sus mensajes en la opinión pública, siempre se dice que es culpa del gabinete de comunicación, que no sabe comunicar. Lo cual no siempre es cierto. Pero en este caso, el error es mayúsculo, no se trata de comunicar bien o mal, sino simplemente de un trabajo realizado con muy poco rigor, seguramente un corta-pega demasiado rápido. Y, claro, el mensaje subliminal que se desprende de esta nota de prensa es "tremendo". Seguramente no sabremos las consecuencias, pero me consta que, por mucho menos, han despedido en horas a un jefe de prensa.

El Barça ja no juga a TV-3

Joan Barrera

Comparant el terrabastall que es va produir fa uns mesos quan un alt directiu de TV-3 va amenaçar als diputats del Parlament amb deixar d’emetre els partits del Barça si seguien retallant la subvenció a la cadena pública, sobta ara el silenci quan ja és oficial que a la Lliga Barça i Real Madrid només es veuran en canals de pagament. D’esquinçar-se els vestits a la letargia més absoluta. Som un país de contrastos. S’ha trencat el matrimoni que unia la tele catalana amb el club que resumeix com cap altre la idiosincràsia de Catalunya sense que els fonaments del país tremolin. Segurament perquè les coses són més simples d’explicar i en aquesta faceta de la vida com en d’altres la lògica del compte de resultats s’imposa als sentiments.

El punt en el que ens trobem era del tot previsible. Ens agradi o no, i fora de casos molt concrets com els Jocs Olímpics, per exemple, els grans esdeveniments esportius només es podran veure a través de canals de pagament o en obert si la cadena que els compra està disposada a un gran desemborsament i té garantit un retorn a través de la publicitat. Ho saben els propietaris dels drets d’emissió i aquest és el criteri que funciona quan els posen a la venda.

Aquí, en relació al Barça i TV-3, hem viscut en un miratge que s’ha mantingut mentre hi ha hagut diners i que ara, amb la crisi, la reducció dels ingressos publicitaris i els ajustos pressupostaris ha esclatat. M’agradaria saber, i em temo que mai ningú no ho acabarà d’explicar, què ha suposat per a Televisió de Catalunya aquest drenatge de diners, quantes coses s’han deixat de fer, quantes iniciatives han quedat aparcades, fins on s’ha ressentit la programació i si s’ha renunciat a exercir el paper de servei públic a causa d’uns compromisos de dubtosa rendibilitat, com més d’un director general ha recordat en seu parlamentària.

Ara ja no hi ha res a fer. La situació és la que és i s’ha d’entomar el futur. Les emissores públiques de la Generalitat, TV-3 y Catalunya Ràdio, no estan en el millor moment. Són part de la crisi del sector de la comunicació, que aboca a les empreses a reduccions dràstiques de plantilles per intentar quadrar els números i assegurar la viabilitat. Sense caure en l’alarmisme, aquí també hi haurà notícies d’acomiadaments en els pròxims mesos.
Si el projecte de TV-3 va aconseguir arrelar, desprenent-se de l’estigma de qui pretenia encaixar-la com una televisió antropològica, és perquè va saber innovar. Va ser agosarada i moderna i hi va haver entre els directius i els treballadors un punt d’irracionalitat per mostrar a la societat d’aquells moments que es podia fer una programació diferent, atractiva, arrelada al territori i en llengua catalana.

No cauré en la trampa de cenyir l’anàlisi a un simple joc d’interessos de poder, reduint la cadena a una pura i simple plataforma del pujolisme. En tota la seva programació hi va haver més coses, en cas contrari, tot i les seves mancances i defectes, no hagués pogut arribar al punt en el que es troba ara.

No sé si entre els actuals directius hi ha un pla B per sortir del carreró en el que es troben els mitjans de la Generalitat, més enllà de la lògica pressupostària i de les retallades. Convindria que hi fos, que s’expliqués, que es debatés i es pactés. Hi ha camí per recórrer. Més integració de les empreses, aposta per formats innovadors, utilització de les plataformes digitals per segmentar l’audiència i oferir propostes del seu interès, una major interactivitat, més pluralitat social i territorial i una ajustada combinació entre la iniciativa privada i la pública. En definitiva, dimensionar la empresa als interessos de l’audiència. Pensar que les coses poden continuar com ara però amb menys recursos és suïcida. Ho hem vist en el cas del futbol. Molts diners invertits perquè al final ningú no digui res.

(http://www.joanbarrera.com)

ABC Punto Radio

Francesc Triola
La nova ABC Punto Radio, producte de l'acord entre el diari ABC i l'emissora Punto Radio, ha anunciat als seus treballadors de les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida el cessament d'activitats el proper 30 de novembre.

Aquesta decisió arriba un mes després que es fes pública l'entesa entre aquests dos mitjans de comunicació del grup Vocento per al qual neixia ABC Punto Radio. Segons ha denunciat el Col·legi de Periodistes, aquesta decisió suposarà un "empobriment" per a la "comunicació de proximitat".
La delegació de Barcelona es manté oberta, però segons el sindicat periodístic "la reducció del nombre de periodistes a les redaccions representa, inevitablement, un empobriment de la qualitat dels mitjans de comunicació".
Només quedarà el model públic de proximitat

El servei de radiodifusió pública local no es pot entendre en termes exclusivament mercantilistes.

Queda clar que cap empresa privada pot assolir el repte de la ràdio de proximitat, com s’ha pogut veure amb la desaparició de continguts locals de moltes emissores privades d’FM. Fins avui i per garantir el dret de la ciutadania a un sistema radiofònic públic l’administració ha fet un esforç molt important, conscient de la seva necessitat en el sector comunicatiu català.